Ros (indumentària)

El ros fou una lligadura militar, formalment similar a les gorres de campanya del segle XX, que tenia la part frontal més elevada que la posterior. Lligadura privativa de l'exèrcit espanyol, aquest la usà durant una setantena d'anys. En sentit ampli, també poden ésser considerades ros les gorres de disseny similar en dotació a l'exèrcit espanyol a partir del 1958, tot i que no se'ls ha aplicat el nom oficialment.

El ros clàssic (1855/60-1926/33)

El ros, de fet un tipus concret de xacó baix, sorgí de l'evolució del xacó, com altres xacós baixos i com el quepis, i, com ells, es compta entre els precedents de la gorra militar de tipus actual. Constava d'una copa de feltre, en blanc o gris, i d'una visera de xarol negre. En campanya es duia cobert amb una funda (al principi blanca, negra o grisa, finalment caqui).

El nom prové del general Antonio Ros de Olano y Perpinyà (1808-1886), a qui se n'atribueix, bé el disseny, bé la direcció de la comissió dissenyadora, però qui, en tot cas, n'ordenà l'adopció essent director general d'Infanteria (1855). Inicialment es reservà als caçadors; el 1858 es generalitzà a tota la infanteria. Pràcticament estrenat en la Guerra d'Àfrica (1859-1860), el 1860 el ros fou generalitzat a tot l'exèrcit espanyol (llevat de la cavalleria). Fou, en termes espanyols, l'equivalent funcional del quepis semirígid que coetàniament equipava molts altres exèrcits. Durant unes dècades el ros estàndard convisqué amb una variant més baixa coneguda com a leopoldina, per Leopoldo O'Donnell (1809-1867).

El ros fou lligadura de campanya i gala per a tots els graus. En canvi, en diari i passeig la tropa duia casquet de caserna o casquet circular, segons armes i períodes; mentre que l'oficialitat tenia com a lligadura de diari primer la gorra teresiana (1884) i després la gorra de plat (1908).

En les primeres dècades del segle XX el ros continuà essent la lligadura principal de l'exèrcit espanyol, en teoria, si bé en la pràctica anà perdent espais d'ús: en condicions de combat real, és a dir, al Marroc (d'ençà 1905), la tropa el substituïa sovint pel casquet circular; quan el 1920 l'oficialitat adoptà un nou uniforme de campanya caqui, d'estil marcadament britànic, la lligadura corresponent fou una gorra de plat així mateix d'imitació britànica; al Marroc, des del 1921 el més habitual era cofar-se amb barret tou de roba; etc., etc.

Finalment, el 1926, amb l'adopció de l'uniforme únic caqui per a tot l'exèrcit, el ros fou suprimit:^[1] entre l'oficialitat el substituïren la gorra de plat, el casquet de caserna i el barret tou; entre la tropa, el barret tou (chambergo) per a estiu i la boina per a hivern (que el 1930 serien substituïts, al seu torn, per la gorra de plat, de curta vigència entre la tropa, atès que el 1933 la reemplaçaria el casquet de caserna).

Les gorres d'estil ros

El 1958, ja en ple franquisme, l'exèrcit espanyol adoptà per al gruix de la tropa una gorra rígida (oficialment gorra montañera) amb el disseny (modernitzat) del ros vuitcentista, i afegint-hi orellera perimetral botonada als costats;^[2] al front duia fixat l'emblema de l'Exèrcit de Terra en metall i en els colors heràldics. Aquesta gorra substituïa el casquet de caserna com a lligadura de passeig per a la tropa.^[3] El 1964 se'n modificà lleugerament el disseny, sota el nom de gorra de paseo. El 1978, al seu torn, seria substituïda per la boina.

Gorres militars espanyoles d'estil **ros**: a l'esquerra, gorra de passeig (*gorra montañera*) m. 1958/64; a la dreta, gorra de campanya (*gorra de faena*) m. 1973

Des del 1973 la lligadura de campanya per a tots els graus, també en substitució del casquet,^[4] és una gorra flexible amb línia de ros (o, dit altrament, una versió flexible de la gorra montañera, però sense orellera),^[5] oficialment designada gorra de visera para instrucción, i generalment coneguda com a gorra de faena. El disseny original ha tingut canvis de matís amb el temps.

Inicialment la copa era flexible, i la visera curta i rígida (tipologia coneguda pels estudiosos com a gorra coreana).
El 1978 se n'introduí una segona variant, de front rígid i visera flexible i llarga (tipologia coneguda com a gorra chéster); sovint presenta costura frontal. Convisqué amb l'anterior fins que la substituí completament a inicis dels anys vuitanta, amb el pas del caqui al verd OTAN.
Tradicionalment la gorra de faena no duia cap emblema, com és lògic en una gorra de campanya; però a mitjans dels anys vuitanta afegí l'emblema de l'Exèrcit de Terra brodat en fil negre, i des de finals d'aquesta dècada duu aquest emblema en versió metàl·lica i en els colors heràldics, fins i tot sobre les versions de camuflatge.

Des del 1976 la versió tradicional del ros (i l'única que rep oficialment aquest nom) vigeix com a lligadura de gala de la Guàrdia Reial reconstituïda.

A títol anecdòtic cal dir que el 1983 s'intentà una restauració de la gorra rígida, ara en versió més estilitzada, sense orellera però amb l'emblema metàl·lic frontal, i sota el nom oficial de gorra de paseo, com a lligadura de passeig per a tots els graus. Aquesta peça, però, fou efímera: entrà en vigor per a l'oficialitat el 1984 i al març de 1986 per a la tropa; i l'abril de 1986 fou suprimida, amb retorn a la gorra de plat d'oficial i a la boina de tropa.

Vegeu també

Referències

↑ Per a ser més precisos, cal dir que el 1926 el ros adoptà una funció residual: es reservà per a gala entre les guarnicions de Madrid, Barcelona i Sevilla, fins a ésser suprimit definitivament el 1933.
↑ El nom es devia al fet que el disseny es basava en la gorra montañera pròpiament dita (o gorra para esquiadores), és a dir, la privativa de les tropes de muntanya d'ençà 1938, en la pràctica, i oficialment en 1943-1958. El disseny de 1958 ja el feia servir l'Exèrcit de l'Aire d'ençà el 1946, i al si del de Terra l'havien adoptat algunes especialitats (l'Acadèmia General Militar el 1952, certes tropes colonials devers 1957).
↑ Precisem que el casquet de caserna fou del tipus tradicional, amb els extrems en punta i borla frontal, fins al 1964, que el substituí un de tipus modern, amb els extrems arrodonits i sense borla.
↑ En efecte, els àmbits d'ús del casquet anaren reduint-se progressivament: al principi lligadura universal de tropa, el 1958 el substituí la gorra rígida, per a passeig; el 1973 la gorra flexible, per a campanya; i restà només per a diari fins a la supressió, el 1978, en favor de la gorra de campanya, primer, i de la boina, a partir de 1986. Actualment la versió amb borla resta com a lligadura privativa de la Legió, sota el nom tradicional de chapiri; la versió arrodonida és reglamentària per als cadets d'oficial.
↑ Una gorra de disseny molt similar, si no idèntic, ja havia estat privativa de l'uniforme de campanya dels paracaigudistes d'ençà 1956. Encara, la Legió usà en campanya una gorra semblant, però en versió recta, entre 1958 i 1976.

Bibliografia

Bueno Carreras, José María; Calvo Pérez, José; Grávalos González, Luis. Uniformes contemporáneos del Ejército Español, 1977. Madrid: San Martín, DL 1980. ISBN 84-7140-186-X
Grávalos González, Luis. Roses y leopoldinas. Madrid: el autor, 2003.
Grávalos González, L.; Bueno Carrera, J.M. Teresianas y gorras montañeras (1882-1908 y 1920 hasta hoy). Madrid; Málaga: el autor, 2006.

Enllaços externs

http://www.satuybeli.com/resvol/docs/uniformidad_ET.pdf Uniformidad general del Ejército de Tierra (castellà)
http://mundomilitaria.es/foro/index.php?topic=9816.0 Evolucion gorras de faena y paseo en el Ejército español (castellà)

[1] Per a ser més precisos, cal dir que el 1926 el ros adoptà una funció residual: es reservà per a gala entre les guarnicions de Madrid, Barcelona i Sevilla, fins a ésser suprimit definitivament el 1933.

[2] El nom es devia al fet que el disseny es basava en la gorra montañera pròpiament dita (o gorra para esquiadores), és a dir, la privativa de les tropes de muntanya d'ençà 1938, en la pràctica, i oficialment en 1943-1958. El disseny de 1958 ja el feia servir l'Exèrcit de l'Aire d'ençà el 1946, i al si del de Terra l'havien adoptat algunes especialitats (l'Acadèmia General Militar el 1952, certes tropes colonials devers 1957).

[3] Precisem que el casquet de caserna fou del tipus tradicional, amb els extrems en punta i borla frontal, fins al 1964, que el substituí un de tipus modern, amb els extrems arrodonits i sense borla.

[4] En efecte, els àmbits d'ús del casquet anaren reduint-se progressivament: al principi lligadura universal de tropa, el 1958 el substituí la gorra rígida, per a passeig; el 1973 la gorra flexible, per a campanya; i restà només per a diari fins a la supressió, el 1978, en favor de la gorra de campanya, primer, i de la boina, a partir de 1986. Actualment la versió amb borla resta com a lligadura privativa de la Legió, sota el nom tradicional de chapiri; la versió arrodonida és reglamentària per als cadets d'oficial.

[5] Una gorra de disseny molt similar, si no idèntic, ja havia estat privativa de l'uniforme de campanya dels paracaigudistes d'ençà 1956. Encara, la Legió usà en campanya una gorra semblant, però en versió recta, entre 1958 i 1976.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]