Josep Rifós
Josep Rifós fou vicari general de Barcelona.[1] Durant la Guerra de Successió Espanyola, destacà per la seva defensa de Barcelona des de l'Església.[1] Organitzà una reunió de teòlegs per debatre si la guerra era una causa justa i consultà als feligresos a través dels confessionaris de la diòcesi per saber si estaven disposats a donar-ho tot en el conflicte.[1] Finalment, els caps de l'Església de Barcelona animaren a participar en la guerra a favor d'una causa que consideraven justa i moral.[1] Rifós contribuí a alimentar l'exaltació popular per la guerra, fet que provocà que les autoritats arribessin a demanar prudència.[1]
Rifós defensava entre els barcelonins que l'excel·lència en les virtuts religioses duria a Déu, per mitjà de la Mare de Déu de la Mercè, a la victòria.[1] L'historiador Salvador Sanpere i Miquel assenyala que Rifós, amb altres eclesiàstics, contribuí a crear entre la població la fe en el miracle final.[2] Segons descrivia Francesc de Castellví, «el Vicario General, D. Joseph Rifós, con aplicación animava al pueblo a todos los actos de devoción, [...] exhortando a toda clase de gentes a dejar los vicios y a abrazar las virtudes».[1][3] Un d'aquests actes de devoció seria una processó de la imatge de la Mare de Déu de la Mercè des de la basílica de la Mercè fins a l'altar major de la catedral, on amb altres patrons de la ciutat, es presentaria un memorial de greuges per demanar la seva intercessió en el conflicte bèl·lic.[1]
Després del Setge de Barcelona, el 2 d'octubre de 1714, fou deportat juntament amb cinquanta-cinc eclesiàstics més i fou substituït pel degà de la catedral el canonge Baltasar de Bastero.[4]
La figura de Josep Rifós s'ha posat d'exemple com a capellà que defensà aferrissadament Barcelona en contraposició als prelats d'alt rang de l'Església, que abandonaren les ciutats més importants durant la guerra.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Graupera, Jordi «Josep Rifós, el capellà exaltat». Els protagonistes del drama. Avui, 11-09-2003, p. 26.
- ↑ Sanpere i Miquel, Salvador. Fin de la nación catalana. Barcelona: Base, 2001, p. 275-276.
- ↑ Castellví, Francesc. Narraciones históricas. Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 1997-99.
- ↑ Rubí, Basilio de. Els Caputxins a la Barcelona del segle XVIII: aproximació històrico-bibliogràfica. Caputxins de Sarrià, 1984, p. 224. ISBN 978-84-398-1818-2.