Metròpoli de Corint
| Ιερά Μητρόπολις Κορίνθου, Σικυώνος, Ζεμενού, Ταρσού και Πολυφέγγους | ||||
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
 Grècia | ||||
| Coríntia | ||||
| Població humana | ||||
| Religió | Església grega | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Creació | segle i | |||
| Catedral | Holy Cathedral of the Apostle Paul (en)   | |||
| Organització política | ||||
| • Bisbe | Dionísios Màndalos | |||
| Lloc web | imkorinthou.org | |||
La Metròpoli de Corint, Sició, Zemenon, Tarsos i Polyphengos (grec: Ιερά Μητρόπολις Κορίνθου, Σικυώνος, Ζεμενού, Ταρσού και Πολυφέγγους) és una seu metropolitana de l'Església de Grècia a Coríntia, Grècia. Des de l'edat mitjana també existeix com a seu titular catòlica romana. L'actual metropolità (des del 2006) és Dionísios Màndalos.
Història[modifica]
La fundació de la seu de Corintí s'atribueix a l'apòstol Pau, que es diu que havia predicat a la ciutat i dirigit dues epístoles a l'Església coríntia. El seu successor i primer bisbe fou Sant Apol·lo d'Efes.[1] El papa Climent I també va escriure una epístola a la comunitat, al primer segle.[2] En els períodes romà i primerencs bizantins, Corint fou la capital i seu metropolità de la província d'Acaia (Grècia meridional).[1][3]
La ciutat va ser destruïda en gran part pels terratrèmols de 365 i 375, seguida de la invasió d'Alaric el 396. Va ser reconstruïda a escala menor a partir de llavors, però amb edificis grandiosos.[3] Corint va patir un declivi a partir del segle vi, i el poblament principal es va traslladar de la ciutat baixa a l'Acrocorínt. Tot i convertir-se en la capital dels temes de l'Hèl·lade i del Peloponès, no va ser fins al segle IX que la ciutat va començar a recuperar-se, assolint el seu apogeu als segles xi i xii, quan va ser el lloc d'una florida indústria de la seda. Aquesta prosperitat va acabar amb el saqueig normand de 1147.[3]
A més de Sant Apol·lo, Le Quien (II, 155) esmenta quaranta-tres bisbes per a l'època romana/bizantina: entre ells, Sant Sostene, deixeble de Sant Pau, Sant Dionís; Pau, germà de Sant Pere, bisbe d'Argos al segle X; Sant Atanasi, al mateix segle; Jordi o Gregori, un comentarista dels himnes litúrgics.[1] Fins al segle ix, Corint va romandre la metròpoli del sud de Grècia, i particularment del Peloponès. De fet, el bisbe de Corint va ser l'únic bisbe del Peloponès a assistir al Concili d'Efes el 431 i l'únic bisbe de Grècia que va assistir al Tercer Concili de Constantinoble el 680.[3] Tanmateix, des del començament del segle ix, la primacia de Corint sobre el Peloponès va ser desafiada per la Seu de Patres, i des del segle X a Corint quedà restringit al Peloponès oriental i a algunes de les illes Jòniques.[3] Basat en els diversos Notitiae Episcopatuum dels segles X-XII, Corint va comptar amb set sufragànies: Cefalònia, Zakinthos, Damala, Lacedaemon/Monemvasia, Argos, Helos i Zemena.[4]
El 1203/4, la ciutat va caure en mans de l'ambiciós senyor de l'Argòlida, Lleó Esgur, que va aconseguir la possessió de Corint convidant el seu metropolità, Nicolau, a Acronàuplia per sopar, i després el va llençar des de les seves altures.[5] Les ambicions d'Esgur de crear un estat propi al sud de Grècia van ser comprovades per l'assalt dels vencedors croats, que van capturar Corint el 1210.[6][7]
Després de la presa de la ciutat, els croats van establir un arquebisbat llatí per substituir la seu ortodoxa grega.[4][8] Le Quien (III, 883) esmenta vint prelats llatins des de 1210 fins a 1700, però Eubel (I, 218; II, 152) esmenta vint-i-dos arquebisbes per al període de 1212 a 1476.[1] Tot i que Corint fou la seu més antiga i prestigiosa del sud de Grècia, durant el període del govern franc va ser eclipsat per l'arquebisbat de Patres.[9]
La ciutat va ser recuperada pel Despotat bizantí de Morea el 1395 i, després d'un curt període (1397-1404) de govern dels cavallers Hospitalaris, va tornar a mans romanes d'Orient, on va romandre fins que va caure a mans de l'Imperi Otomà el 8 d'agost de 1458.[3] Després de la recuperació bizantina de la ciutat, la seu catòlica es va convertir en una seu titular. Avui, la Metròpoli de Corint pertany a l'Església de Grècia, sota l'arquebisbe d'Atenes i de tota Grècia.
Cronologia episcopal[modifica]
- Apollo (mitjans del segle I)
- Silas
- Onesiphorus
- Sosthenes
- Apol·loni (inicis del segle II)
- Dionisi I (vers 170)
- Bacchylus (vers 196)
- Hesiodus (segle iii)
- Dionisi II (vers 350)
- Doroteu (finals del segle IV)
- Eustati (381)
- Alexandre (406)
- Perigenes (vers 431)
- Erasistratus (446)
- Pere (vers 451)
- Photius (vers 536)
- Teodor (segle vi)
- Anastasi (vers 590–591)
- Joan I (591)
- Esteve I (681)
- Gabriel I (8th/9th century)
- Joan II (879–880)
- Pau
- Basili
- Athanasi
- Gabriel
- Jordi
- Nicetas
- Miquel
- Nicolau
- Eteven II
- Teodor
- Gregori
- Sergi
- Nicodem I
- Hyacints
- Theolept
- Isidor
- Theognostos
- Arquebisbes llatins (1212–mitjans del segle XV)
- Marc (1445)
- Malaquies (1446)
- Joaquim (vers 1447)
- Ciril I (1492–1507)
- Macari I (1507–1517)
- Theophanes (1517–1534)
- Joasaph I (1541–1549)
- Sophronius (1549–1569)
- Laurentius (1574–1585)
- Neophytus I (1585–1589)
- Laurentius (1590)
- Neophytus I (1595)
- Anthimus (1620–1622)
- Neophytus II (1622–1626)
- Daniel (1626–1628)
- Cyril I Spanos (1628–1635) Posteriorment Patriarca de Constantinoble, 1652 i 1654
- Ezekiel II (1636–1638)
- Joasaph II (1638–1641)
- Gregori I (1641–1660)
- Parteni (1660–1668)
- Callixt (1668–1672)
- Zacaries I (1678–1684)
- Gregori II Notaras (1684–1715) sotar mandat venecià
- Joasaph III (1715–1719)
- Metrophanes (1719)
- Parthenios (1734–1763)
- Makarios Notaras (1764–1767)
- Gabriel III (1776–1784)
- Zacaries II (1784–1819)
- Ciril II (1819–1836)
- Ciril III (1841–1842)
- Gerasimos (1842–1843)
- Jonah (1852–1854)
- Amfilochios (1854–1875)
- Bartomeu (1899–1918)
- Damaskinos Papandreou (1922–1938) Posteriorment arquebisbe d'Atenes, 1941–1949
- Michail Konstantinidis (1939–1949)
- Prokopios (1949–1965)
- Paneteleimon Karanikolas (1965–2006)
- Dionysios Mantalos (2006–present)
Vegeu també[modifica]
- Arquebisbat de Corint (Església catòlica)
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Pétridès, Sophron (1913). "Corinth" . In Herbermann, Charles (ed.). Catholic Encyclopedia. New York
- ↑ First Epistle to the Corinthians (Clement)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Gregory (1991), pp. 531–533
- ↑ 4,0 4,1 Setton (1975), pp. 36–37 note 45
- ↑ Setton (1975), pp. 21–24, esp. note 28
- ↑ Bon (1969), pp. 56–59
- ↑ Setton (1975), pp. 22–25, 36
- ↑ Bon (1969), pp. 93–94
- ↑ Bon (1969), p. 92
Fonts[modifica]
- Bon, Antoine. La Morée franque. Recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d'Achaïe (en francès). París: De Boccard, 1969.
- Kajdan, A. The Oxford Dictionary of Byzantium (en anglès). Oxford University Press, 1991. ISBN 0-19-504652-8.
- Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant (1204–1571), Volume I: The Thirteenth and Fourteenth Centuries. Philadelphia: The American Philosophical Society, 1976. ISBN 0-87169-114-0.
- Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, vol. 1 Arxivat 2019-07-09 a Wayback Machine., p. 210; vol. 2 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., p. 136; vol. 3 Arxivat 2019-03-21 a Wayback Machine., p. 178; vol. 4 Arxivat 2018-10-04 a Wayback Machine., pp. 164-165; vol. 5, p. 173; vol. 6, p. 183
- Michel Le Quien, Oriens christianus in quatuor Patriarchatus digestus, Paris 1740, Vol. II, pp. 155-168
- "Corinthe", in Dictionnaire d'Histoire et de Géographie ecclésiastiques, vol. XIII, Paris 1956, pp. 876-880