Llengua abolida (1973-1989)
| Tipus | poemari  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Maria Mercè Marçal i Serra |
| Llengua | català |
| Publicació | 1989 |
Llengua abolida (1973-1989) és el títol de l'obra poètica completa de Maria-Mercè Marçal i Serra, publicada el 1989.[1]
Contingut de l'obra[modifica]
El volum aplega, cronològicament, els llibres Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), incorpora la secció Escarsers, composta per set poemes escrits per a ocasions puntuals entre el 1980 i el 1982, Terra de mai (1982), quinze sextines que va incloure a la primera secció de La germana, l'estrangera (1995), i Desglaç (1989), poemari que dona a conèixer per primera vegada. Llengua abolida respon a la idea de l'autora de donar unitat a tot un cicle poètic, temporalment breu (1973-89), i molt compacte, que sols es perllonga amb el volum pòstum Raó del cos (2000).[2]
Marçal respecta l'ordenació donada anteriorment als llibres i sols modifica alguna dedicatòria. Encapçala el volum el pròleg titulat «Sota el signe del drac», en què l'autora estableix algunes de les claus de la seva poètica. Assenyala l'estreta relació entre poesia i vida, que són, per a ella, «indestriables —obert i clos sota el signe del Drac». Drac i no pas cavaller, i donzella esmorteïda, però supervivent. La llegenda de Sant Jordi li serveix de canemàs simbòlic per a explicar la seva posició davant la tradició literària catalana i també occidental. Una veu de dona que s'alça per narrar la seva experiència vital, la de les dones emmudides històricament, però no pas inexistents, i crear amb paraules un nou discurs poètic que les inclogui. Com diuen els versos que donen pas als poemaris:
| « | Reclams, indicis
d'una llengua abolida —parla de dona. |
» |
En el seu conjunt, el llibre posa les bases d'una nova identitat femenina definida com a centre i en relació amb el món. Marçal dona forma poètica per primera vegada a la maternitat positiva i a l'amor lèsbic.[3] Excel·leix en la riquesa de la llengua i en la utilització de formes mètriques diverses que abracen des dels trobadors i Ausiàs March, al simbolisme i l'avantguarda. Obtingué el premi Carles Riba 1976 per Bruixa de dol, la Flor Natural (Jocs Florals de Barcelona 1981) pels poemes Raval d'amor: variacions sobre una mateixa onada, incorporats a Sal oberta, i el premi de poesia Josep Maria López Picó 1985 per La germana, l'estrangera. Desglaç es publicà com a volum independent el 1997 i Llengua abolida (1973-1989) es reedità l'any 2000. Ha estat traduïda a l'anglès, castellà, francès, gallec, hongarès, italià, japonès i portuguès.[4]
Referències[modifica]
- ↑ Pallàs Barta, Marina. «Maria-Mercè Marçal: Que no mori la revolta», 27-03-2019. [Consulta: 18 abril 2020].
- ↑ Palau Vergés, Montserrat «La utilització del folklore i la literatura popular per configurar l'ordre simbòlic de la mare i una escriptura femenina en la poesia de Maria Mercè Marçal». Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature, 0, 6, 21-02-2018, pàg. 45–60. DOI: 10.17345/elop201745-60. ISSN: 2014-7996.
- ↑ CLIMENT, Laia (2002): «Filles i mares: la influència de la ginocrítica en els temes de filiació i maternitat en Llengua abolida de Maria-Mercè Marçal». Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura, XIII: 79-88.
- ↑ «Llengua abolida (1973-1989)». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 18 abril 2020].