Àloe

Àloe
Aloe
	Aloe vossii
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Asparagales
Família	Xanthorrhoeaceae
Subfamília	Asphodeloideae
Gènere	Aloe; Linnaeus, 1753
Espècies
	Aloe angelica;

L'àloe (Aloe spp.) és un gènere de plantes suculentes de la família Asphodelaceae que d'altres autors classifiquen dins de les liliàcies,^[1] amb un nombre de prop de 400 espècies.^[2] Creixen a les zones més desèrtiques de l'Àfrica, en especial a la Província del Cap de (Sud-àfrica) i a les muntanyes de l'Àfrica tropical. El concentrat del suc d'algunes de les seves espècies, anomenat també àloe,^[3] o sèver, té usos medicinals.^[4]

Descripció[modifica]

Aloe vera

Cal no confondre l'àloe vera -una mena de cactus- amb l'àloe, àloes o aloès -un arbre de perfum propi del nord-est de l'Índia i del sud-est asiàtic-,^[5] de la família de les Timeleàcies (Aquilasia agalloca).^[6] La fusta d'aquest arbre, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia i era un article de luxe de consum habitual al port de Barcelona a l'Edad Mitjana, per la qual cosa apareix també sovint en textos catalans de l'època.^[7]^[8]

L'espècie més cultivada entre els diferents tipus d'àloe és l'àloe vera, de la qual les plantacions més importants es troben als Estats Units (Texas, Mèxic i Hawaii), Curaçao, Aruba, Bonaire, República Dominicana, Haití, Cuba, Mèxic i països del Sud d'Europa. En menor escala a Veneçuela, Mèxic, Arizona, Florida, sud-est Asiàtic i nord d'Àfrica (des de les Illes de Madeira fins al Sudan). Malgrat l'antic nom Aloe barbadensis, a Barbados ja gairebé no es cultiva.

Etimologia[modifica]

La paraula té un origen molt incert: podria ser derivada de l' grec άλς, άλός (als, Alós), "sal" - donant άλόη, ης, ή (àloe, oés) que designava tant la planta com el seu suc - causa del seu sabor, que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al Llatí àloe, és amb la mateixa acceptació, i que, en sentit figurat, significava també "amarg". S'ha proposat també un origen àrab, alloeh , que significa "la substància amarga brillant"; però probablement té un origen una mica més complex a través de l'hebreu: Ahal (אהל), freqüentment citat en textos bíblics.^[9]^[10]

Usos històrics[modifica]

Hi ha una representació d'Àloe, etiquetada en grec "ΑΛΟΗ" (Aloë) en el Còdex Juliana Anícia, una còpia, escrita a Constantinoble el 515 d.C., de l'obra de Dioscòrides del segle I dC.^[11]L’ús històric de diverses espècies d’àloe està ben documentat. La documentació de l'eficàcia clínica està disponible, tot i que relativament limitada.^[12]

De les 500 espècies més, només unes poques eren utilitzades tradicionalment com a herbes medicinals, i Aloe vera de nou sent l'espècie més utilitzada. També s'inclouen A. perryi i A. ferox . Els antics grecs i romans utilitzaven l’àloe vera per tractar les ferides. A l’edat mitjana, el líquid groguenc que es troba dins de les fulles es va afavorir com a purgant.^[11] L'Àloe no processat que conté aloina s’utilitza generalment com a laxant, mentre que el suc processat no sol contenir cap quantitat d'aloina significativa.^[13] L'Aloe perryi , A.barbadensis , A.ferox , i altres híbrids d'aquesta espècie amb A.africana i A.spicata figuren com a substàncies aromatitzants naturals a la llista del US government Electronic Code of Federal Regulations.^[14] L'Aloe socotrina que es fa servir en la fórmula del Chartreuse.^[15]

Espècies[modifica]

Hi ha més de 500 espècies acceptades del gènere Aloe, a part de sinònims de les espècies, subespècies, varietats i híbrids no resolts. Algunes de les espècies acceptades són:^[16]^[17]