Kumara haemanthifolia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuKumara haemanthifolia Modifica el valor a Wikidata

Kumara haemanthifolia es restringeix de forma natural als alts cims de les muntanyes, en un petit racó del Cap Occidental. Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreAsparagales
FamíliaAsphodelaceae
GènereKumara
EspècieKumara haemanthifolia Modifica el valor a Wikidata
Boatwr. i J.C.Manning, 2014
Nomenclatura
BasiònimAloe haemanthifolia Modifica el valor a Wikidata

Kumara haemanthifolia és una espècie de planta amb flor que pertany a la família de les asfodelàcies.[1] És una espècie rara de planta suculenta, originària d'uns quants cims muntanyencs inaccessibles i alts a l'hàbitat de Fynbos, al Cap Occidental, a Sud-àfrica.[2]

Descripció[modifica]

Kumara haemanthifolia és una petita planta ramificada, relacionada amb l'àloe, amb fulles de color verd grisenc, amb forma de llengua, que creixen en forma de ventall, similar a la seva espècie germana Kumara plicatilis. De fet, s'assembla molt a una forma diminuta i sense tija de Kumara plicatilis, semblant a un arbre. Les seves files compactes de fulles són oblongues i de color gris verdós, amb marges vermells brillants.[3][4]

És una petita planta i a prop del terra, sovint passa desapercebut o es confon amb un lliri. De fet, el seu nom "haemanthifolia" se'l va donar a causa de la seva semblança amb els populars bulbs Haemanthus.[4][5]

Produeix flors de color escarlata brillant a finals d'hivern (setembre fins al novembre al seu hàbitat natural).[4][5]

Distribució[modifica]

La seva àrea de distribució natural gairebé coincideix amb el de Kumara plicatilis (sent la zona muntanyosa des de Stellenbosch fins a Ceres), però Kumara haemanthifolia es troba més amunt als cims de les muntanyes que les seves espècies germanes més grans. La planta sembla preferir vessants freds orientats al sud amb fortes pluges hivernals. Creix en esquerdes protegides a les carenes de gres, formant densos grups.[4][5]

Amagat dins de les escletxes del seu hàbitat natural, és molt resistent: sobreviu tant a les gelades com al foc. Té una gran arrel molt forta, cosa que significa que la planta pot tornar a brotar de nou, fins i tot després que tota la planta per sobre de terra hagi estat totalment destruïda pel foc de Veld.[cal citació]

Cultiu[modifica]

És una planta molt difícil de cultivar i, normalment, mor aviat si es planta fora del seu hàbitat natural.[6]

Taxonomia[modifica]

Kumara haemanthifolia va ser descrita per Marloth i A.Berger i publicat a Botanische Jahrbücher für Systematik, Pflanzengeschichte und Pflanzengeographie 38: 85, l'any 1905.[7][8][9]

Etimologia

haemanthifolia: epítet compost que significa "amb les fulles semblants a la del gènere Haemanthus.[10]

Sinonímia
  • Aloe haemanthifolia[1]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kumara haemanthifolia
  1. 1,0 1,1 «Kumara haemanthifolia (Marloth & A.Berger) Boatwr. & J.C.Manning» (en anglès). Plants of the World Online. The Trustees of the Royal Botanic Gardens, Kew. [Consulta: 24 desembre 2020].
  2. Victor, J.E. 2009. Aloe haemanthifolia A.Berger & Marloth. National Assessment: Red List of South African Plants v. 2011
  3. Glen, H.F. and Craib, C. 1993. Aloe haemanthifolia. Flowering Plants of Africa 52(2):t. 2063.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 [enllaç sense format] http://www.succulents.co.za/aloes/stemless-aloes/aloe-haemanthifolia.php
  5. 5,0 5,1 5,2 [enllaç sense format] http://desert-plants.blogspot.com/2009/06/aloe-haemanthifolia.html
  6. «Kumara haemanthifolia | PlantZAfrica» (en anglès). pza.sanbi.org. [Consulta: 24 desembre 2020].
  7. «Kumara haemanthifolia» (en anglès). World Checklist of Selected Plant Families. Reial Jardí Botànic de Kew. [Consulta: 24 desembre 2020].
  8. «Aloe haemanthifolia». Tropicos.org.Missouri Botanical Garden. [Consulta: 24 desembre 2020].
  9. Aloe haemanthifolia a PlantList
  10. Urs Eggli, Leonard E. Newton: Etymological Dictionary of Succulent Plant Names. Springer, Berlin/Heidelberg 2010, ISBN 978-3-642-05597-3, S. 65.