Paper fotogràfic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El paper fotogràfic és, en el sentit clàssic, un suport, generalment de paper, cobert per una emulsió sensible a la llum per a l'ampliació o reproducció de fotografies en pel·lícula.

Des de l'aparició de la fotografia digital hi han al mercat papers especials per a la impressió de fotografies des de l'ordinador. Encara que a aquests papers també se'ls ha anomenat paper fotogràfic , aquest article farà referència especialment al paper químic de fotografia analògica.

Papers clàssics per al blanc i negre[modifica | modifica el codi]

Papers baritats (FC )[modifica | modifica el codi]

El paper baritat va ser desenvolupat a Madrid, 1866, per Martinez-Sanchez i J. Laurent com a suport per a l'emulsió fotogràfica. És un paper per al positivat de blanc i negre cobert per una capa blanca de sulfat de bari (també conegut com a barita) i aquesta coberta al seu torn per l'emulsió sensible a la llum . L'emulsió és l'habitual en la fotografia de blanc i negre de grànuls de halurs de plata, concretament bromur de plata, suspesos en una gelatina.

Aquests halurs de plata són només sensibles a la llum blau i violeta, de manera que es poden treballar en cambres fosques amb llum vermella o verda-groguenca sense perill de vetllat.

Després de l'exposició del paper a l'ampliadora (aparell que projecta la imatge del negatiu sobre el paper) es revela, es fixa i es renta amb diferents líquids i després s'asseca. Per aconseguir una fotografia brillant i duradora és aconsellable assecar-lo amb una presa especial per a paper baritat.

Si el paper ha estat ben treballat, pot oferir una gran qualitat, blancs purs, bona gamma de grisos i un negre profund. És cert que després del revelat i assecat sol combar-se el paper, però la seva durabilitat és la més alta, arribant a 100 anys i més.

El major inconvenient d'aquest paper és la despesa en temps de treball, ja que només per al rentat ha de romandre en aigua 30 minuts, ja que durant el revelat i fixació absorbeix bastant els químics. En cas contrari-les no serà duradora.

Avui dia continua usant-se el paper baritat per a la fotografia de qualitat.

Papers PE o plastificats (RC )[modifica | modifica el codi]

Els papers plastificats estan folrats per ambdues cares per una fina capa de poliestirè (PE). Aquesta coberta protegeix al paper perquè no absorbeixi l'aigua i els químics, de manera que es redueix considerablement el temps de treball, especialment del rentat, normalment 3 minuts sota aigua corrent són suficients. L'assecatge es pot realitzar a l'aire, per exemple sobre paper de diari, en un parell d'hores, o si es vol més ràpid en una assecadora de paper PE d'aire calent.

Una desavantatge d'aquest paper és la durabilitat. És a dir, no és un paper tan durador com el baritat però pot durar uns 30 anys.

El negre de la foto és també menys durador i més sensible a factors externs que en el paper baritat

Papers clàssics per a color[modifica | modifica el codi]

El paper fotogràfic per a color es diferencia del de blanc i negre pel tipus de capa sensible a la llum.

Per a la reproducció de tots els colors, contenen 3 capes sensibles cadascuna (des de dalt cap a baix) al blau, verd i vermell. En cadascuna d'aquestes capes es troben pigments dels colors complementaris a la seva sensibilitat: groc, magenta i cian.

La dificultat de treball d'aquest paper rau a aconseguir un revelat equilibrat en les 3 capes per evitar colors dominants i aconseguir colors naturals.

En el paper de color s'ha imposat el plastificat davant del baritat.

Paper negatiu (per negatius )[modifica | modifica el codi]

La immensa majoria de fotografies en color en paper es realitzen a partir de negatius de color. La qualitat de color és, en la majoria dels casos, clarament millor que les còpies en paper de diapositives.

Paper positiu (per a color)[modifica | modifica el codi]

La funció del paper positiu és la de plasmar la gran riquesa en contrast d'una fotografia en pel·lícula diapositiva, la qual cosa és més difícil del que es podria pensar. El revelat ha d'afinar molt, ja que el paper amb una capacitat de contrast tan petita com d'1:100 ha de plasmar la imatge de la diapositiva d'un contrast 10 vegades superior (1:1.000). Després del suavitzat del contrast també pateix la saturació del color. No obstant això aquesta fotografia guarda detall a les zones sobre i sota-exposades (més detall en llums i ombres).

Per això, va entrar en aquest àmbit ràpidament la tècnica digital. Ja des de principis dels anys 90 es feien servir escàner s digitals per diapositives. L'escanejat ofereix una correcció automàtica del contrast per després projectar la imatge digital sobre un paper de color negatiu per al seu revelat.

Mereix especial esment el paper Ilfochrome (abans conegut com a Cibachrome) per a fotografia positiva, que treballa sota altres principis físics i químics. En aquest paper, al contrari de l'anterior, durant el revelat es fa servir un mètode de destrucció de colors, els colors que han de reproduir-se es troben prèviament a cada capa d'emulsió, i són blanquejats o eliminats per una reacció amb la plata il·luminada, formant-se una imatge positiva. Els avantatges d'aquest paper són la durabilitat (uns 30 anys), la puresa del color i la brillantor.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paper fotogràfic