Sono stato io

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaSono stato io
Sono stato io! Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióAlberto Lattuada Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióPio Angeletti Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióVincenzo Del Prato Modifica el valor a Wikidata
GuióAlberto Lattuada i Ruggero Maccari Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGaetano Donizetti Modifica el valor a Wikidata
FotografiaAlfio Contini Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeSergio Montanari Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1973 Modifica el valor a Wikidata
Durada108 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia dramàtica i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióMilà Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0070720 Filmaffinity: 566466 Allocine: 14094 Letterboxd: it-was-i Allmovie: v155563 TCM: 488817 TMDB.org: 516876 Modifica el valor a Wikidata

Sono stato io (en italià He estat jo) és una pel·lícula de comèdia dramàtica italiana del 1973 dirigida per Alberto Lattuada.[1][2] Pel seu paper Giancarlo Giannini fou premiat amb el Premi Sant Sebastià d'interpretació masculina al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià 1973.[3][4]

Sinopsi[modifica]

El jove Biagio Solise viu a Milà on neteja de dia en un gratacel i fa de comparsa a La Scala de nit. Biagio somia que es fa famós de qualsevol manera, fins que un vespre al teatre on treballa, arriba l'oportunitat: la primera dama Gloria Strozzi és estrangulada al seu vestidor per un desconegut i Biagio escampa pistes per tot el vestidor per culpar-se l'assassinat.

L'endemà, els diaris de tot el món parlen de l'assassinat de la cantant lírica, anomenant-lo el “crim del segle”, Biagio finalment és feliç. Mentrestant, Biagio construeix una coartada i, després d'un cert esforç, la policia el deté. El seu nom es troba a tots els diaris, tot va segons els seus plans, i es posa en contacte amb anuncis i pel·lícules.

Mentre comença el procés. Biagio utilitza la seva coartada de ferro a última hora i riu mentre el fiscal demana que se'l condemni a trenta anys de presó. Però de la mateixa manera que Biagio utilitza la seva arma secreta, és a dir, el testimoni del Cavalier Toluzzi que l'hauria d'haver absolt, el cavaller mor d'un atac de cor fins i tot abans de testificar. De manera que Biagio és condemnat a trenta anys per un assassinat que mai no va cometre. Al final és traslladat al centre penitenciari de l'illa de Pianosa, sol i oblidat per tots.

Repartiment[modifica]

Referències[modifica]

  1. Callisto Cosulich. I Film di Alberto Lattuada. Gremese Editore, 1985. ISBN 8876051872. 
  2. Adriano Aprà. Alberto Lattuada: il cinema e i film. Marsilio, 2009. ISBN 8831797778. 
  3. Thomas Riggs. Contemporary Theatre, Film and Television, Volume 73. Gale, Jan 19, 2007. 
  4. Premis del 1973 al web del Festival de Sant Sebastià

Enllaços externs[modifica]