Volteig humà de campanes de Castellfabib

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'esdevenimentVolteig humà de campanes de Castellfabib
Tipus festa
Localització Castellfabib
Estat Espanya
Modifica les dades a Wikidata
Vista de l'església de Castellfabib amb el seu campanar.

El volteig o bandeo humà de campanes és una tradició festivo-religiosa que té lloc al campanar de l'Església Parroquial de Nostra Senyora dels Àngels de la vila de Castellfabib, província de València (Comunitat Valenciana, Espanya).

El bandeo humà de campanes es realitza diversos cops a l'any, sent els principals, a l'onomàstica de Sant Guillem, patró de la Vila, el 10 de febrer; al matí de la Pasqua de Resurrecció, durant la «processó de la Trobada» (en castellà: Procesión del Encuentro), entre la Verge Maria i el Crist Resucitat; i a la festivitat de la Verge de Tejeda, patrona de la Vila, el 8 de setembre; a més, també es realitza en certs moments d'especial celebració, com l'arribada d'una personalitat a la Vila o com motiu d'algún comiat de solter.

Història[modifica]

Tot i que la tradició oral diu que el volteig humà té un origen immemorial, remuntant-se fins l'època medieval, no hi ha registres documentals que ho provin.

Fins ara no s'han trobat notícies escrites del volteig huma a l'abundant documentació medieval relativa a la Vila (des de la reconquesta cristiana al 1210, fins al segle XV), ni a la documentació moderna (segles XVI, XVII i XVIII). Tampoc apareixen referències a les Relacions ad limina dels bisbes de Sogorb (del segle xvi al XIX).[1]

Tanmateix, no existeixen mencions a les crònique dels prestigiosos autors que tractaren de Castellfabib al segle xvi (Beuter, 1554; Viciana, 1564), en el XVII (Escolano, 1610-11), en el XVIII (Espinalt i García, 1778-95; Cavanilles, 1795-97) i en el XIX (Villanueva, 1804; Miñano i Bedoya, 1826-29; Boix, 1845-47; Madoz, 1846; Aguilar i Serrat, 1890), en cap dels seus escrits, els autors ressenyats mencionen la tradició castielera del volteig humà de campanes.[1]

Les primeres notícies escrites del volteig humà procedeixen de la segona meitat del segle xx, de la mà del escriptor i periodista valencià Lluís B. Lluch Garín (1966 i 1980):

« (castellà) [Los mozos], para demostrar que lo son, hacen su bautismo del aire y agarrados a las campanas voltean sin cesar, formando un solo cuerpo con el bronce que sale y entra por la hornacina, encima del abismo, arañando con sus brazos y piernas el aire quieto de ese precipicio.[2] (català) [Els mossos], per a demostrar que ho són, fan el seu bateig a l'aire i agafats a les campanes voltegen sense parar, formant un sol cos amb el bronze que surt i entra per la fornícula, a sobre de l'abisme, esgarrapant amb els seus braços i cames l'aire quiet d'aquest precipici. »
Ermitas y paisajes de Valencia, Luis B. Lluch Garín

Significat i evolució[modifica]

Es desconeix l'origen de tan insòlita tradició, encara que es sap per testimonis que a principis del segle xx els nens de l'època ja s'exercitaven en l'exercici del volteig, agafant el batall perquè no sonés i muntant la campana.[3] Hipotèticament, el seu origen pot estar en la fanfarronada d'algún mosso de la Vila, en una promesa, una aposta o altra idea similar. Des del punt de vista antropològic, el volteig humà de campanes de Castellfabib podria interpretar-se com un ritu de pas, amb el qual es passa de la vida adolescent a la adulta, amb la consumació d'un exercici molt arriesgat, com és el de montar o voltejar la campana, que requereix molta pericia i valor. Al segle passat, el volteig humà de campanes va tenir el seu moment àlgid en la postguerra (anys quaranta i cincuanta), trobant-se íntimament vinculat amb les importants celebracions religioses de la Vila: Sant Guillem (10 de febrer), Pasqua de Resurrecció i la Verge de Tejeda (8 de setembre).

A les últimes dècades, la pràctica d'aquesta tradició, per efecte de la despoblació de la comarca, ha perdut part de la passió que abans despertava entre els veïns de la Vila, pot ésser que la manca de nens que aprenguin dels adults la tècnica d'aquesta pràctica. Avui dia, es realitza de forma esporàdica, a vegades fora de l'àmbit religiós, com a comits de solter o en l'arribada d'una personalitat a la Vila. Tot i ésser un exercici molt arriegat, no hi ha constancia de cap accident mortal; no obstant això, el rècord de voltes arriba a més del centenar.[4] El futur d'aquesta tradició es troba compromès per l'efecte de la despoblació que padeix la Vila, ja que cada dia hi han menys veïns que hagin voltejat algun cop la Guillermina, això impedeix a nens i joves, que són pocs, heredar dels més grans l'entusiasme i la tècnica que requereix la pràctica del volteig humà.

Refèrencies[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]