Sono stato io

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaSono stato io
Sono stato io! Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióAlberto Lattuada Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Giancarlo Giannini
Orazio Orlando
Hiram Keller
Nino Pavese
Silvia Monti
Giuseppe Maffioli
Piero Chiara
Valentine
Barbara Herrera
Georges Wilson
Lando Buzzanca
Ely Galleani
Nico Pepe
Valentine
Peppino De Filippo
Carla Mancini
Fortunato Arena
Elio Crovetto Modifica el valor a Wikidata
ProduccióPio Angeletti Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióVincenzo Del Prato Modifica el valor a Wikidata
GuióAlberto Lattuada i Ruggero Maccari Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGaetano Donizetti Modifica el valor a Wikidata
FotografiaAlfio Contini Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeSergio Montanari Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1973 Modifica el valor a Wikidata
Durada108 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia dramàtica i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióMilà Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis
IMDB: tt0070720 Filmaffinity: 566466 Allocine: 14094 Letterboxd: it-was-i Allmovie: v155563 TCM: 488817 TMDB.org: 516876 Modifica el valor a Wikidata

Sono stato io (en italià He estat jo) és una pel·lícula de comèdia dramàtica italiana del 1973 dirigida per Alberto Lattuada.[1][2] Pel seu paper Giancarlo Giannini fou premiat amb el Premi Sant Sebastià d'interpretació masculina al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1973.[3][4]

Sinopsi[modifica]

El jove Biagio Solise viu a Milà on neteja de dia en un gratacel i fa de comparsa a La Scala de nit. Biagio somia que es fa famós de qualsevol manera, fins que un vespre al teatre on treballa, arriba l'oportunitat: la primera dama Gloria Strozzi és estrangulada al seu vestidor per un desconegut i Biagio escampa pistes per tot el vestidor per culpar-se l'assassinat.

L'endemà, els diaris de tot el món parlen de l'assassinat de la cantant lírica, anomenant-lo el “crim del segle”, Biagio finalment és feliç. Mentrestant, Biagio construeix una coartada i, després d'un cert esforç, la policia el deté. El seu nom es troba a tots els diaris, tot va segons els seus plans, i es posa en contacte amb anuncis i pel·lícules.

Mentre comença el procés. Biagio utilitza la seva coartada de ferro a última hora i riu mentre el fiscal demana que se'l condemni a trenta anys de presó. Però de la mateixa manera que Biagio utilitza la seva arma secreta, és a dir, el testimoni del Cavalier Toluzzi que l'hauria d'haver absolt, el cavaller mor d'un atac de cor fins i tot abans de testificar. De manera que Biagio és condemnat a trenta anys per un assassinat que mai no va cometre. Al final és traslladat al centre penitenciari de l'illa de Pianosa, sol i oblidat per tots.

Repartiment[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Callisto Cosulich. I Film di Alberto Lattuada. Gremese Editore, 1985. ISBN 8876051872. 
  2. ↑ Adriano Aprà. Alberto Lattuada: il cinema e i film. Marsilio, 2009. ISBN 8831797778. 
  3. ↑ Thomas Riggs. Contemporary Theatre, Film and Television, Volume 73. Gale, Jan 19, 2007. 
  4. ↑ Premis del 1973 al web del Festival de Sant Sebastià

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Sono_stato_io&oldid=32155066»