Usuari:Pallares/Joan Allen

Biografia

Joan Allen va néixer el 20 d'agost de 1956 a Rochelle, Illinois.  En la universitat The Eastern Illinois University va conèixer a John Malkovich, que la va convidar a anar a Chicago per sumar-se a la Stteppenwolf Theatre Company amb la qual Joan va estrenar And a Nightingale. L'èxit de públic li va permetre accedir a unes produccions dirigides per Wallace Shawn. El 1985, any en el qual va debutar en la televisió amb la sèrie Evergreen, Joan va participar en The Marriage of Bette and Bo. Francis Ford Coppola en Peggy Sue es va casar (1986) li va donar la seva primera oportunitat al cinema.

Satisfet amb el treball de l'actriu, Coppola li va encomanar el paper de Vera Tucker en Tucker: un home i el seu somni (1988), pel·lícula amb la qual va quedar confinada durant anys a l'estereotip de la bona esposa, capaç de sostenir les regnes de la família. Jeff Bridges va encarnar al seu marit. A mitjan d'aquell any, Joan es va casar amb Peter Friedman.

Para llavors Joan era una figura de l'escena de Broadway. Havia guanyat el Premi Tony amb Burn This (1987), optant a l'any següent al premi per The Heide Chronicles, on va defensar una paper verídic en les antípodes de la seva imatge cinematogràfica: Heidi Holland.

Durant uns anys va participar en cintes com A la recerca de Bobby Fisher (1993) i Amor boig (1994). El 1995 Oliver Stone li va propiciar una oportunitat de lluïment en Nixon, en la qual Joan va caracteritzar a Pat Nixon com una dona manipuladora, freda i distant que tenia sota les seves ordres al seu marit. Joan va rebre una candidatura als Premis del Sindicat d'Actors i a l'Oscar a la millor Secundària.

A l'any següent va repetir per la seva interpretació d'Elizabeth Proctor, una dona embarassada que en defensar l'honor del seu marit el condemna involuntàriament a mort, en El gresol, adaptació de les bruixes de Salem, peça teatral d'Arthur Miller contra el McCarthysme i que contenia un soterrat discurs sobre la importància de dir la veritat.

El 1997 va accedir al seu primer paper protagonista en La tempesta de gel, en la qual es va posar en la pell d'Elena Hood, una dona insatisfeta d'un marit infidel (Ben: Kevin Kline), uns fills (Paul i Wendy: Tobey Maguire i Christina Ricci) que no li fan cas, cleptòmana i que és incapaç de venjar-se de la seva traïció, per més que decideixi donar fi a la relació conjugal. Joan va completar l'any amb una intervenció en Cara a cara.

El 1998 va tornar a coincidir amb Tobey Maguire en Pleasantville, en la qual de nou va defensar el paper d'una aplicada mestressa de casa anomenada Bety Parker, els fills de la qual (David i Jennifer:Maguire i Reese Witherspoon) la treuen de la seva total ignorància sobre els plaers del sexe -incloent la masturbació- i que s'atreveix a subvertir l'ordre mccarthysta i rígid de la comunitat en iniciar una relació amb Mr. Johnson Jeff Daniels. Diverses associacions de crítics la premien pel seu treball, però Joan per molt pocs vots no va aconseguir figurar entre les candidates a l'Oscar.

Al transgredir el seu rol habitual, Joan va començar a accedir a un altre tipus de papers, com el que va representar en Candidata al poder, on va tornar a mesurar-se amb Jeff Bridges i Christian Slater. La senadora Laine Hanson va suposar una ocasió especial de promoció per a Joan, ja que el seu personatge era una política independent, jutjada pel seu passat presumptament amoral i per haver canviat de files en defensar el dret a l'avortament, però que també havia comès errors en la seva vida com trair a la seva millor amiga amb el seu marit. Finalment Laine Hanson vencia als seus oponents i es feia amb el càrrec de vicepresidenta del país. Joan va obtenir una candidatura a l'Oscar a la millor actriu.

Des de llavors, Joan es va convertir en una secundària de luxe en films comercials com El mite de Bourne on exercia el paper de membre de la CIA i protagonista de cintes minoritàries com El diari de Noa, Yes i Més enllà de l'odi.