Vsèvolod Pudovkin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaVsèvolod Pudovkin
Vsevolod-Pudovkin.jpeg
Dades biogràfiques
Naixement Vsevolod Illarionovich Pudovkin
16 de febrer de 1893
Penza (Imperi Rus)
Mort 1 de juliol de 1953(1953-07-01) (als 60 anys)
Riga (URSS)
Sepultura cementiri de Novodèvitxi
Nacionalitat Unió Soviètica Unió Soviètica
Ciutadania Imperi Rus
Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
Alma mater Institut Gueràssimov de Cinematografia (1920–1925)
Universitat Estatal de Moscou
Q4031944
Activitat professional
Ocupació actor, director de cinema, guionista, escriptor i actor de cinema
Productora / Companyia Q4288857
Institut Gueràssimov de Cinematografia
Gènere Realisme socialista
Llengua rus
Batalles/guerres Primera Guerra Mundial
Obra
Obres destacades 1926 Mat
1927 Konets Sankt-Peterburga
1928 Potomok Txingiskhana
Altres dades personals
Partit polític Partit Comunista de la Unió Soviètica (1939–)
Premis i reconeixements

IMDB: 0699877
Modifica dades a Wikidata

Vsèvolod Pudovkin (en rus: Все́волод Илларио́нович Пудо́вкин) (Penza, Imperi Rus, 16 de febrer de 1893 − Riga, URSS, actualment Letònia, 1 de juliol de 1953) fou un director de cinema de la Unió Soviètica.

Estudià enginyeria química en la Universitat de Moscou i va combatre en la primera guerra mundial, essent fet presoners pels alemanys. Atret pel cinema en qualitat d’actor, es formà en l’anomenat Laboratori Experimental, organitzat pel director Lev Kuleixov.

Debut[modifica | modifica el codi]

S'estrena com a realitzador amb dos curts metratges, on va tenir ocasió d'exercitar la seva experimentació tècnica: La febre dels escacs (1925) i El mecanisme del cervell (1926), aquest últim il·lustrant les teories d'Ivan Pàvlov.

El 1926 abordà el seu primer llargmetratge, La mare, adaptant la novel·la homònima de Màxim Gorki. Amb aquest títol es rebel·là Pudovkin com a un dels grans creadors del cinema revolucionari rus, basant les seves narracions (a diferència d'Eisenstein) en conflictes individuals, abocats a una presa de consciència política i narrats amb un gran sentit del ritme i del muntatge i amb domini de la tècnica de les accions paral·leles.

En aquesta línia creadora s’inscriviren els seus films següents: La fi de Sant Petersburg (1927) i l'anti-colonialista Tempesta sobre Àsia (1928), que el prestigiaren mundialment.

El cinema sonor[modifica | modifica el codi]

A l’adveniment del cinema sonor el seu estil es féu més dubtós i impersonal: La vida és bella (1932), El desertor (1933), Minin i Pojiarski (1939), Suvorov (1941) i L'almirall Nakimov (1952). El seu últim film fou El retorn de Vassili Bortnikov (1952).

També treballà ocasionalment com a actor, fou professor de l'Institut de Cinema de Moscou i com a escriptor teòric és autor de diversos estudis fonamentals sobre estètica cinematogràfica: Argument i muntatge; bases d’un film (On film technique), i L'actor i el film (Film acting).

Va estar casat amb l'actriu Anna Zemtzova.[1]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.193. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vsèvolod Pudovkin Modifica l'enllaç a Wikidata