Telèfon sense fil

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Telèfon sense fil

Un telèfon sense fil és bàsicament un aparell de ràdio que es connecta sense cables a una base, que al seu torn està connectada a la xarxa telefònica local (fixa). Generalment tenen un rang de 100 metres o menys des de la seva estació base i funcionen en les freqüències de 900 MHz (a Amèrica Llatina i Europa), en les freqüències de 2,4 GHz, 5, 8 GHz i actualment 1,9 GHz amb la tecnologia DECT.

La base del telèfon necessita estar connectada tant a una línia fixa com connectada a una presa de corrent elèctric, el telèfon funciona mitjançant bateries recarregables que normalment es carreguen al deixar-lo a la seva base quan no s'usa.

A més a més el Telèfon sense fil també es pot connectar a una Central Telefònica que no utilitzi línia fixa de telèfon exterior. La central fa funcionar diversos telèfons sense fil entre si.

Freqüències[modifica | modifica el codi]

En els Estats Units, s'usen 7 freqüències assignades per la Comissió Federal de Comunicacions (FCC), aquestes són:

  • 1,7 MHz (fins a 6 canals, Sistema AM)
  • 27 MHz (assignada el 1980, fins a 10 canals, Sistema FM)
  • 43-50 MHz (assignada el 1986, fins a 25 canals, Sistema FM)
  • 900 MHz (902-928 MHz) (assignada el 1990)
  • 1,9 GHz (1920-1930 MHz) (desenvolupada el 1993 i assignada als Estats Units l'octubre de 2005)
  • 2,4 GHz (assignada el 1998)
  • 5,8 GHz (assignada el 2003)

Actualment tots els telèfons venuts en els Estats Units fan servir les bandes de 900 MHz, 2,4 GHz i 5,8 GHz.

A Europa la majoria de proveïdors utilitzen les bandes de 900 MHz i 1800 MHz La GSM-900 és la més àmpliament usada. Pocs operadors fan servir la DCS-1800 o la GSM-1800. Es necessita un telèfon de banda dual 900/1800 per a ser compatible amb gairebé tots els operadors. Almenys s'ha de suportar la banda GSM-900 per ser compatible amb molts operadors.

Història[modifica | modifica el codi]

Els telèfons sense fil tal com els coneixem ara van començar a comercialitzar-se a principis de la dècada dels quaranta. Van sorgir com una resposta a la necessitat de moure lliurement en realitzar una trucada telefònica (ja sigui per aconseguir documents, portar objectes, trucar a una altra persona), i després van pensar en telèfons marca sony però amb l'auricular a la mà. En un inici els telèfons sense fil, fàcilment confosos amb els primers telèfons mòbils o cel·lular s, eren de grans dimensions i en general s'adquirien en poca quantitat.

Nota[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Telèfon sense fil Modifica l'enllaç a Wikidata