Julie-Victoire Daubié

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJulie-Victoire Daubié

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement26 març 1824 Modifica el valor a Wikidata
Bains-les-Bains (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 agost 1874 Modifica el valor a Wikidata (50 anys)
Fontenoy-le-Château (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Tuberculosi Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaFontenoy-le-Château Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióMuseu Nacional d'Història Natural de França
faculté des lettres de Lyon (fr) Tradueix - Llicenciat en lletres Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactivista pels drets de les dones, columnista, economista, conferenciant Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Modifica el valor a Wikidata
Goodreads author: 7272990

Julie-Victoire Daubié (a vegades coneguda com a Victoire Daubié o també com a Julie Daubié) nasqué el 26 de març del 1824 a Bains-les-Bains, als Vosges (estat francés), i va morir el 26 d'agost del 1874 a Fontenoy-le-Château. Fou periodista i la primera dona francesa que es presentà a l'examen de Batxiller a Lió l'any 1861, i la primera a obtenir-lo, el 17 d'agost del 1861. També fou la primera llicenciada en Lletres de l'estat francés, el 28 d'octubre del 1872.[1][2][3][4]

La seva família[modifica]

Lloc de la Manufactura, a la dreta de la capella, la casa natal de J. V. Daubié

Julie-Victoire Daubié, la petita de vuit germans, nasqué a la casa anomenada dels Commis de la Manufactura Reial de Bains-les-Bains, on son pare treballava de comptable i caixer.[2]

Inscrita com a Julie-Victoire en el registre civil, es va dir Victoire per la seua mare i Julie per la seua germana major, que consta en el registre civil com a Marie-Julie. Tenia vuit mesos d'edat a la mort del seu pare. La mare i els fills es traslladaren a Fontenoy-le-Chateau, d'on era la família paterna de Julie-Victoire.[3]

La seva família formava part de la petita burgesia catòlica de la zona. Les famílies Colleüille i Daubié durant l'anomenat Regnat del Terror van amagar sacerdots.[5][6] El seu avi patern era Siméon-Florentin Daubié, secretari de Justícia i exempresari que vivia de rendes. El seu avi matern, Jean-Nicolas Colleüille, era director de la forja Buyer à la Chaudeau.[7]

Biografia i formació[modifica]

La casa on nasqué Daubié, Manufacture Royale de Bains-les-Bains

Mai no treballà en els tallers de la Manufacture Royale de llautó de Bains-les-Bains. Sens dubte, degué visitar l'oficina de la beneficència de Fontenoy que administrava caritat als llauradors pobres, a les criades domèstiques i a les mares solteres o vídues.[7] Tal vegada això li inspirà l'assaig La Femme pauvre au siècle XIXe, que li va valer el primer premi de l'Acadèmia de Ciències i Belles Arts de Lió, el 21 de juny del 1859. Hi exposava, al llarg de 300 pàgines, la condició de la dona des d'un punt de vista econòmic, moral i polític i, després de descriure la situació de les dones pobres, oferia solucions per treure-les de la misèria.[8][2][9][4]

El 31 d'agost del 1844 obtingué el "certificat d'aptitud" d'ensenyament, el títol de docent, que era obligatori per a tothom que havia d'impartir classes des de la llei Guizot,[10] de 28 de juny del 1833. La llei Falloux de 15 de març del 1850 faria obligatori aquest certificat per als professors seglars i no per als religiosos. L'article 49 gaarantia en les «Cartes d'obediència» la capacitat dels docents que pertanyen a congregacions religioses dedicades a l'educació, reconeguda per l'estat. Amb aquesta llei s'impulsava la promoció de l'educació catòlica. Alhora, per mitjà de l'article 51, l'estat preveia la creació d'una acadèmia per departament i exigia als municipis de més de 800 habitants que tinguessin una escola per a xiquetes. Julie-Victoire Daubié protestà aleshores contra la manca de qualificació d'algunes religioses, que no estaven capacitades per a impartir ensenyament.[11][9]

Estudià grec i llatí, matèries necessàries per a presentar-se al batxillerat, amb el seu germà sacerdot. Completà la seua formació en la secció de zoologia de mamífers i ocells en inscriure's el 1853 en el Museu Nacional d'Història Natural de París per a seguir el curs d'Isidore Geoffroy Saint-Hilaire.[12] Aconseguí una autorització per a estudiar en les galeries fora de l'horari d'obertura al públic.[13]

Amb l'ajut de François Barthélemy Arles-Dufour, un industrial saint-simonista de Lió molt influent en els cercles acadèmics i la cort imperial i, gràcies al seu èxit en el concurs de Lió el 1859, es matriculà a la Facultat d'Arts de Lió per fer el batxillerat.[14]

El 17 d'agost 1861 obtingué la llicenciatura amb un total de sis boles roges, tres boles blanques i una bola negra. Aquest sistema de boles era la forma de vot dels examinadors de la facultat: una bola blanca significava un dictamen favorable; una bola roja, una abstenció; negra, un dictamen desfavorable.[15]

Vida professional[modifica]

Instal·lada a París, es va fer periodista econòmica i escrigué en diversos mitjans, com ara el diari La Presse, els setmanaris L'Economiste français i Le Droit des femmes. També dictava conferències.[16]

Al 1870 un decret de l'alcalde de París preveia la creació d'una Comissió de Dames per examinar les qüestions relatives a l'educació primària i es va demanar a Julie-Victoire Daubié que hi treballés, com també a Emma Chenu, llicenciada en matemàtiques el 1868. El treball d'aquesta comissió, interromput durant els tres mesos dels problemes de la Comuna de París, va ser consignat en l'informe Delon-Coignet.[1]

Al 1871 va fundar l'Associació per al Sufragi de les Dones[17] i es va llicenciar en Lletres, ja que malgrat la prohibició d'assistir a classe a la Sorbona, podia presentar-se als exàmens. El mateix ministre Jules Simon va ratllar l'encapçalament masculí del títol, «au sieur», per substituir-lo per «a Mademoiselle» i li va enviar una carta de felicitació. Havia iniciat el seu treball de doctorat sobre La condició de la dona en la societat romana quan li sobrevingué la mort.[2][18]

Molt influïda pel saint-simonisme, hi aportà una interpretació moral i política.[19] Les seves idees formen part de l'escola modernista del Segon Imperi, i són precursores del segle XX, al costat de figures com Eugènia de Montijo, Élisa Lemonnier o Rosa Bonheur.

Reconeixement i memòria[modifica]

Escola Julie-Victoire Daubié a Lió

Durant la seva vida, la seva tasca com a periodista li va valer el reconeixement a tot Europa i als Estats Units. Amiga de Jules Simon, Marie d'Agoult, Léon Richer o Juliette Adam, la seva lluita per l'educació de les dones i el seu accés a l'educació superior va inspirar la feminista anglesa Josephine Butler, que va traduir part de les seves obres a l'anglès.[20] El 1869, durant el seu viatge d'estudis a París, Frances E. Willard, la primera dona degana de la Universitat Northwestern, que coneixia la seva obra, va poder tractar-la.[21]

Placa de la rue Julie Daubié, Paris

No va poder veure els resultats de les seves lluites al llarg de la vida, però va gaudir d'un cert reconeixement. A l'Exposició Universal de París, de 1867, va rebre una medalla  que premiava tota la seva obra i reconeixia la reputació de la seva autora.[22]

Diverses escoles i instituts de França, així com places i carrers, parcs i jardins, porten actualment el nom de Julie-Victorie Daubié.[23][24][25]

S'ha donat el seu nom a la Casa Julie-Victorie Daubié, una residència per a joves investigadors, situada a la Ciutat Internacional Universitària de París i construïda entre els anys 2014 i 2018.[26]

Obres[modifica]

  • Du progrès de l'enseignement primaire: justice et liberté, Paris, librairie de Madame Claye, 1862 (en línia a Numelyo).
  • «De l'enseignement secondaire pour les femmes», a Journal des économistes, Paris, Guillaumin, 1865,
– volum XLVI, p. 382-402 (début);
– volum XLVII, p. 384-403 (suite);
– volum XLVIII, p. 408-427 (fin).
– segona edició en tres volums, Paris, Thorin, 1869-1870 (en línia a gallica volum I, volum II, volum III
– French morality under the regulation system, traducció anglesa parcial de Josephine Butler, Londres, éd. Trübner, 1870 (en línia).
  • L’Émancipation de la femme, Paris, Thorin, 1871 (en línia).
  • La Tolérance légale du vice, Paris, Association pour l'émancipation progressive de la femme, 1872.
  • Pròleg a La Question de la femme, d'Alexandre Dumas fils, Paris, Association pour l'émancipation progressive de la femme, 1872.
  • Pròleg al Manuel du jeune homme [Extret del "Traité des devoirs"], de Silvio Pellico, Paris, Association pour l'émancipation progressive de la femme, 1872.

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Thierce, Agnes «Julie Victoire Daubié, première bachelière de France. De la condition économique, morale et politique de la femme au XIXe siècle». Bulletin du Centre Pierre Leon, 02-03-1993, pàg. 53-62.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Julie-Victoire Daubié, première "bachelier" de France» (en francès). Limedia galeries. [Consulta: 19 gener 2024].
  3. ↑ 3,0 3,1 «Il y a 194 ans naissait Julie-Victoire Daubié, première femme à décrocher le bac» (en francès). Le Point, 26-03-2018. [Consulta: 19 gener 2024].
  4. ↑ 4,0 4,1 Barron, Laignee. «What to Know About French Feminist Julie-Victoire Daubié» (en anglès). Time, 26-03-2018. [Consulta: 19 gener 2024].
  5. ↑ Potser escrit Colleuil.
  6. ↑ Histoire de Fontenoy à la Révolution, Abbé Olivier.
  7. ↑ 7,0 7,1 Du fer blanc de Bains-les-Bains au fer battu de Fontenoy-le-Château, Rémi Ritter, 1986.
  8. ↑ Histoire de l'Académie des sciences et belles lettres et arts de Lyon, 1892.
  9. ↑ 9,0 9,1 Daubié, Julie-Victoire. La femme pauvre au dix-neuvième siècle (en francès). E. Thorin, 1870. 
  10. ↑ Texte intégral original de Loi sur l'Instruction primaire du 28 juin 1833, dite Loi Guizot.
  11. ↑ Les congrégations religieuses: Enquête, Charles Sauvestre, ed. Faure, 1867.
  12. ↑ Isidore Geoffroy Saint-Hilaire occupe cette chaire, qui fut celle de son père, de 1841 à 1861.
  13. ↑ Billet d'Isidore Geoffroy Saint-Hilaire, fonds Laure Reuchsel.
  14. ↑ «Nouvelles diverses». Le Constitutionnel, 24-08-1861, pàg. 2.
  15. ↑ Bascou-Bance, Paulette «La première femme bachelière: Julie Daubié». Bulletin de l'Association Guillaume-Budé, vol. 1, no 1, 1972, p. 107-108.
  16. ↑ «La Presse» (en francès), 24-03-1862. [Consulta: 13 gener 2021].
  17. ↑ E. Dentu. La femme libre, 1877. 
  18. ↑ Lettre du 7 novembre 1871, Jules Simon, Cabinet du ministre de l'instruction et des cultes.
  19. ↑ Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français: 1789 - 1939 Jean Maitron, Michel Cordillot, Claude Pennetier, Jean Risacher, André Caudron. ed. ouvrières 1997.
  20. ↑ French morality, under the regulation system, ed. Trübner, London, 1870 (en ligne).
  21. ↑ Journal de Frances E Willard, Writting out my hearth University of Illinois 1995.
  22. ↑ Exposition universelle de 1867, Rapports du jury international T9; Imprimerie administrative Paul Dupont Paris 1868.
  23. ↑ «Accueil» (en francès). Collège Julie-Victoire Daubie. [Consulta: gener 2024].
  24. ↑ «Lycée Julie-Victoire Daubié - 9 rue Louis Massignon, 95100 Argenteuil». [Consulta: 19 gener 2024].
  25. ↑ «Ecole élémentaire Julie-Victoire Daubié» (en francès). Mairie de Lyon. [Consulta: 19 gener 2024].
  26. ↑ «Maison Julie-Victoire Daubié» (en castellà). Revista PLOT, 13-04-2022. [Consulta: 19 gener 2024].

Bibliografia[modifica]

  • Véronique André-Durupt, Julie-Victoire Daubié la première bachelier, Amis du Vieux Fontenoy, Epinal, 2011.
  • Raymonde Albertine Bulger, Lettres à Julie-Victoire Daubié, Nova York, Peter Lang, ed. 1992
  • Raymonde Albertine Bulger, «Els démarches et l'exploit de Julie-Victoire Daubié, première bachelière de France», The French Review (États-Unis), décembre 1997.
  • James F. Mcmillan, France and Women 1789-1914: Gender, Society and Politics, ed. Routledge, London, Nova York,2000.
  • The Riverside Dictionary of Biography: A Comprehensive Reference Covering 10,000 of the World's Most Important People, From Ancient Times To The Present Day, ed. Houghton Mifflin, Boston Nova York, 2005.
  • Rebecca Rogers, From the Salon to the Schoolroom: Educating Bourgeois Girls in Nineteenth-Century France, ed. Penn State Press, 2005.
  • Théodore Stanton The Woman Question in Europe, Nova York, 1884.

Enllaços externs[modifica]

  • Ministère de l'éducation nationale: Le baccalauréat 2008. Dossier de presse - Xavier Darcos, 03/06/2008. Arxivat 2008-novembre-1 a la Wayback Machine.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Julie-Victoire_Daubié&oldid=32972349»