Lockheed P-3 Orion
 | |
| Tipus | land-based maritime patrol aircraft (en)  i Lockheed L-188 Electra  |
|---|---|
| Fabricant | Lockheed Corporation, Lockheed Martin i Kawasaki Aerospace Company (en) |
| Estat | Estats Units d'Amèrica |
| Basat en | Lockheed L-188 Electra |
| Primer vol | novembre 1959 |
| Dimensions | 35,61 ( ) m |
| Sostre de vol | 28.300 peus |
| En servei | 1962 – |
| Ús | maritime patrol (en) i guerra antisubmarina |
| Operador/s | .svg){kind=small} Argentine Naval Aviation (en)  US Navy Força Marítima d'Autodefensa del Japó German Naval Aviation Command (en)  Exèrcit de l'Aire i de l'Espai Espanyol Reial Força Aèria de Nova Zelanda Reial Força Aèria NoruegaPakistan Naval Air Arm (en)  Portuguese Air Force (en)  Armada de la República de Corea_Logo.svg){kind=logo} Armada de la República de la Xina Reial Força Aèria Australiana Força Aèria Brasilera
|
| Propulsor | Allison 501 family (en) |
| Configuració d'ala | monoplà |
| Construïts | 757 |
El Lockheed P-3 Orion és un avió de patrulla marítima desenvolupat a la fi dels anys 1950 per la companyia nord-americana Lockheed, usat per armades i forces aèries de diferents països del món principalment per a patrulla marítima, reconeixement, guerra antisuperficie i guerra antisubmarina.
Història i producció[modifica]
El 1958 la Marina estatunidenca va fer una proposta de concurs per tal de produir un avió ASW que pogués entrar en servei ràpidament modificant un model ja existent. Lockheed va treure un primer prototip, l'YP3V-1 (P-3A), que va volar el 19 d'agost de 1958 i es va entregar en agost de 1962. Posteriorment van crear el WP-3A, que era una versió de reconeixement meteorològic.[1]
La producció total de P-3A/B va ser de 286 aparells per la US Navy, 5 per la Royal New Zeland Air Force (RNZAF), 10 per la Royal Australian Air Force (RAAF) i 5 més per l'exèrcit noruec.[1]
La versió definitiva, P-3C, va aparèixer en 1969 i se'n van entregar 132 a la US Navy i 10 a la RAAF. Altres versions del Orion van ser l'avió d'intel·ligència electrònica EP-3E,[2] del que es van entregar 6 unitats a la Força Aèria Imperial Iraní i que porta dispositius actius d'interferències per tal de provocar activitat electrònica com a mesura de protecció,[2] i el CP-140 Aurora, per a les Forces Armades Canadenques.[1]
Variants[modifica]
- P-3A
- P-3B
- P-3C
- EP-3E Sigint
- WP-3D
- CP-140 Aurora
Especificacions[modifica]
Dades de La enciclopedia de la aviación[1]
Característiques generals
- Tripulació: 10
- Longitud: 35,61 m
- Envergadura: 30,37 m
- Alçada: 10,29 m
- Pes carregat: 61.235 kg
- Motors: 4× motors turbohèlice Allison T56-A-14 , 3.663 kW cada un
Rendiment
- Velocitat màxima: 761 km/h
- Abast: 3.835 km
- Sostre de servei: 8.625 m
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Jackson, Robert. La enciclopedia de la aviación (en castellà). Arganda del Rey: Edimat Libros, S.L., 2014, p. 313,314. ISBN 9788497941983.
- ↑ 2,0 2,1 El mundo de la aviación (en castellà). Planeta de Agostini, 1989, p. 78. ISBN 8439510136.