Ablaq

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Palau d'Azem, que fa servir la tècnica àblaq
Detall de les files d'àblaq del Palau d'Azem
Portal de la mesquita d'adh-Dhàhir Bàybars

L'àblaq (de l'àrab أبلق, «de dos colors», «blanc i negre»)[1] és un estil arquitectònic en què s'alternen o fluctuen files de pedra clara i fosca.[2][3] Registres històrics situen l'aparició d'aquest tipus de tècnica en maçoneria a la part meridional de Síria.[4] S'associa, com a terme àrab,[5] especialment a la decoració arquitectònica araboislàmica.[6] El primer ús del terme àblaq del qual es té constància pertany a les reparacions de la Gran Mesquita de Damasc el 1109,[4] però la tècnica ja es feia servir molt abans.[7]

Tècnica[modifica]

La tècnica és característica de l'arquitectura islàmica.[2] La tècnica decorativa àblaq deriva de l'antic Imperi Bizantí, arquitectura del qual feia servir files seqüencials alternants de carreu de color clar amb maons taronges més foscos.[4]

El primer ús conegut del terme àblaq en tècniques de construcció és en obres de maçoneria durant la reconstrucció de les muralles de la Mesquita dels Omeies de Damasc. Segons els registres, aquestes millores al mur nord van començar a principis del segle XII.[4] Els subministraments locals de pedra podrien haver encoratjat l'ús de cursos alternatius de pedra clara i fosca. A la part sud de Síria hi abunda el basalt negre, a més de pedra calcària de color blanc. La quantitat de cadascuna és més o menys igual, així que era natural que les tècniques de maçoneria fessin servir proporcions equilibrades.[4]

La tècnica en si, però, ja es feia servir molt abans, amb la Mesquita de Còrdova sent-ne un exemple notable,[7] Medina Azahara, i possiblement la Mesquita d'Al-Aqsa, a més de la Cúpula de la Roca.

Els mamelucs feien servir efectes de llum multicolors i el clarobscur en els seus edificis, i entre els elements arquitectònics que el complementaven hi havia l'àblaq. El carreu sovint es combinava amb maons per les voltes. Aquests elements mamelucs i sirians els van aplicar i compartir els aiúbides i els croats a Palestina, Síria i Egipte.[8]

Història[modifica]

El 1266–1269 el sultà adh-Dhàhir Bàybars va construir una mesquita coneguda com a mesquita d'adh-Dhàhir Bàybars o Palau de Qasr àblaq en que s'alternaven pedres clares i fosques. Basant-se en aquesta mesquita, l'àblaq com a tècnica es va estendre i utilitzar sovint ja durant el segle XIII[4][9]

L'arquitectura mameluca de Síria, Egipte i Palestina va adoptar la tècnica àblaq durant els segles XIV i XV. En aquests països sovint es feien servir pedres negres i blanques, així com maons vermells en files iguals, amb edificis de ratlles de tres colors com a resultat.[4]

La tècnica àblaq és present al Palau d'Azm a Damasc i en altres edificis del període otomà. De fet, Andrew Petersen, director de recerca en arqueologia islàmica a la Universitat de Gal·les, Lampeter, diu que l'àblaq (l'alternança de pedra calcària amb basalt) és una «característica de la maçoneria monumental de Damasc[10]

A la Cúpula de la Roca, a Jerusalem, es combinen llindes en àblaq de files vermelles i blanques per ressaltar les dovelles del gran arc.[11] L'arquitectura mameluca de Jerusalem (període entre el 1250 i el 1516) inclou maons de colors diversos: groc, blanc, i negre.[12] Els orígens dels tractaments de marbre en àblaq a la Cúpula són motiu de debat; alguns teoritzen que són originals, mentre que altres defensen que es van afegir posteriorment (amb diferències en les dates i la identitat dels constructors).[5]

A Jordània, el khan mameluc fortificat a Àqaba (ca. 1145) és una fortalesa medieval modelat en base al que feien servir els croats. Conté un arc sobre l'entrada protegida. Aquest arc de ferradura està dissenyat amb la tècnica àblaq, que recorda a l'arquitectura mameluca a Egipte.[13]

Els monuments eclesiàstics de Pisa—especialment la Catedral de Pisa i l'Església de San Sepolcro (construcció iniciada el 1113)—van fer servir l'àblaq, no un simple revestiment blanc i negre, entre la conquesta de Jerusalem a la Primera Croada (1099) i la finalització d'aquesta el 1130, aproximadament. Es van fer servir diversos motius arquitectònics, entre els quals l'àblaq, l'arc en zig-zag, i dovelles (ondulades i planes). Aquests embelliments eren una apropiació directa de l'arquitectura musulmana, resultat del pelegrinatge a Jerusalnem, i la guerra contra els sarraïns durant la Primera Croada. Aquests visitants a Jerusalem podien veure àblaq a la Cúpula de la Roca, i a l'Església del Sant Sepulcre, a més d'altres exemples que avui dia no es conserven. Així, zig-zags (vegeu arquitectura normanda) i l'àblaq van passar a formar part del repertori de l'arquitectura romànica.[5][14]

L'arquitecte de Carolina del Sud John Henry Devereux va crear un edifici que emprava l'àblaq amb els colors blanc i negre; tanmateix, des de llavors s'ha pintat de vermell monocromàtic.[15]

Referències[modifica]

  1. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. "بلق". ISBN 978-84-412-1546-7. 
  2. 2,0 2,1 «10- The Emergence of the Citadel as Royal Residence:». Aga Khan program for Islamic architecture. Massachusetts Institute of Technology School of Architecture. [Consulta: 28 gener 2012].
  3. Dictionary of Islamic Architecture, p. 1
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Ablaq». Dictionary of Islamic Architecture. Digital Library. [Consulta: 28 gener 2012].[Enllaç no actiu]
  5. 5,0 5,1 5,2 Allen, Terry. Pisa and the Dome of the Rock (electronic publication). 2nd. Solipsist Press, 2008. ISBN 0-944940-08-0 [Consulta: 28 gener 2012]. 
  6. Vermeulen, Urbain; De Smet, D.; van Steenbergen, J. Egypt and Syria in the Fatimid, Ayyubid and Mamluk eras. 3, p. 288 [Consulta: 28 gener 2012]. 
  7. 7,0 7,1 «Architecture». [Consulta: 22 novembre 2014].
  8. «HISTORY OF ARCHITECTURE 3, Islamic Architecture» (pdf). University of Santo Tomas, College of Architecture, 2008–2009.
  9. Petersen, Andrew. Dictionary of Islamic Architecture. Reprint. Taylor & Francis, 14 març 2007, p. 2. ISBN 0-415-21332-0 [Consulta: 28 gener 2012]. 
  10. «Damascus – history, arts and architecture». Islamic Arts & Architecture, 03-10-2011. [Consulta: 28 gener 2012].
  11. Walls, 1990, p. 18, 40, 144.
  12. Petersen, Andrew. Dictionary of Islamic Architecture, p. 136 [Consulta: 28 gener 2012]. 
  13. Petersen, Andrew «Hashemite Kingdom of Jordan – Architecture & History». Islamic Art & Architecture, 09-09-2011 [Consulta: 29 gener 2012].
  14. Allen, Terry. «4». A: A Classical Revival in Islamic Architecture, 1986. 
  15. «Charleston Historic District». National Register Historic Properties in South Carolina. South Carolina Department of Archives and History. [Consulta: 26 gener 2012].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ablaq Modifica l'enllaç a Wikidata