Harmonia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Harmonia (desambiguació)».

En música, l'harmonia és tot el que es relaciona amb els sons simultanis (acords). Es pot entendre com l'aspecte "vertical" de la música, mentre que la melodia en seria l'aspecte "horitzontal". Molt sovint l'harmonia és el resultat de tocar diverses línies melòdiques o motius alhora (conegut com a contrapunt).

Els fonaments fisiològics de l'harmonia es basen en el fenomen dels harmònics. Col·lecció de sons sinusoïdals que tot so, de qualsevol instrument, posseeix. Com que el patró intervàlic dels harmònics és sempre el mateix, això crea la identificació inconscient per part del sistema auditiu d'acords més o menys "agradables", depenent de la major o menor semblança a aquest patró universal.

Tot i que normalment l'harmonia resulta del so simultani de dues o més notes, és possible crear-la amb només una línia melòdica. Hi ha moltes peces del període barroc per a un instrument musical en solo -per exemple- en les quals els acords hi apareixen molt rarament, i tot i això transmeten un complet sentit de l'harmonia. En aquests casos es parla d'harmonia implícita. S'aconsegueix per l'aparició successiva de les notes d'aquell acord en particular, creant una il·lusió auditiva de simultaneïtat de les mateixes.

Durant la història de la música clàssica occidental les convencions i regles de l'harmonia van anar variant. En el que es considera l'inici de la polifonia, al segle XI amb els organa paral·lels, les regles eren simplement premisses teòriques de com superposar un interval de consonància perfecta (8a., 5a. o 4a.) a sobre d'un cant gregorià preexistent. Al segle XIV, amb l'aparició de l'ars nova, els compositors cada vegada empraven figures més curtes i afegien més melodies a sobre dels cants plans preexistents, fet que provocà que l'Església s'hi oposés argumentant que la música per ser digna de Déu havia de mantenir les característiques que Gregori el Gran va dictar. La música eclesiàstica estava controlada per l'Església en els períodes del Renaixement, el Barroc i el classicisme. L'estil formal i harmònic del Classicisme, el període més curt de la Història de la Música, va ser agafat com a referència, tot i que en el Romanticisme els compositors cada vegada s'allunyaren més del centre tonal, fins que al segle XX s'arribà a la música atonal. No es podria parlar de trencar les regles del Classicisme, donat el fet que en el segle XX fins i tot, on l'atonalitat presentava textures i melodies contrastants amb l'estil clàssic, hi va haver sistemes i noves instruccions de com aconseguir aquella atonalitat, com en seria exemple el Dodecafonisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harmonia