Banca Catalana del Passeig de Gràcia
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Arquitecte | Josep Maria Fargas i Falp Enric Tous i Carbó | |||
| Construcció | 1968 | |||
| Construcció | 1966-1968 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Racionalisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | Pg. Gràcia, 84 | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 46062 | |||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Id. Barcelona | 1526 | |||
| Activitat | ||||
| Ocupant | Banca Catalana | |||
Banca Catalana del Passeig de Gràcia és un edifici racionalista de Barcelona que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció[modifica]
L'edifici de la Banca catalana se situa en un dels carrers més emblemàtics de la ciutat comtal: el Passeig de Gràcia. Per aquest motiu, l'edifici havia de tenir un caràcter emblemàtic i la potència que l'empresa requeria. Es tracta d'una de les obres més representatives de la tecnologia pròpia dels anys seixanta aplicada a l'arquitectura.[1]
Respecte la seva estructura; es conforma com un edifici entre mitgeres que segueix les directrius d'Hispano Olivetti i el Noticiero Universal en quant a contextualització del volum i radicalització de l'ús de la tecnologia. Destaca la introducció d'unes jàsseres a la primera planta que apuntalen l'edifici alliberant la planta baixa de pilars. A partir d'aquí, l'espai del carrer flueix a través d'un sistema de mitjos nivells que condueixen a les finestretes d'atenció al públic, ubicades a la part posterior. Les altres plantes tenen una estructura variable; només es manté com a constant el nucli de comunicacions verticals.[1]
L'element decisiu que va fer que Josep Maria Fargas i Enric Tous guanyessin el concurs per a la construcció de l'edifici va ser la façana, que està construïda amb panells aïllants. És un pla bidimensional articulat a partir de panys de vidre i peces plàstiques en forma de paraboloide. Aquesta solució atorga gran plasticitat i un interessant joc de clarobscurs. Estan pensades com una retícula d'elements opacs i transparents intercanviables en funció de la distribució interior.[1]
Les finestres són horitzontals i s'estructuren, de terra al sostre, en mòduls verticals. Alguns dels mòduls són de vidre reflectant i altres de formes hiperboloides, agrupades en una proporció del 50%.[1]
Història[modifica]
Enric Tous i Josep Maria Fargas esdevenen un cas singular en l'arquitectura espanyola de la segona meitat del segle xx. Varen començar en l'àmbit del disseny industrial i de l'interiorisme per desenvolupar més tard una arquitectura inconformista amb els condicionants propis dels anys 1950 i 1960. Van sobrepassar un context industrial, econòmic, polític i social poc donat a la innovació a través de realitzacions tecnològiques i treball amb innovació industrial dels sistemes constructius.[1]
L'edifici de la Banca Catalana va ser el seu primer gran encàrrec en un context urbà compromès i en estret diàleg amb la Casa Milà de Gaudí. Aquest edifici trasllada a l'escala urbana una metodologia de treball basada en l'eficiència tecnològica de la producció, màxima flexibilitat en l'ús i la integració modulada dels components en un tot harmònic.[1]
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Banca Catalana del Passeig de Gràcia |
- «Banca Catalana del Passeig de Gràcia». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.