Sarronets de pastor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Sarronets de pastor
Capsella bursa pastoris lomme.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Subclasse: Dilleniidae
Ordre: Capparales
Família: Brassicaceae
Gènere: Capsella
Espècie: C. bursa-pastoris
Nom binomial
Capsella bursa-pastoris
L., 1753
Sinònims
  • Bursa bursa-pastoris (L.) Britt.
  • Bursa bursa-pastoris var. bifida Crépin
  • Bursa gracilis Gren.
  • Thlaspi bursa-pastoris L.[1]

Els sarronets de pastor[2] (Capsella bursa-pastoris), bosses de pastor, fas de formiga o anomenada també misèria, és una planta típica del continent europeu que podem trobar fàcilment al principat, de la família de les brassicàcies.[3] Etimològicament prové de Capsella (perquè té el fruit en forma de càpsula) i bursa-pastoris per la forma recorda als sarrons que duen o duien els pastors. Es pot recol·lectar des de mitjans d'hivern fins a principis de tardor (l'època més favorable són els mesos de primavera, quan està a punt de florir).

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Bosses de pastor

És una petita planta, d'uns 30 cm d'alçada ocasionalment fins als 70, amb tija herbàcia, monopòdica, anual (d'estiu i/o d'hivern) o biennal. La rel és axonomorfa radical. Té la seqüència poncella-flor-fruit sobre la mateixa planta: La poncella es troba a la part més aèria, la flor al mig i el fruit a la part més baixa.

Les fulles són simples de pilositat pubescent, textura herbàcia, sèssils, lanceolado-hastades (amb la base semblant a una fletxa) o auriculades (amb apèndix en forma d'orella) a la base, amb una mida de 3,5 cm per 0,7 cm. Presenta un àpex rom o agut, fins a 15 cm de llarg. Les fulles es troben alternades amb limbe de forma racimada, divisió del marge entera i nervadura pennada. Les fulles inferiors de roseta són polimorfes (amb diferents formes) peciolades o bé quasi sèssils, enteres, lobades o pinnatipartides, oblanceolades, el·líptiques o oblongues en contorn general, de 2 a 15 cm de llarg i 0,5 a 2,6 cm d'ample, marge llis o aserrat, base atenuada i nervadura poc aparent.

La inflorescència és de tipus raïm corimbiforme. El periant és diferenciat: té flors hermafrodites que floreixen normalment de març a novembre però que en determinades zones del planeta, poden arribar a florir durant tot l'any, formant una petita flor d'un color blanquinós d'uns 2,3 a 4 cm de diàmetre. Els estams són didímers, formats per quatre estams llargs i dos de curts. Conté 4 pètals de 2-3 mm de llargada i de color blanc.

La corol·la és flors dialipètales, té 4 sèpals d'un color grogós en forma de creu (d'aquí el nom de crucíferes) i el calze és gamosèpal. El gineceu és pluricarpel·lar amb dos carpels (bicarpel·lar), i amb un ovari súper.

El fruit és una càpsula en forma de silícula, fruit tan llarg com ample, angustisepte, amb aparença de cor invertit, cordiforme, format per dues valves, cadascuna d'elles polisperma.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Acostuma a créixer en sòls fèrtils i rics, terrenys remoguts, conreus de secà (cereal) i de regadiu (fruitals, hortícoles, etc.) i a les voreres de camins; però fins i tot és capaç de créixer en els terrenys més pobres, rics en nitrogen. És considerada una "mala herba" pel seu caràcter invasor de cultius. Tolera la salinitat. És una planta ruderal i molt abundant.

Aquesta planta, fins i tot, és cultivada a l'Índia pels països de l'Europa oriental.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

Tota la planta, sobretot però, la part florida; ja que tota ella conté moltes substàncies diferents, però sobretot molts flavonoides.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Derivats flavonoides:

  • Àcid fumàric
  • Colina (0,2-1%)
  • Diosmina
  • Rutina
  • Tanins
  • Àcid bursòlic
  • Firmina
  • Bursal

Amines:

Alcaloides:

Per cada 100g de fulla fresca hi ha: 33 calories; 88,2 g d'aigua; 4,2 g de proteïnes; 0,5 g de grasses; 5,2 g de carbohidrats; 1,2 g de fibra; 208 mg de calci; 86 mg de fòsfor; 394 mg de potassi; 4,8 mg de ferro, etc.[4]

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

S'utilitza sobretot per les hemorràgies uterines (ex. menstruació intensa, miomes), bucals, dels ronyons, de la bufeta i de les vies respiratòries. També per menorràgies (hipermenorrees) i metrorràgies.

Usos etnomedicinals[modifica | modifica el codi]

Durant molt de temps, les bosses de pastor s'han utilitzat com a espècia tònica i antihemorràgica del múscul uterí. En medicina popular, es considera que la planta fresca és més eficaç que seca.

També ha sigut emprada en casos de cistitis (inflamació aguda o crònica de la bufeta de l'orina, generalment d'origen bacterià), cefalees, diarrees, dismenorrees, insuficiències cardíaques, hipertensió arterial i hemorràgies posteriors al part. S'aconsella prendre-la a petites quantitats per estimular les contraccions uterines. En hemorràgies nasals s'acostumen a col·locar gasses empapades amb suc d'aquesta planta al nas.

A part dels usos comuns, a la Xina les flors són utilitzades en cas de disentèria, mentre que al Perú s'costuma a beure el suc de les fulles en blenorràgia, i la tintura (preparat galènic fet per extracció mitjançant alcohol diluït del contingut soluble i actiu de parts de plantes o animals) es pren com a antidiarreic.

Accions farmacològiques / propietats[modifica | modifica el codi]

Hemostàtic (descobert pel botànic Mattiol al segle XVI), menorràgic, astringent, diürètic i estimulant.

Referent a l'aparell cardiovascular, és conegut que la tiramina genera hipertensió arterial, això no obstant, l'augment de la tensió arterial està parcialment contrarestat per l'acció diürètica de les sals de potassi combinades amb els flavonoides. Per això, fins ara se li han atribuït propietats hipotensores arterials.

Els flavonoides combinats amb els alcaloides tenen una acció antisèptica i antimicòtica. També s'ha descobert una petita activitat antimicrobiana i alguns estudis reflecteixen un efecte hipocolesterolemiant de les bosses de pastor a partir d'una estimulació enzimàtica hepàtica. També ha sigut demostrada una activitat antiinflamatòria en models animals.

Es pot preparar en forma de tintura, infusió o te.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

La planta presa en forma d'infusió generalment és ben tolerada, però s'hi assenyalen alguns lleus efectes vasoconstrictors i hipertensors. És necessari un control específic del tractament en persones amb hipertensió.[5]

S'ha demostrat molt baixa toxicitat.

En cas de sobredosi, apareixen signes com palpitacions, midriasi (dilatació excessiva o anormal de la pupil·la), dificultats respiratòries, paràlisi muscular i inclús pot arribar a produir l'aturada respiratòria i a continuació la mort.

Les llavors contenen alguns constituents que són considerats irritants dèrmics.

Contraindicacions[modifica | modifica el codi]

No es recomana utilitzar-la en temps de lactància ni en l'embaràs degut a la seva activitat tònica. També es recomana no utilitzar-la en casos d'hipotiroïdisme i en trastorns cardíacs.

No s'ha d'administrar conjuntament amb tractaments anticoagulants, diürètics i sedants, degut a la probable potenciació dels seus efectes. També es contraindica el seu ús junt amb antidepressius del tipus IMAO per perill a desencadenar crisis hipertensives.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.catalogueoflife.org/show_species_details.php?record_id=712422
  2. «Sarronets». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
  4. "Tratado de Fitofármacos y Nutracéuticos" Dr. Alonso, J.R. Ed. Corpus. Buenos Aires
  5. Gran enciclopedia de las plantas medicinales

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • "Plantas Medicinales, bayas, verduras silvestres. Guias de Naturaleza Blume" Ed. Blume 1ª Edición (1985)
  • Dr. Pamplona Roger, "Enciclopedia de las Plantas Medicinales" Biblioteca Educación y Salud Vol. 2 1ª Edición (1995)
  • Pio Font Quer, "Plantas Medicinales. El Dioscórides Renovado" Ed Labor 7ª Edición (1981)
  • "Guía Práctica de las plantas medicinales y la salud" Vol. 4 Crédito Bibliotecario 2ª Edición (1991)
  • Dr. Berdonces i Serra "Gran enciclopedia de las plantas medicinales. Terapia natural para el tercer milenio" (1998). Ed. Tikal. Madrid

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]