Limfocitosi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Limfocitosi
Classificació i recursos externs
CIM-10 D72.8
CIM-9 288.8
DiseasesDB 7678
MeSH D008218

La limfocitosi és l'augment de la proporció de limfòcits pel que fa als valors de referència determinats per la fórmula leucocitària, la proporció normal de limfòcits dins d'aquesta varia entre el 20 al 40 % del total de glòbuls blancs i per tant, una proporció que superi el 40% del recompte de limfòcits a sang, quantificat en laboratori d'anàlisi clínica, determinaria una limfocitosi, i en contrapartida, quan la xifra és inferior al 20% ens trobaríem davant d'una limfopènia.

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

El descobriment d'una limfocitosi només es pot arribar a diagnosticar amb una anàlisi de sang a laboratori clínic, mitjançant la formulació d'un hemograma complet que en l'actualitat, molts estan totalment automatitzats.

Es parla de limfocitosi, quan la xifra absoluta de limfòcits és superior a 4,5 mil/mm ² però de vegades s'usen valors de referència més alts. En els nens, el valor esmentat de limfòcits és superior al dels adults (nadons d'un any d'edat: 5-7 mil/mm ³) diagnosticant com a tal només quan el recompte sigui superior a 9 mil/mm ².

Classificació[modifica | modifica el codi]

  • Limfocitosi policlonal: és la produïda, generalment, en forma conseqüent a un procés inflamatori i/o infecciós.
  • Linfocitocis monoclonal: Generalment reflecteixen una malaltia proliferativa, en la qual el nombre de limfòcits aquesta augmentat a causa d'un defecte intrínsec de la població limfoide.

Causes[modifica | modifica el codi]

Síndromes mononuclears[modifica | modifica el codi]

Es caracteritzen clínicament per febre i limfòcits atípics a sang (haurien de superar el 10% del total limfocitari per considerar significatius). Les dues causes més freqüents de mononucleosi són la infecció pel virus d'Epstein-Barr (VEB), detectant amb una prova d'anticossos heterófilos positiva, i per la infecció per citomegalovirus (CMV) i altres que se solen incloure com a causants de limfocitosi, sent aquestes la toxoplasmosi, per adenovirus, per VIH, brucel·losi, rubèola, varicel, per virus herpes simple, hepatitis víriques, tuberculosi, per ricketsias o paludisme, totes les quals donarien un Monospot negatiu, per la qual cosa caldria fer un diagnòstic deferencial entre aquestes, tenint en compte també els falsos negatius que puguin produir-se amb la Mononucleosi infecciosa.

Leucèmia limfàtica crònica[modifica | modifica el codi]

És la causa més freqüent de limfocitosi amb un recompte de més de 10 mil/mm ². És el tipus més freqüent de leucèmia en l'adult ancià, amb major incidència en l'home que en la dona. Es manifesta amb una proliferació clonal de limfòcits B, d'aspecte madur. Els signes i símptomes més freqüents són la presència de adenopatias generalitzades, astènia i pèrdua de pes. No és infreqüent una història prèvia d'infeccions recurrents, causades per la immunodepressió que solen presentar aquests malalts.

Actitud clínica[modifica | modifica el codi]

Un cop determinat el hemograma que denotara una possible leucocitosi, fer repetir la prova per estar segur que no hi va haver un error en la presa de mostres o en el procés quantificador.

Diferenciar si la limfocitosi és a causa d'un trastorn benigne conseqüent a una infecció, generalment vírica, o d'un procés maligne, per a això és important realitzar un frotis de sang perifèrica per veure morfologies i mides dels glòbuls blancs, podent-se observar limfòcits atípics o els activats en els síndromes mononuclears i altres infeccions víriques, o aquells que presentessin formes característiques de determinats limfoma si altres síndromes limfoproliferatives, o la presència de formes immadures, comuns a la Leucèmia limfoide aguda.

Podem complementar fent una completa exploració buscant simptomatologia de linfoadenomegalias, esplenomegàlia i hepatomegàlia. També són útils les proves d'imatge que permeten sospitar etiologia infecciosa o tumoral com radiografia de tòrax i l'ecografia abdominal. Si les sospites s'inclinaren cap a un diagnòstic presumptiu d'infecció es procediria a fer proves serològiques específiques per detecció de virus de la hepatititis, VIH, VEB o CMV. Si les adenopaties persisteixen més de vuit setmanes és recomanable fer una biòpsia dels ganglis afectats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]