Francisco Romero Marín

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaFrancisco Romero Marín

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 març 1915 Modifica el valor a Wikidata
Nerva (Província de Huelva) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 març 1998 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista d'Espanya Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteGuerra Civil espanyola Modifica el valor a Wikidata

Francisco Romero Marín (Nerva, 23 de març de 1915 – Madrid, 16 de març de 1998) va ser un polític i militar espanyol, d'ideologia comunista. Durant la Guerra civil va ser oficial de l'Exèrcit republicà, arribant a manar diverses unitats. Membre del Partit Comunista d'Espanya (PCE), durant la dictadura de Franco va ser un destacat dirigent antifranquista.

Biografia[modifica]

Nascut a Nerva en 1915, en la seva joventut va ser treballador agrícola i miner a Río Negro.[1] Membre de la UGT, va ser militant del PSOE fins a 1935. A l'any següent va ingressar en el Partit Comunista d'Espanya (PCE).[2]

Després de l'esclat de la Guerra civil es va unir a les forces republicanes i marxaria a Madrid. Al llarg de la contesa va anar ascendint en l'escalafó militar i va manar diverses unitats militars, com la 68a Brigada Mixta.[3] En el moment de la batalla de Catalunya manava la 30a Divisió de l'Exèrcit Republicà.[a] Al començament de 1939 va aconseguir el grau de Tinent coronel.[5] Després de la caiguda de Catalunya, va haver de travessar la frontera francesa al costat de la resta de l'Exèrcit republicà, encara que poc després tornaria a la zona central al costat del general Hidalgo de Cisneros i altres comandaments republicans.[6]

Al final de la contesa es va exiliar a l'Algèria francesa,[5] i posteriorment a la Unió Soviètica. Igual que altres antics oficials republicans, Romero Martín va assistir a l'Acadèmia Militar Frunze on va rebre formació com a oficial, aconseguint el rang de coronel en l'Exèrcit soviètic, i posteriorment seria professor de la citada acadèmia. Acabada la Guerra Mundial acudeix a França, on dirigeix un Servei d'Informació Especial, dependent del Secretariat del PCE. Des de 1954 va ser membre del Comitè Central del PCE.[7] Considerat un membre de la línia dura, alguns l'han assenyalat com un cap militar del PCE.[8]

Posteriorment es va introduir a l'Espanya franquista per a l'organització del PCE en la clandestinitat,[8] on el seu nom de guerra era «El Tanque».[9] Amb això, es va convertir en el màxim dirigent del PCE que operava a l'interior d'Espanya.[10][11] Va estar a Espanya gairebé 15 anys en la clandestinitat, tot un rècord entre els seus camarades, burlant a la policia política de la dictadura fins que va ser detingut a l'abril de 1974. Després de 27 mesos de presó, al juliol de 1976 va quedar en llibertat com a resultat d'una amnistia decretada pel govern Suárez. A les eleccions generals de 1977 va ser el número u en la llista electoral del PCE per Huelva,[12] però no va resultar escollit.[b]

En el XII Congrés del PCE, celebrat a Madrid al febrer de 1988 va ser nomenat membre d'honor del Comitè Central.

Notes[modifica]

  1. ↑ Encara que el gener de 1939 va assumir el comandament de la 45a Divisió.[4]
  2. ↑ En general, el PCE va obtenir uns resultats electorals molt modestos. Referent a això, al juliol de 1977 durant un acte en el madrileny Cementiri de l'Este en memòria de diversos líders comunistes afusellats pel franquisme, Romero Marín va comentar: «Tants sacrificis per a tan pocs resultats...»[13]

Referències[modifica]

  1. ↑ Ruiz Ayúcar, 1976, p. 303.
  2. ↑ Carrillo, 2010, p. 52.
  3. ↑ Engel, 1999, p. 68.
  4. ↑ Engel, 1999, p. 306.
  5. ↑ 5,0 5,1 Ibárruri, 1985, p. 569.
  6. ↑ Preston, 2014.
  7. ↑ Kindersley, 1981, p. 48.
  8. ↑ 8,0 8,1 M. Reverte i Martínez Reverte, 2016.
  9. ↑ Almenara Martínez, 2010, p. 256.
  10. ↑ Kindersley, 1981, p. 86.
  11. ↑ Jáuregui i Vega, 1985, p. 87.
  12. ↑ de Déu Mellado, 2005, p. 64.
  13. ↑ Galan, 1988, p. 370.

Bibliografia[modifica]

  • Almenara Martínez, Vicente. Los servicios de inteligencia en España. Arcopress, 2010. 
  • Carrillo, Santiago. Los viejos camaradas. Barcelona: Ed. Planeta, 2010. 
  • de Dios Mellado, Juan. Crónica de un sueño. Memoria de la transición democrática en Huelva. C&T Editores, 2005. 
  • Engel, Carlos. Historia de las Brigadas Mixtas del Ejército Popular de la República. Madrid: Almena Ediciones. ISBN 84-922644-7-0. 
  • Galán, Luis. Después de todo: recuerdos de un periodista de la Pirenaica. Anthropos Editorial, 1988. ISBN 8476580800. 
  • Ibárruri, Dolores. Memorias de Dolores Ibárruri. GeoPlaneta, 1985. 
  • Jáuregui, Fernando. Crónica del antifranquismo. II. Argos Vergara, 1985. 
  • Kindersley, Richard. In Search of Eurocommunism. Palgrave Macmillan, 1981. 
  • M. Reverte, Jorge. La matanza de Atocha: 24 de enero de 1977. La Esfera de los Libros, 2016. ISBN 978-84-9060-568-4. 
  • Preston, Paul. El final de la guerra: La última puñalada a la República. Ed. Debate, 2014. 
  • Ruiz Ayúcar, Ángel. El partido comunista: treinta y siete años de clandestinidad. Madrid: San Martín, 1976. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francisco_Romero_Marín&oldid=31485022»