Gorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La gorra és una lligadura de forma arrodonida, sense ales, amb copa i visera; pot ser rígida, semirígida o tova, i en general és feta de tela, pell o punt.[1] El mot català gorra equival a l'occità casqueta; a l'espanyol gorra; al francès casquette; a l'italià berretto; al portuguès boné (al Brasil, en contextos militars, sovint quepe); al romanès capelă (o, a vegades, i sobretot en referència als infants, şapcă;); a l'anglès cap (que també significa 'casquet'); a l'alemany Mütze (Kappe a Àustria) i, en termes militars, Feldmütze o Bergmütze (o, en la tradició militar austríaca, Feldkappe); al rus kepka (кепка) i, militarment, kepi (кепи, nom donat també al 'quepis'); etc., etc.

Apareguda a inicis del segle XIX, i d'ús masculí al principi, la gorra és una de les lligadures més emprades modernament, tant per homes com per dones i tant per civils com per militars. És d'ús habitual en força esports.

La tipologia de gorres és rica i diversa; entre les variants més caracteritzades es compta la gorra de plat. En la vida civil, tradicionalment ha predominat la gorra irlandesa, plana, entre les classes populars urbanes i també, per a temps lliure, entre les classes altes. Amb funció similar la gorra de plat ha estat molt usada a Alemanya i a l'Europa nòrdica. En les darreres dècades, i per influència estatunidenca, és molt popular la gorra de beisbol, de copa rodona i gran visera; s'usa sermpre amb roba informal, i sobretot a l'estiu, com a protecció del sol. L'anomenada gorra de caçador, amb viseres anterior i posterior, és mítica arran Sherlock Holmes.

La gorra d'astracan, que potser podria considerar-se una mena de morrió baix, és un element intermedi entre el casquet de pell i el morrió de pell.


Ús militar[modifica | modifica el codi]

En medis militars, el terme de gorra s'aplica restrictivament a lligadures semirígides o toves, amb visera (normalment tèxtil), i sense plat (militarment, la gorra de plat és una altra mena de lligadura). Així definida, la gorra militar (o gorra de campanya, gorra de muntanya, gorra noruega, gorra de Jäger, etc.) constitueix una tipologia coherent, per motius alhora històrics i estètics. Per tant, no considerarem gorres certs precedents formalment similars, sobretot de la segona meitat del segle XIX, com el quepis semirígid, el xacó baix i el ros.

Història[modifica | modifica el codi]

La primera gorra militar moderna fou l'adoptada per l'exèrcit austro-hongarès el 1868 com a lligadura de diari i campanya (mentre el xacó baix es reservava per a passeig i gala), sota el nom, primer, de Lagermütze (literalment, 'casquet de caserna') i, a partir de 1871, definitivament de Feldkappe ('gorra de campanya') en alemany, bocskai sapka en hongarès. Existí en diversos models successius, amb lleus matisos de disseny, fins a atènyer la versió clàssica en el model de 1908.[2] La gorra de campanya austro-hongaresa model 1908 marcà època, i es pot dir que és el prototip de totes les posteriors, o poc menys.[3]

Com a lligadura amb presència internacional de pes, però, la gorra militar és una innovació del segle XX: fora d'Àustria-Hongria, les primeres gorres de tipus modern foren adoptades, entorn la primera dècada del segle, pels exèrcits italià (1909), grec (1910) i noruec (1914), sobretot per a campanya, tot i que l'exèrcit romanès se'ls havia avançat amb la peculiar capelă de 1881, de llarga durada. Cal dir que, curiosament, la Feldkappe/bocskai havia evolucionat a partir del casquet de caserna (com la capelă, d'altra banda), mentre que les gorres italiana i grega coetànies derivaven del quepis semirígid (la gorra grega rebia oficialment el nom de quepis); la noruega, probablement, ja partia de l'austro-hongaresa.

En el període d'entreguerres la gorra militar es rarificà, en esdevenir majoritari l'ús del casquet de caserna també per a campanya, segons l'exemple francès (el casquet bocskai hongarès, però, era una imitació de la gorra 1908, fins al punt d'incorporar visera desplegable). Entre els pocs exèrcits cofats amb gorra en campanya es comptaven l'austríac,[4] el noruec (a partir de 1914 amb la gorra Finnmark d'orelleres laterals, de llarga durada), el finlandès (amb el model kenttälakki 1936, també de llarga durada, imitació de l'austro-hongaresa de 1908 però en versió recta), el suec breument (1923-1939) i el de la Turquia kemalista. Emperò, és precisament ara, a cavall dels anys vint i trenta, quan els exèrcits xinesos i el japonès adopten la gorra com a lligadura bàsica, en ambdós casos amb dissenys molt caracteritzats. Així mateix, i durant la seva existència tan breu, l'Exèrcit Popular de Catalunya adoptà una gorra de tropa, bastant rígida, que, de fet, evocava el quepis rígid d'oficial francès.

Ja en el marc de la Segona Guerra Mundial l'Alemanya nazi generalitzà la gorra de tipus Jäger (Einheitsfeldmütze M1943), ben bé en la tradició austrohongaresa; l'havien precedit models força similars circumscrits a tropes muntanyenques i Jäger (Bergmütze M1930) i a l'Afrika Korps (M1940, distribuïda des de 1941). En l'exèrcit estatunidenc apareixen gorres des del 1943.

Gorra hongaresa bocskai model 1965, una de les derivacions directes de l'austro-hongaresa model 1908

A partir de la segona postguerra mundial la gorra ha estat la lligadura de campanya habitual en la gran majoria d'exèrcits del món, si bé en competició amb la boina, la qual avui sembla tendir a substituir-la.

Tipologia[modifica | modifica el codi]

Pel que fa a la forma, generalment les gorres de campanya (i passeig) del segle XX, o bé tenien la part frontal més elevada que la posterior (com en el tipus austro-hongarès), o bé eren rectes, és a dir, amb les parts anterior i posterior de la mateixa alçada (com en els citats models italià, grec, noruec i finlandès). La part superior generalment era plana. Sovint incloïen orelleres perimetrals desplegables, rarament usades en la pràctica, i avui substituïdes, sovint, per un repunt simbòlic. Un cas peculiar és el de l'exèrcit espanyol, en què la gorra (adoptada el 1958) segueix la pauta de front més elevat, però per imitació de la forma del ros vuitcentista, la mateixa lligadura que hi havia fet el paper del quepis semirígid entre mitjans segle XIX i 1926.

Citem diversos casos tipològicament interessants, que se surten de la norma:

  • la gorra de campanya (capelă) usada per l'exèrcit romanès des de 1881 i durant la primera meitat del segle XX, que rematava en punta a les parts frontal i posterior, cosa que li donava un cert aire de casquet de caserna amb visera, tot delantant-ne l'origen;
  • les gorres šajkača de l'oficialitat sèrbia (i després de la Iugoslàvia monàrquica), versió rígida i amb visera del casquet homònim;
  • l'anomenada gorra Mao, tova, de roba, amb copa semiesfèrica i petita visera semicircular, afegida a la copa directament o mitjançant una banda mínima; generalment d'un verd intens i amb estrella roja de cinc puntes al front, fou la lligadura típica de les tropes comunistes durant la Guerra Civil Xinesa i, posteriorment, la reglamentària de l'exèrcit regular de la RPX durant molts anys, i ha esdevingut un dels grans símbols del maoisme;
  • la gorra japonesa model 1932, de copa bastant elevada i amb forma semicònica;
  • els diversos models de gorra de campanya (rogatywka polowa) de l'exèrcit polonès (a partir de 1937), generalment amb el cim rematat en forma de czapka;
  • la gorra tova amb copa rematada en cinc puntes, lligadura universal dels soldats comunistes sinomalais durant la lluita contra japonesos (fins 1945) i britànics (1948-1960);
  • la gorra dels marines estatunidencs (utility cover), amb copa rematada en vuit puntes.

Actualment, i en una línia d'encuny estatunidenc, sembla tendir-se a gorres, bé d'estil de beisbol (usades sobretot per a feineig), bé de copa recta, però amb la part superior arrodonida en comptes de plana.

Gorra d'orelleres de la milícia KdA de la RDA. Anys setanta

Un tipus especial de gorra militar és la gorra d'orelleres (popularment coneguda com a gorra Durruti als Països Catalans): duu orelleres plegades als flancs, i cordades sobre la part superior, les quals es poden desplegar com a protecció contra el fred. A banda del seu ús durant la Guerra Civil Espanyola per part de la Columna Durruti i per alguna unitat de l'Exèrcit Popular espanyol, des dels anys seixanta fou la gorra de dotació en diversos exèrcits (Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Albània, milícia auxiliar KdA de la RDA), i, ja tardanament, també de les Forces Armades de l'URSS.

Gorra de paracaigudista en el monument a Salgueiro Maia, heroi de la Revolució dels Clavells

Una altra variant remarcable és la gorra de paracaigudista, tova, arrodonida i amb viseres frontal i posterior, a la manera holmsiana. Creada per als paracaigudistes francesos, i luctuosament cèlebre al món sencer arran la Guerra d'Algèria, durant molts anys fou també la gorra de campanya de l'exèrcit portuguès; en un cas remarcable de justícia poètica, l'ús d'aquesta gorra en la Revolució dels Clavells la convertiria en símbol d'alliberament.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Gorra». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Alguna versió de Feldkappe/bocskai ha restat fins avui com a lligadura característica dels exèrcits austríac i hongarès, amb alguna intermitència. S'hi suma la Bundeswehr de la RFA mitjançant la tradició heretada del període nazi.
  3. Una imitació primerenca fou la Feldkappe suïssa, lligadura de caserna en 1898-1914; retornaria per a campanya en 1940-1949, però ja per influència de la Bergmütze nazi.
  4. El 1920 l'exèrcit austríac adoptà una gorra de plat tova imitada de la Reichswehr de Weimar, però el 1933 retornaria a la Feldkappe. Quant a l'exèrcit hongarès, quan no ha usat la gorra bocskai n'ha usat la versió de casquet; tan sols en el període altestalinista li fou imposat un casquet pilotka.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gorra

Vegeu també[modifica | modifica el codi]