Cuina elèctrica
  | |
| Característiques | |
|---|---|
| Format per | Resistència interruptor calefactor |
Una cuina elèctrica és una cuina amb un dispositiu d'escalfament integrat per cuinar i coure. Es van popularitzar com a reemplaçaments de les cuines de combustible sòlid (llenya o carbó) que requerien més mà d'obra per operar i mantenir. Algunes cuines modernes venen en una unitat amb campana extractora integrada.
Un o més "cremadors" (elements calefactors) de la cuina es poden controlar mitjançant un interruptor amb un nombre finit de posicions, cadascun dels quals implica una combinació diferent de resistències i, per tant, una potència de calefacció diferent que permet una variabilitat constant entre la configuració de calor mínima i màxima. Alguns cremadors i controls de l'estufa incorporen termòstats. N'hi ha amb placa de resistència, amb placa vitroceràmica o amb placa d'inducció.[1]
Cuina elèctrica de resistència[modifica]
El 20 de setembre de 1859, George B. Simpson va rebre la patent dels Estats Units núm. 25532 per a una superfície "electroescalfadora" escalfada per una bobina de fil de platí alimentada per bateries. En les seves paraules, era útil per "escalfar habitacions, bullir aigua, cuinar aliments...".[2] Les primeres cuines elèctriques tenien resistències d'alta temperatura en forma d'espiral, que trigava de deu a 12 segons en escalfar-se. El disseny va millorar amb l'ús d'elements calefactors d'alta resistència en forma de serp, que reduïen entre quatre i set segons el temps d'escalfament, però amb un cost elèctric superior,[3] i entre la dècada de 1920 i la dècada de 1930 ja suposava una forta competència a la cuina econòmica i la forn de gas.[4]
Cuina elèctrica amb placa vitroceràmica[modifica]
Una cuina vitroceràmica és un sistema de cocció en què hi ha un vidre especial entre la font de calor i el recipient que es vol escalfar. Les primeres cuines elèctriques utilitzaven resistències que transmetien la calor als cremadors de ferro. A la dècada de 1970 van aparèixer les cuines vitroceràmiques, uns fogons que triguen a agafar temperatura però proporcionen una radiació infraroja altament eficient.[5] L'arribada de la vitroceràmica suposà tota una renovació en la cuina, ja que és més còmoda de netejar i disposa d'indicadors de calor que adverteixen que les plaques encara romanen calentes, el que permet un estalvi d'energia.
Cuina elèctrica amb placa d'inducció[modifica]
Una cuina d'inducció és un tipus de cuina que escalfa directament el recipient en lloc d'escalfar la vitroceràmica i després transferir la calor al recipient.[6] Aquestes cuines utilitzen un camp magnètic alternant que magnetitza el material ferromagnètic del recipient en un sentit i en un altre. Aquest procés té pèrdues d'energia que, en forma de calor, escalfen el recipient. Els recipients han de contenir un material ferromagnètic almenys en la base, de manera que els d'alumini, terracota, acer inoxidable o coure no són utilitzables amb aquest tipus de cuines.
Referències[modifica]
- ↑ «Cuines, forns i microones». Naturgy. [Consulta: 22 novembre 2021].
- ↑ «Improved electrical heating apparatus» (en anglès). UNITED STATES PATENT OFFICE.. [Consulta: 22 novembre 2021].[Enllaç no actiu]
- ↑ Uso de invenciones que están en el dominio público: Guía para inventores y emprendedores (en castellà). Organización Mundial de la Propiedad Intelectual, 2020, p. 67. ISBN 9280531956.
- ↑ Lopes Ramos, Ana. «The origins of the kitchen» (en anglès). John Desmond Ltd, 2021. [Consulta: 13 desembre 2021].
- ↑ Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 60-61. ISBN 978-84-7246088-1 [Consulta: 22 novembre 2021]. Arxivat 2014-10-06 a Wayback Machine.
- ↑ «Quina cuina és millor? Inducció, gas o vitroceràmica?». Endesa, 12-08-2019. [Consulta: 22 novembre 2021].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cuina elèctrica |