Agustí Claramunt Martínez

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAgustí Claramunt Martínez
Biografia
NaixementAgustí Claramunt i Martínez
1845
Barcelona
Mort1905
Barcelona
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
OcupacióPintor modifica
Artpintura i escultura

Agustí Claramunt i Martínez (Barcelona, 1846-1905)[1] escultor.[1][2][2]


El dia 2 de maig de 1846, al 3r pis del carrer Hospital número 96 de Barcelona naixia Agustín Eduardo Pedro Martir Claramunt Martínez, fill de Josep Claramunt, teixidor, i de Gertrudis Martínez, tots dos de Barcelona. L’avi patern, Esteve Claramunt, era originari de Sant Feliu de Llobregat, i l’àvia, Manuela Juez, del Prat de Llobregat. Per la banda materna, els dos, Bonaventura Martínez i Teresa Terrés, eren de la Ciutat Comtal.

Augustí va ser batejat a la catedral de Barcelona l’endemà del seu naixement, el 3 de maig de 1846.

Els anys 1860-1861 i 1861-1862,  Agustí Claramunt, amb 14 anys, es matricula a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, Llotja, i entre els cursos que realitza hi ha Geometria del dibuixant i Aplicació de la geometria al dibuix en general i “Enseñanza de Dibujo de aplicación. Adorno”. I l’any 1866 i fins a finals del curs de 1869, Claramunt està matriculat als cursos d’ “Enseñanza profesional de Pintura, Escultura y Grabado”, format per les assignatures de figura, anatomia, etc.

Va treballar als tallers dels escultors Rossend Novas, Roig, al dels germans Vallmitjana i al de Joan Samsó Lengly, on també devia coincidir amb el cosí germà d’aquests, tot i que els cognoms materns no coincideixen del tot, Victorià Codina Lánglin (Barcelona, 2 de febrer de 1844- Londres, 1911), el qual amb els anys es convertiria amb el seu cunyat, ja que Agustí casaria  amb Teresa Codina Lánglin.

Teresa, havia nascut a la botiga del seu pare, el sastre barceloní Ramon Codina Franch, al carrer Ample 19 de Barcelona, just davant mateix de la basílica de la Mercè, el 27 d’abril de 1849, igual que els seus germans Ramon (3 de maig de 1842) i Victorià (2 de febrer de 1844). Josep Codina era de Torroella de Montgrí, i Antonia Franch, de la Pobla de Segur.

La mare, Joana Lengli Anglada, nascuda a Palma de Mallorca, tot i que sembla que va ser per raons laborals del pare, Josep Lengli (sic., ja que la forma d’escriure el seu cognom ha anat evolucionant al llarg dels anys i dels registres) de pare originari d’Alemanya. La mare, Magina Anglada, era de Santa Maria de Segur. La parella tenia una altra filla, Francesca Lengli Anglada, nascuda a Barcelona el 6 de desembre de 1798, sent batejada el dia 7 a la parròquia de Sant Just i Pastor. Aquest naixement és el que ens fa pensar que l’estada de la parella a Mallorca, on va néixer Joana, era per una situació temporal de la família.

Fent un incís, dir que Francesca Lengli Anglada era la mare d’un altre gran escultor, Joan Samsó Lengli(y), nascut a Gràcia, Barcelona, el dia 3 de novembre de 1834. Aquest, ja reconegut artista a principis de la dècada dels 70, destacà especialment per les seves figures de temàtica religioses. Samsó tenia taller al carrer del Consell de Cent de Barcelona, on ensenyava a joves artistes com el seu cosí, Victorià Codina, i a Agustí Claramunt. A finals del segle XIX Samsó va marxar a treballar a l’Acadèmia de Madrid, ciutat on morí el 14 de desembre de 1908.

Un d’aquests retrats és aquest bust d’home, firmat i datat l’any 1881, que podria correspondre al protagonista de la notícia publicada al  Diario de Barcelona del 18 de febrer de 1881 llegim:

“En la ebanisteria de los Sres. Reig e hijos tienen en el pasaje del Crédito hay de manifiesto un busto de un industrial de esta ciudad, hecho por encargo especial de su hijo, por el joven escultor D. Agustín Claramunt y Martínez”.

A algú li sona aquesta cara? Quin industrial de Barcelona pot ser el personatge retrat?

Un any més tard, a l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú de 1882, Agustí Claramunt va presentar una escultura que representava un Àrab amb la qual va aconseguir una menció honorífica, juntament amb altres artistes entre els quals destaquen figures com Gabriel Suñol, Eduard Alentorn, Enric Clarassó, Josep Maria Tamburini o Francesc Torrescassana, protagonista d’aquest altre article publicat al blog.

A La Vanguardia del 20 d’octubre de 1883 llegim:

“Entre los objetos de arte que durante la presente semana han estado expuestos en casa Parés, ha llamado con justicia la atención una magnífica estatua de mármol “La Soledad”. obra del joven y aventajado escultor don Agustín Claramunt.

Esta obra, que se recomienda por la pureza de sus líneas, la esbeltez de su contorno y la belleza de la expresión, mide unos ocho palmos de alto y está destinada al suntuoso panteón de mármol de Carrara, de etilo bizantino que bajo la dirección del expresado artista está levantando en el cementerio de Sn Feliu de Guixols doña Antonia Huguet, viuda de Mas.

Felicitamos al señor Claramunt, que en esta obra ha demostrado poseer verdaderas dotes de artista; y confiamos que ella no será la última que de si cincel podremos admirar”.

l reconeixement li va arribant i l’any 1884 presenta una obra a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, peça que li servirà a Claramunt per consolidar el seu èxit. A La Vanguardia de dia 1 de maig de 1884 es publica la nota:

“El joven escultor don Agustín Claramunt se encuentra actualmente en la corte con objeto de presentar en la Exposición Nacional de Bellas Artes la obra que con este objeto a terminado y titula “Ismael en el desierto”. Dada la perentoriedad del tiempo de que podía dispone, el señor Claramunt se ha visto imposibilitado de exponer en el establecimiento Parés, como se había propuesto, su última obra de la que nos han hecho los mayores elogios personas inteligente que han tenido ocasión de examinarla en el taller de este modesto artista, quien no dudamos ocupará un lugar distinguido en la Exposición Nacional figurando dignamente al lado de nuestros primeros escultores”.

I és a la mateixa Vanguardia del 14 d’agost de 1884 on tenim més dades sobre aquest èxit artístic:

“El distinguido escultor don Agustín Claramunt, que acaba de recibir la magnífica estatua Ismael en el desierto, que tanto llamó la atención en la última Exposición Nacional de Bellas Arte, la ha expuesto en su taller  (Diputación, 232, izquierda del Ensanche), con cuyo motivo éste se ve visitado por gran número de aficionados a las Bellas Artes.”

L’escultura va ser publicada a la portada de La Ilustración hispano americana el 18 de gener de 1891, gairebé set anys després de ser presentada, coincidint amb la seva nova propietat, de la qual en parlarem més endavant. La peça va datada l'any 1890, fet que ens fa pensar que es tracta de la copia en terracota del guix de 1884.

Aquesta obra va agradar a la crítica ja que Claramunt va demostrar la seva modernitat en la manera de tractar aquesta temàtica ja triada per altres escultors com l'alemany  M. Klein l'any 1878, obra publicada a La Ilustracion Artística del 6 d'agost de 1888.

El 30 de març de 1885, els escultors de Barcelona van dirigir una carta a l’Alcalde de la ciutat i president del jurat dels motlles per a la realització de la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, on se li demanava, entre altres coses, ampliar el temps per presentar els projectes.  La carta, que va ser publicada a La Vanguardia del dia 12 d’abril, anava firmada pels grans noms de l’escultura catalana del moment: Andreu Aleu, Manel Fuxà, Pere Carbonell, Rossend Nobas, Gramot, Ryenés, Josep Llimona, Enric Clarassó, Carcassó, Atché, Eduard Alentorn, Chiloni, Francesc Font, Miquel Ramon, Pau Carbonell, i el nostre Agustí Claramunt.

L’any 1886, Claramunt va rebre l’encàrrec de realitzar la figura que decora el panteó de l’ “americano” vilanoví Andreu Milà i Mestre al cementiri de Vilanova i la Geltrú. Sobre aquest projecte en trobem una notícia a La Vanguardia del 30 de desembre 1886:

“El distinguido escultor de esta capital don Agustín Claramunt ha terminado, con destino al panteón de una conocida familia de Villanueva y la Geltrú, un Angel invitado a la oración, esculpido en mármol de Carrara, verdadera obra de arte, tanto por la expresión de la figura como por la delicadeza de sus líneas, de manera que no dudamos llamará la atención de cuantas personas visiten el cementerio de aquella industriosa villa”.

A La Vanguardia del dia 16 de desembre de 1887 es publica la següent notícia:

“Por encargo de una conocida persona de Puerto-Rico, y con destino a una de las iglesias de la pequeña antilla, el laureado escultor don Agustín Claramunt ha labrado en madera la imagen de San Blas, obispo que floreció en el siglo IV, la cual ayer se hallaba expuesta, rodeada de magníficos tapices, entre los que resaltaba, en el establecimiento del señor Pradell, de la calle de Jaime I.

El señor Claramunt, identificándose en el carácter a San Blas atribuyen sus biógrafos, ha sabido imprimir en su obra las condiciones que a dicho santo adornaban, y le ha representado joven de unos 37 años, dando con majestuosa gravedad y dulzura la bendición a los fieles. Esto, unido a la riqueza, propiedad y perfección de los pliegues de los ornamentos que viste, demostrando un acabado estudio de la indumentaria de la época, hacen de la imagen que nos ocupa una verdadera obra de arte que, como nosotros, no dudamos sabrán apreciar los fieles puertorriqueños a cuyo culto está destinada y por la que enviamos nuestros sinceres plácemes al señor Claramunt, de quien esperamos ver otras manifestaciones de su talento artístico”.

La notícia també es publica a La Publicidad del 17 de desembre de 1887:

“En el establecimiento de objetos de arte que el señor Pradell posee en la calle de Jaime I, está expuesta la imagen de San Blas, tallada en madera, última obra del reputado escultor don Agustín Claramunt, que mañana de de ser embarcada para Puerto-Rico, a una de cuyas iglesias va destinada.

Dicha obra de arte llama la atención or la propiedad de las vestiduras, la riqueza de detalles de los ornamentos episcopales, y la acabada ejecución”.

Al Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, obra d’Antonio de Elias Molins publicada a Barcelona l’any 1889,  es diu que Claramunt havia esculpit en fusta una Verge de la Candelària destinada també a Puerto Rico, així com l’estudi d’un Crucifix mor.

Les imatges de la Verge de la Candelaria i de Sant Blas eren molt venerades  a molts pobles de Puerto Rico. En ciutats com Mayagüez, les festes patronals se celebren conjuntament el dia de la Verge de la Candelaria, el 2 de febrer i el de San Blas el dia 3 de febrer.

I Elias Molins acaba l’apunt bibliogràfic amb la informació que l’any 1887 Claramunt va ser nomenat, per la Junta de la Casa de la Caritat de Barcelona, professor de dibuix d’aquell orfenat. Tot i que aquesta dada no l’he pogut contrastar, i no se fins quan va exercir com a tal, sembla que va ser una feina que no li va suposar un impediment a l’hora de seguir el seu camí com escultor.

L’any 1888 l’escultor va presentar a l’Exposició Internacional de Barcelona l’escultura, Obres de Misericòrdia, dedicada a S. M. la Reina Regent, una obra que va ser reproduïda en diversos diaris com a La Ilustración del 23 de desembre de 1888 o a la portada de La Ilustración Católica, publicada a Madrid el 25 de juny de 1889.

En un document del mes d’abril de 1890 on es detallen peces pictòriques i escultòriques procedents de l’apartat d’objectes cedits pels expositors i algunes obres dipositades al Pavelló Reial  que no disposaven d’antecedents oficials, entren a formar part del fons dels museus les obres existents a la Secció d’Escultura, de Pintura i al Saló de Concerts. Entre les escultures hi trobem la peça Obres de Misericòrdia, grup en guix d’Agustí Claramunt, així com altre guixos de Ramon Clausolles, Rosselló, Casañes, o les obres Un lleó d’Agapit Vallamitjana Abarca, o La Bellesa dominant la Força, de Venanci Vallmitjana.  

Actualement l’obra de Claramunt no la tinc localitzada, tot i que el que tinc clar és que no forma part de la col.lecció del MNAC.

Però un museu català que sí que conserva una escultura de Claramunt és la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

En una de les cartes enviades pel l’escriptor i advocat Manuel Creus i Esther (1856-1944) al seu amic Víctor Balaguer (1824-1901) l’any 1890 llegim:

“Es verdaderamente maravilloso el resultado que nos está dando mi visita a los talleres de los pintores y escultores, gracias principalmente a Garcia Llansó critico de la Ilustración (..) Me han ofrecido cuadros de Ribera, Baixeras, Barrau, Galofre, Pellicer, Mas i Fondevila (…..) y estatuas Vallmitjana, Campeny, Pagès, Sala, Llimona, Foxà, Claramunt y muchos otros…..”.

Unes “ofertes” artístiques que van tenir el seu resultat. A La Vanguardia del 21 de novembre de 1890 es publicaven diverses notícies o notes relacionades amb Vilanova i la Geltrú, i entre aquestes trobem una que fa referència al nostre escultor:

“Otro barro artístico ja pasado a enriquecer la colección que de ellos posee nuestra “Biblioteca Museo  Balaguer (…). Se titula dicho barro “Ismael en el desierto” y representa a un niño, casi echado, de manos al suelo, con la cabeza levantada, en ademán de pedir con sus miradas algo que he convien y no halla cerca de él. En aquel rostro de ángel se adivina la angualle que le aflige, lo que equivale a decir que su autor don Agustín Claramunt, ha sabido dar a su obra la expresión y el sentimiento que el verdadero artista sabe infundir a sus obras”.

Gràcies al complet article “Una visita al Museo-Biblioteca Balaguer” que publica el crític d’art Antoni García Llansó (Barcelona, 1854-1914)  a La Vanguardia el dia 30 de juny de 1892, sabem que l’escultura de Claramunt estava exposada al públic juntament amb altres peces d’artistes destacats:

“Artísticamente colocadas en los ángulos del salón o sobre ricos bufetillos y arquillas o bien sirviéndoles de pedestal marmóreas columnas, decóranlo varias estatuas, bustos y graciosas figuras obras de los hermanos Vallmitjana, Suñol, Campeny, Clarassó, Tasso, Atché, Carbonell, Fuxà, Claramunt, Sanmartí, Pagés, Codina, etc..”

L’any 1891, Claramunt, que ja consta que resideix al carrer de la Cadena 51, casa dels Codina Lánglin, presenta a l’Exposició Municipal de Belles Arts i Indústries Artístiques, que va tenir lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona, dues obres que ens són conegudes. Amb el número 944 el guix Ismael en el Desierto, escultura de 0,80 metres d’alt i 1.40 d’ample, que tenia un preu de 1.000 pessetes. Es tracta d'una còpia de la terracota que ja formava part de la col.lecció de la Biblioteca-Museu Balaguer. L’ obra Claramunt va rebre un premi en forma de diploma honorífic.

L’altra escultura presentada, una terracota que tenia el número 945, representava un Àrab. Media 0.60 metres d’alt i 0,40 d’ample i tenia un preu de 300 pessetes. Podria ser l’escultura que ja havia presentat a l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú de 1882 i amb la qual havia obtingut una menció honorífica.

En aquesta mateixa mostra hi trobem una obra de Victorià Codina Langlin, un retrat en bronze de Jaume Codina, que no estava a la venda. Com en aquells anys Victorià ja vivia a Londres, la direcció que dóna a Barcelona és la de la farmàcia del seu germà Ramon, al carrer de Sant Pau 70.

Les obres de Claramunt les tornem a trobar les exposició barcelonines de 1892 i 1894, i l’any 1895 presenta a l’Exposició Nacional de Madrid  l’obra El fraile dominico tocando el violoncello, amb la qual va obtenir una menció honorífic.

L’any 1899 Claramunt es presenta a l’exposició de Bellas Artes de Madrid, dins de la secció d’ “escultura y grabado en hueco”, amb l’obra de guix Abel.  En el catàleg d’aquesta mostra es presenta a Claramunt com a “natural de Barcelona, discípulo de D. Juan Samsó, premiado con mención honorífica  en la Exposición general de 1895”. A La Vanguardia del 23 d’abril de 1899 es publica una petita nota sobre la mostra i llegim:

“En la Exposición de Madrid de este años figuran numerosos artistas y entre ellos varios pintores catalanes, como don Santiago Rusiñol y distinguidos escultores de la propia región, como los señores Claramunt, Morales, etc.”

A La Publicidad el 29 de maig de 1904 es diu que Agustí Claramunt va guanyar el 25è premi de l’Economia, per l’obra Gloria al Arte, per la que  va rebre 400 pessetes.

Agustí Claramunt Martínez va morir el dia 24 de gener de 1905 al 3r 1º del carrer de la Cadena 51 de Barcelona, edifici propietat de la família política.   

A La Hormiga de Oro del 5 de maig de 1905 es va tornar a reproduir la imatge de la seva reconeguda escultura Obres de Misericòrdia, que com hem explicat va ser presentada l’any 1888 a l’Exposició Internacional de Barcelona.

A la sessió del 23 de gener de 1909, coincidint amb els quatre anys de la mort d’Agustí Claramunt, la Junta de Museus de Barcelona, amb la seva decisió, van decidir passar l’escultor a l’oblit de la història. Al llibre La política d’adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923, de Maria Josep Boronat, publicat l’any 1999,  llegim:

“Una oferta de donació que no es va arribar a fer efectiva és la de la vídua de l’escultor Agustí Claramunt; havent manifestat el desig que figuri al Museu de Belles Arts l’estàtua de guix de l’escultor, que representa a “Abel mort”, la junta acorda agrair l’oferiment, però no accedeix al seu desig. Manifesta a la donant que, havent de procedir pròximament a la revisió i selecció de les obres que definitivament han de figurar en les diverses seccions del Museu d’Art Modern, quan estiguin acabats els locals on s’han d’instal.lar, no li era possible acceptar en aquell moment la donació. La donació, efectivament, no es va portar a terme, ja que no consta en el Llibre d’Inventari de 1916, com a ingrés. Tampoc no figura en el fons actual del Museu”.

I per tancar aquest (encara molt inicial) estudi sobre Claramunt, és trist dir-vos que 110 anys  després d’aquell oferiment, la situació no ha variat, i que al fons del MNAC, el nostre Museu Nacional d’Art de Catalunya, no hi ha cap obra escultòrica de Claramunt, però tampoc n’hi ha cap de Samsó, ni de Codina Lánglin, ni de Riba, ni de molts altres representants de l’art català.

Però el pitjor és que en més de cent anys, cap director o responsable del museu, ha vist la necessitat de reunir, conservar, estudiar, catalogar, difondre, exposar, en definitiva, RECUPERAR i no perdre, obres d’aquests artistes que, tot i ser reconeguts en el seu moment, com hem pogut veure en  en aquest article, algú que va decidir que no eren necessaris per al coneixement de la nostra història, la veritable història de l’art català.

Va participar en diverses ocasions a les Exposició Nacional de Belles Arts a Madrid.[3][4][5] La Biblioteca Museu Víctor Balaguer conserva obra seva. També hi havia obra seva a l'antic Palau de les Belles Arts.[6]

Referències[modifica]

  1. «Claramunt Martínez, Agustín (or Agustí, or Augustin)». Web. Frick Collection. [Consulta: 18 gener 2014].
  2. Ráfols, J.F., et al. Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, desde la época romana hasta nuestros días. 3 vols. Barcelona, 1951-1954.
  3. Pantorba, B. de [J. López Jiménez]. Historia y crítica de las exposiciones nacionales de bellas artes celebradas en España. Revised ed. Ed. E. Chicharro. Madrid, 1980.
  4. Cien años de pintura en España y Portugal (1830-1930). 11 vols. Eds. J.M. Arnáiz, et al. Madrid, 1988-1993.
  5. Bénézit, E. Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs de tous les temps et de tous les pays par un groupe d'écrivains spécialistes français et étrangers. 10 vols. Rev. ed. Paris, 1976.
  6. Maria Josep Boronat i Trill. La política d'adquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923. L'Abadia de Montserrat, 1 gener 1999, p. 3–. ISBN 978-84-8415-095-4. 

"L'escultor Agustí Claramunt Martínez o intentar fer surar el món de l'art català". Blog Criticartt, Beli Artigas Coll, "https://criticartt.blogspot.com/2019/01/lescultor-agusti-claramunt-martinez-o.html