Àrabs cristians

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Els àrabs cristians o cristians àrabs són aquelles persones que provenen de països de cultura i tradició àrab però que professen el Cristianisme.

Hi ha un gran nombre d'àrabs cristians a la zona de l'Orient Mitjà i de l'Àfrica del Nord, en particular a Egipte, Iraq, Jordània, Líban, Síria i Israel.

Els emigrants de les comunitats àrabs cristianes constitueixen una part important de la diàspora del Pròxim Orient, amb grans concentracions de població a Amèrica, particularment a l'Argentina, Brasil, Xile, Colòmbia, República Dominicana, Equador, Mèxic, Perú i els Estats Units.

Identitat[modifica]

Els cristians àrabs són culturalment, lingüística i ètnicament àrabs, i seguidors de la fe cristiana. Els cristians àrabs ja tenien presència al món àrab abans del naixement de l'islam i la seva expansió per Àsia i Àfrica al segle VII.

Molts musulmans àrabs descendeixen d'àrabs originàriament cristians que es convertiren a l'islam per diverses raons; per exemple, el pagament de la jízia, un impost existent en certes dinasties musulmanes per als habitants no musulmans, o l'opressió exercida per part dels bizantins envers la gran majoria àrab cristiana, ja sigui unitària, monofisita o arriana, etc.

La majoria dels àrabs cristians actualment són procedents del Llevant Mediterrani, mentre que històricament al món àrab els cristians àrabs eren descendents dels Kahlani i Qahtani, tribus de l'antic Iemen (ço és, gassànides i làkhmides principalment). Els cristians àrabs arribaren a ser majoria durant diversos segles a l'antic País de Xam.

La majoria dels patriarques de l'Església Maronita dels darrers deu segles són descendents dels coneguts nobles gassànides Qahtani, àrabs que governaren el Llevant durant el període romà i bizantí fins l'era francogassànida.

Aquesta comunitat cristiana ha fet grans contribucions a la civilització àrab i encara ho fa. Alguns dels més grans àrabs poetes, metges, escriptors, funcionaris de govern, músics i gent dedicada a la literatura han estat àrabs cristians.

Ocasionalment hi ha hagut denúncies puntuals que els maronites poden trobar a la seva ascendència als antics fenicis o als croats francs que romangueren al Llevant. Els maronites eren habitants d'Orontes a la vall de Síria. Pogueren ser descendents d'algunes tribus àrabs que mai no es convertiren a l'islam o en part dels arameus.

Història[modifica]

La primera menció del Cristianisme en terres àrabs es produeix al Nou Testament, quan l'apòstol Pau de Tars es refereix al seu viatge a Aràbia després de la seva conversió (Gàlates, 1:15-17).

Més tard, Eusebi de Cesarea parla d'un bisbe anomenat Beril a la seu de Bosrà, on es realitza un concili.

Els cristians existeixen a les terres de parla àrab des del segle III. Alguns experts suggeriren que Felip l'Àrab fou el primer emperador cristià de Roma. Al segle IV, un nombre significatiu de cristians ocuparen la península del Sinaí, Mesopotàmia i Aràbia. D'altres diuen que el primer governant cristià fou un àrab anomenat Abgar VIII d'Edessa, que fou convertit.

Al llarg de moltes èpoques de la història, els cristians àrabs han coexistit molt pacíficament amb els seus companys no-cristians de parla àrab, principalment els musulmans i els jueus. Àdhuc després de la ràpida expansió de l'islam des del segle VII dC en endavant, on molts cristians optaren per no convertir-se a l'islam.

Com en el «Poble del Llibre», els cristians de la regió gaudeixen de certs drets per la llei islàmica teòrica (xaria) per practicar llur religió sense interferències o persecucions, que fou, tanmateix, estrictament condicionat al pagament d'una quantitat especial de diners (tribut) obligat per als no musulmans (la jizya), en forma d'efectiu o béns, generalment es lliurava una gran quantitat d'animals, a canvi de la seva seguretat i llibertat de culte. L'impost no s'aplicava als esclaus, dones, nens, monjos, ancians, malalts, ermitans o pobres.

Hi ha moltes tribus àrabs que s'adheriren al Cristianisme des del segle I, inclosos els nabateus i els gassànides. Eren d'origen qahtanià i parla arabo-iemení, protegiren la frontera sud-oriental dels imperis romà i bizantí al nord d'Aràbia.

Doctrina[modifica]

Així com els musulmans àrabs i jueus àrabs, els àrabs cristians es refereixen a Déu com Al·là, atès que aquesta és la paraula àrab per a "Déu". L'ús del terme en àrab Al·là, en les esglésies cristianes és anterior a l'islam en alguns segles. També perdura l'ús de la paraula "Al-Rab" o "El Senyor" d'ús més tradicional que Al·là per referir-se a Déu entre els cristians.

En temps més recents (sobretot des de mitjans 1800), alguns natius àrabs de la regió de Llevant han estat convertits a les esglésies protestants tradicionals més recents, també a les baptistes i metodistes. Això es deu principalment a l'afluència d'occidentals, sobretot nord-americans evangèlics i missioners.

Actualitat[modifica]

Segons l'experimentat columnista Ray Hanania, el nombre d'àrabs cristians s'ha reduït en aquestes darreres dècades a causa de la migració d'àrabs cristians a les seves terres d'origen a les nacions occidentals predominantment cristianes. A Jordània, un grup de clergues musulmans i cristians, polítics i periodistes estan posant en marxa una campanya per aconseguir que els àrabs cristians romanguin a llurs terres. Les estadístiques mostren que la població de cristians s'ha reduït notablement en comparació a fa 100 anys.

Els grups de cristians a l'Orient Mitjà solen ser poc nombrosos, desorganitzats i poc influents, a diferència dels grups extremistes jueus d'Israel o els musulmans radicals als països islàmics de la regió. D'aquesta manera, per exemple, el nombre de cristians a Terra Santa ha disminuït a causa de l'èxode de molts d'ells, fugint de l'escenari de conflicte entre Israel i Palstina i de l'assetjament del fonamentalisme islàmic als territoris palestins.

Esglésies al món àrab[modifica]