Saprotrofia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En ecologia s’anomena saprotrofia a la dependència que molts organismes, anomenats sapròtrofs, tenen per a la seva <nutrició> dels residus procedents d’altres organismes, tals com fulles mortes, cadàvers o excrements. També es pot anomenar al fenomen saprobiosi i als organismes que el representen, saprobis (generalment utilitzat com adjectiu) o saprobionts.

Entre els sapròtrofs es poden distingir els sapròtrofs obligats, és a dir, aquells que no tenen un altra manera de recaptar nutrients, i els sapròtrofs facultatius, aquells que durant la major part de la seva vida utilitzen un altre medi de nutrició i només són sapròtrofs durant un fase, com la normalment paràsita Venturia pirina.

Un sapròfit (del grec σαπρος, saprós, "podrit" y φυτος fitos, "planta") és un organisme heteròtrof vegetal que obté la seva energia de matèria orgànica morta o dels detrits refusats per altres éssers vius, dels quals s’extrau els compostos orgànics que requereixen com nutrients. El terme és només aplicable a organismes osmòtrofs, tradicionalment tractats com vegetals, no obstant poques vegades són plantes en el sentit estricte, sent més acostumadament procariotes, i sobretot bacteris o fongs. L’ús d’aquest terme segueix sent corrent, no obstant la pèrdua de contingut que el concepte de vegetal ha sofert amb el progrés de la classificació. del regne vegetal. L'ús que en ecologia té la paraula descomponedor l’aproxima a aquest significat, no obstant també s’utilitza a vegades en el sentit més ampli de sapròtrof.

Els sapròfits són quasi invariablement organismes, les cèl·lules dels quals estan dotades de paret, que realitzen una nutrició <osmòtrofa>. Primer secreten enzims que hidrolitzen les molècules orgàniques dels residus, alliberant així biomolècules solubles que després absorbeixen per osmosis a través de les seves cobertes cel·lulars, la paret cel·lular i la membrana plasmàtica. La seva és una activitat crucial en la cadena tròfica, doncs és el primer pas d’un procés, la descomposició, que retorna a l'entorn en forma d'ions lliures els components utilitzats pels organismes morts, tancant els cicles dels nutrients. Els descomponedors actuen sobre qualsevol classe de restes orgànics i, en alguns casos, només ells són capaços de reutilitzar profitosament alguns compostos.

Durant molt de temps es va considerar que moltes plantes — algunes orquídies, i totes les espècies de la família Monotropaceae — que no tenen clorofil·la i són incapaces per tant de fotosintetitzar l’energia que requereixen eren també sapròfites. Això no obstant, investigacions recents senyalen que aquestes plantes en realitat parasiten a altres vegetals, sovint utilitzant un fong amb el qual les seves arrels estan en relació simbiòtica (una relació micorrizal); la literatura contemporània les denomina mico-heteròtrofes. Exemples d’aquesta classe de plantes inclouen la Monotropa uniflora i la Neottia nidus-avis.

Els sapròfags són organismes d’alimentació fagòtrofa que ingereixen activament material sòlid, en lloc de substàncies dissoltes, al que després digereixen dins del marc de l’organisme, en fagosomes els unicel·lulars, en el tub digestiu els animals pluricel·lulars. S’anomenen detritívors sobretot als petits fagòtrofs que processen residus sobretot vegetals, i que són molt importants en l’edafon, és a dir, la biota del sòl.

El terme s’utilitza també, menys habitualment, per a referir-se a animals que s’alimenten de carronya, com els voltors o les hienes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Leake, Jonathan R. (2005). «Plants parasitic on fungi: unearthing the fungi in myco-heterotrophs and debunking the ‘saprophytic’ plant myth» Mycologist. Vol. . n.º 19. pp. 113-122 [1].