Batalla de Chalonnes
Revolta de La Vendée  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 18 març 1795 |
| Coordenades | 47° 21′ 05″ N, 0° 45′ 45″ O / 47.3514°N,0.7625°O |
| Lloc | Chalonnes-sur-Loire |
| Estat | França |
La batalla de Chalonnes va tenir lloc durant la guerra de Vendée. El 18 de març de 1795, els Vendéans van atacar la ciutat de Chalonnes-sur-Loire, però van ser repel·lits per la guarnició republicana.
Preludi[modifica]
El 14 de març de 1795, a les cinc del matí, una columna republicana comandada per l'adjudant general Hauteville va entrar al petit poble de Chalonnes-sur-Loire.[1][2] Els Vendéans van ser expulsats de la ciutat després d'una batalla de tres hores, durant la qual els republicans només van patir cinc ferits.[1] Cremat durant les columnes infernals, Chalonnes estava completament en ruïnes en aquesta època.Poirier de Beauvais 1893, p. 342-347.
El 15 de març, una petita tropa de 600 a 700 Vendéans amb uns quants genets es va denunciar no gaire lluny de Chalonnes, però no es van atrevir a llançar un atac.[1]
El 16 de març, la columna d'Hauteville va deixar una guarnició a Chalonnes i va marxar per atacar Saint-Florent-le-Vieil per La Pommeraye.[1]
El 18 de març, Chalonnes va ser atacada pels Vendéans de la divisió de Chemillé,[3] que es van reunir a Saint-Laurent-de-la-Plaine.
Forces presents[modifica]
Segons el representant en missió François Siméon Bézard, la columna que ocupa Chalonnes-sur-Loire és de 500 homes,[1][nota, 1]. Les forces de la Vendée s'estima en tres columnes de 600 a 800 homes cadascuna, amb 120 genets.[1]
Segons l'oficial reialista Bertrand Poirier de Beauvais, cap de l'artilleria de l'exèrcit d'Anjou, Stofflet va romandre sota observació al costat de Coron, de cara a una altra columna, i no va participar en els combats.[4] L'atac va ser liderat per Jean Châlon, cap de la divisió Chemillé.Poirier de Beauvais 1893, p. 342-347. També hi era present Henri Forestier, cap de cavalleria.[4] Poirier de Beauvais no dóna cap indicació del nombre de combatents i només indica que són pocs en nombre.[4]
Procés[modifica]
Els republicans esperen els Vendéans prop d'un pont, situat a la desembocadura del Layon i el Loira.[4] La lluita va inicialment en avantatge dels vendeans.[4][5] El batalló de la Unitat va fugir[5] i els revoltats es van apoderar de la ciutat de Chalonnes,[4][5] amb l'excepció de l'església,Poirier de Beauvais 1893, p. 342-347.Poirier de Beauvais 1893, p. 342-347. on van resistir els granaders de Sarthe i Chartres.[5]
Tanmateix, els Vendéans no van aconseguir treure els taulons que servien de pont sobre el Layon.[4] El general Jean-Baptiste Boussard arriba aleshores com a reforç.[2] Després d'haver reunit un centenar de fugitius, va tornar a agafar el pont,[4] després el poble.[1][4][5] Els Vendéans es fan retrocedir i retrocedeixen.[4][5][6][7] La lluita va durar tres hores.[5]
Pèrdues[modifica]
A les seves memòries [nota, 2], l'oficial de la Vendée Bertrand Poirier de Beauvais afirma que no menys de 1.500 a 2.000 republicans van ser assassinats durant el combat.[2] L'autor reialista René Bittard des Portes va reduir aquest nombre a 300 morts.[2] En el seu informe al Comitè de Seguretat Pública,[nota 3], el representant en missió François Siméon Bézard va escriure que les pèrdues van ser de 70 homes, morts i ferits.[1][5] El general Boussard va rebre dues ferides al braç.[1][5]
Notes[modifica]
Va ser en aquestes circumstàncies, cap al 17 de març, un mes després de la pacificació de Jaunaie, que els republicans van avançar des de tots els punts de la Vendée cap a l'exèrcit d'Anjou. Mentre les columnes marxaven per Nantes, La Châtaigneraie i Thouars, una altra columna va creuar el Layon a Chalonnes i va arribar a acampar a les altures prop de Saint-Laurent.
El dia 18 es va fer un aplec per part nostra i va ser força nombrosa; el lloc de trobada era Saint-Laurent. Stofflet, malauradament, no hi era; com ens va amenaçar Coron, va romandre sota observació. L'absència del líder va fer dubtar a donar la batalla, tot i que ja no calia retrocedir, perquè suposaria abandonar el país a l'enemic. Es va constatar, doncs, que hi havia molts inconvenients a l'hora d'iniciar l'afer, sobretot, es deia, "no tenir prou cartutxos; conduir el soldat al combat en aquestes condicions era portar-lo a la carnisseria". Va ser parlant de soldats de la Vendée que ens vam expressar així..., soldats que havien començat la guerra sense tenir ni una lliura de pólvora!
Finalment, aquests tímids, per no agafar res a la consciència, proposen de fer un consell per saber aproximadament el nombre de cartutxos que té cadascun dels seus soldats. Cal tenir en compte que en aquest moment l'exèrcit estava reunit en un camp fora de la ciutat, només esperant l'ordre de marxar a la batalla. El Consell es reuneix en aquest mateix camp. Molts oficials de divisions diuen que tenen pocs cartutxos, és cert, malgrat això, que encara en tenen més que suficients per derrotar l'enemic, tal és la bona voluntat dels seus soldats.
Així s'explicava Châlons, cap de la divisió de Chemillé; tenia, com veiem, l'honor de manar gent valenta, essent ell mateix un dels més valents de l'exèrcit. Els que s'havien sotmès a la República feien servir una altra llengua, assegurant-se que no podien fer disparar els seus soldats amb tan pocs trets. Davant d'aquesta vacil·lació, Châlons es mou amb el seu món; tots els oficials ben intencionats el segueixen, així com els més valents de les altres divisions. Jo era entre ells, i vaig agafar el camí que porta a l'enemic; però les nostres forces es van veure minvades almenys en una quarta part, per l'abstenció dels qui no van marxar.
En no tenir cap unitat, el cap de l'exèrcit va arribar a l'enemic sense ordres, i la columna, tallada a intervals, aguantava més de tres quarts de llegua quan començava la càrrega. Encara que els nostres soldats no eren nombrosos, van entrar a la batalla amb energia, de manera que els republicans van ser atacats amb una fúria difícil d'expressar. Així que no van aguantar gaire temps i van ser colpejats per tots els costats.
El cavaller de Leisting, un jove oficial alemany, el mateix que des de llavors ha estat capturat i afusellat amb Stofflet, va fer prodigis de valor. Després d'haver trencat els enemics que tenia pensats, perseguint-los enèrgicament amb uns quants infants, s'incorporà a un escamot d'infanteria republicana que anava emmascarat. Estava a vint passos quan els enemics es van mostrar. En jutjar que, fins i tot fugint, no podia evitar el seu xoc, va caure sobre ells al galop, els va incendiar a quemarroc: li van perforar la roba, la jaqueta en diferents llocs, una sola bala el va colpejar al braç. Entra en aquest escamot, sabres a dreta i esquerra, i, unit a uns quants que el seguien, encara assegura un nou avantatge en aquest costat amb la seva ajuda.
L'enemic, forçat arreu, es va veure obligat a fer la seva retirada, que era molt difícil, ja que havia pres una posició contraria a tots els principis militars. L'exèrcit republicà, per entrar a Chalonnes, havia passat del marge dret al marge esquerre del Layon, per un pont estret i tallat, on s'havien col·locat taulons. Allà, aquest riu té la seva desembocadura al Loira; així en aquesta posició, els republicans es trobaven en l'angle que formen els dos rius; havien agafat a la seva dreta com si puguessin pel Layon. Tan bon punt hom surt de la ciutat, la terra s'aixeca, i aleshores, a una milla de distància, queda a l'alçada del camp, i el país és molt embotit.
Aquí és on tenien els seus llocs avançats els republicans; ens esperaven agrupats una mica més avall, tenint a l'esquena un suau pendent que els portava al Loira, on els vam bolcar, i el riu Layon a la seva esquerra, en el qual molts es van ofegar, tenint només un pont estret per desfilar tumultuosament. La seva pèrdua va ser considerable, i el nombre de morts o ofegats es va estimar al llarg del temps entre mil cinc-cents i dos mil.
Els republicans havien fugit amb tal desordre que no van tenir temps de treure els taulons del pont després del seu pas. Molts van ser assassinats entre les runes de les cases de Chalonnes, perquè la ciutat va ser cremada. També n'hi havia que es defensaven en una església o al voltant de les seves muralles i s'hi defensaven.
Els enemics, escoltant la seva gent resistint prop de l'església, i veient part dels nostres a les altures on havien tornat, després d'haver pres allò que el foc havia estalviat, els nostres enemics tornaren llavors. El jove Soyer va anar sol fins al pont per intentar treure els taulons, va aconseguir treure'n un, però davant el foc dels republicans i darrere seu, es va veure obligat a retirar-se. Vaig anar a aquest lloc; uns quants soldats em segueixen, disparen i detenen l'enemic. Això no va ser suficient; calia o travessar el pont, o estirar tots els taulons.
Creuant el pont, no érem prou; retirant els taulons, els nostres soldats tenien dificultats, el foc de l'església, que els hauria agafat per darrere, els preocupava. L'únic que vaig aconseguir d'ells va ser mantenir-me ferm contra els republicans als quals ens enfrontàvem, que ens volien desallotjar per tornar a creuar el pont. Ens hauríem d'haver desfet primer dels que estaven a l'església. Vaig fer cridar a Forestier, que sabia que no estava lluny atacant algunes cases, a la vora del Loira. Vaig saber que era al carrer del costat. El vaig trucar i li vaig fer un senyal perquè vingués ràpidament; va arribar, es va fer càrrec del lloc on jo em trobava, i vaig reunir gent o bé per reforçar-lo o per atacar l'església.
Pocs minuts després, havent fet els republicans un moviment per avançar, malgrat el que va poder fer Forestier, el nostre poble es va deixar anar i va començar a enderrocar; els que m'envolten feien el mateix. Jo anava a peu, i em vaig veure obligat a fugir amb ells pels carrers fangosos de la ciutat. Amb mi es van quedar tres o quatre soldats de la parròquia de la Pommeraie; Els vaig fer entendre que, protegits de la cavalleria per les bardisses dels camps i del camí, només podien acostar-nos uns quants infants que seria fàcil aturar girant-se de tant en tant i disparant-los. Jo tenia un bon mosquetó i els meus soldats estaven ben armats.
És així com, després d'una gran victòria, l'enemic es va trobar, malgrat això, amo del mateix terreny, i va poder complir els seus objectius unint-se a una altra columna comandada pel general Cannel, part de Nantes, que es va apoderar de Saint-Florent. Això no hauria passat si cadascú hagués fet el seu deure i hagués unit tots els seus mitjans als que estaven plens de zel. Privats de la força que hauria produït el nostre sindicat, no van poder completar un èxit que garanteix el de l'afer que va tenir lloc uns dies després.
Va ser aleshores quan després de dues grans victòries, la mínima aproximació per part nostra cap a l'exèrcit del Centre i una part del de Charette ens hauria posat en un obstacle aquests països, que compartien els nostres sentiments i ens esperaven.[4]
Ahir el vivac de cinc-cents homes establert a les altures de Chalonnes va ser atacat per tres columnes comandades per Stofflet. Cada columna podia constar de sis-cents a vuit-cents homes, amb cent vint homes de cavalleria; les nostres tropes es van veure obligades a retrocedir sobre Chalonnes i evacuar-la. L'adjudant general Bardon va resultar ferit; Tanmateix, els granaders de Sarthe i Chartres lluitaven desesperadament al lloc. Arriba el general Boussard, reuneix al voltant d'un centenar d'homes, marxa al seu cap en socors de les dues companyies de granaders, fa fugir els bandolers i les nostres tropes reprenen la seva posició; tot això és qüestió de tres hores: Boussard va rebre dues ferides al braç, que no li van impedir marxar avui amb el batalló de Dordogne a Chalonnes, que va tornar a ser amenaçat. El batalló de la Unitat es va mostrar en aquest afer tan covard com de costum; la nostra pèrdua és de setanta homes, morts i ferits.[1][5]
Referències[modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Chassin, t. I, 1896, p. 230-232.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Dumarcet 1998, p. 403-404.
- ↑ Gabory 2009, p. 474
- ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 Poirier de Beauvais 1893, p. 342-347.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 Savary, t. IV, 1825, p. 407-408.
- ↑ Gras 1994, p. 150.
- ↑ Tabeur 2008, p. 212.
Bibliografia[modifica]
- Charles-Louis Chassin, Les pacifications de l'Ouest: 1794-1801, t. I, Paris, Paul Dupont, éditeur, 1896, 607 p. (llegir en líniaYves Gras, La guerre de Vendée : 1793-1796, Paris, Economica, coll. « Campagnes et stratégies », 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5))
- Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie: Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p. (ISBN 978-2-912883-00-1).
- Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Éditions Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1504 p. (ISBN 978-2-221-11309-7).
- Yves Gras, La guerre de Vendée: 1793-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes et stratégies», 1994, 184 p. (ISBN 978-2-7178-2600-5)
- Bertrand Poirier de Beauvais, Mémoires inédits de Bertrand Poirier de Beauvais, Plon, 1893, 420 p. (llegir en línia)[arxiu]
- Jean-Julien Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République, t. IV, Paris, Baudoin Frères, Libraires-éditeurs, 1825, 508 p. (llegir en línia)[arxiu]
- Jean Tabeur (prefaci, Jean Tulard), Paris contre la province: les guerres de l'ouest, 1792-1796, Paris, Economica, coll. «Campagnes & stratégies/Les grandes batailles» (no 70), 2008, 286 p. (ISBN 978-2-7178-5641-5).