Antonio Skármeta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Esteban- Antonio Skármeta Branicic, més conegut com a Antonio Skármeta (Antofagasta, 7 de novembre de 1940), és un escriptor xilè.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Esteban Antonio Skármeta Branicic va nàixer el 7 de novembre de 1940 a Antofagasta, Xile. Fill d'Antonio Skármeta Simunovic i de Magdalena Branicic, ambdós d'ascedència croata. Va realitzar els seus estudis secundaris en l'"Instituto Nacional General José Miguel Carrera".

Skármeta va estudiar Filosofia i Literatura en la Universitat de Xile. Els seus estudis de filosofia els va realitzar sota la direcció de Francisco Soler Grima, filòsof espanyol, deixeble de Julián Marías i de José Ortega y Gasset. La seua tesi va versar sobre el pensament d'aquest últim. Seguint la línia de Soler, s'interessa per les filosofies de Jean-Paul Sartre, Albert Camus i Martin Heidegger. Després va realitzar estudis de postgrau en els Estats Units i es va graduar en la Universitat de Columbia. En la Facultat de Filosofia i Educació de la Universitat de Xile va ser catedràtic d'Axiologia en el Departament de Filosofia i, a continuació, va ser catedràtic de Literatura General.

A més, va ser membre del Moviment d'Acció Popular i Unitària (MAPU). En 1964 es va casar amb la pintora Cecilia Boisier, amb la qual va tenir dos fills, Beltrán, escriptor i filòsof, i Gabriel, músic.

L'any 1969 és premiat en L'Havana amb el Premi Casa de las Américas pel llibre de relats titulat Desnudo en el tejado (Nu en la teulada). Per l'any 1973 era professor de literatura de la Universitat de Xile, a més de director teatral. Per aquests anys ja havia filmat una pel·lícula sobre la Unitat Popular amb el director alemany Peter Lilienthal, de la qual publicà anys més tard (1982) la novel·la La insurrecció. A causa del colp militar a Xile ha d'eixir del país en companyia del cineasta Raúl Ruiz. La primera escala va ser Argentina, on va residir durant un any. A Argentina va publicar el seu llibre de relats Tiro libre (Tir lliure). Després va partir rumb a Alemanya occidental on es va dedicar al cine. Va treballar com a professor de Guió Cinematogràfic en l'Acadèmia Alemanya de Cine i Televisió a Berlín Occidental.

A Alemanya va crear la història del carter de Neruda: primer per a la ràdio alemanya i després com un guió. La història apareix com a narració amb el títol de Ardiente paciencia (Ardent paciència), l'any 1985.

Abans de tornar a Xile, Skármeta es va casar amb Nora Maria Preperski, berlinesa, amb la qual va tenir un fill anomenat Fabián. En 1989 va tornar a Xile, després d'un llarg exili de quasi 16 anys. Va crear i va conduir el programa de televisió El xou dels llibres.

L'any 1994 va estrenar la segona versió cinematogràfica d'Ardent paciència, amb el títol de El carter de Neruda, en el Festival de Venècia. La pel·lícula dirigida per Michael Radford i protagonitzada per Massimo Troisi, va obtenir cinc nominacions als Premis Oscar.

L'any 1996 va obtenir el Premi Internacional de Literatura Bocaccio per la seua novel·la No pasó nada (No va passar res). L'any 1999 es va adjudicar el Premi Altazor gràcies a la publicació de La boda del poeta. També va obtenir el Premi Grinzane Cavour, per la millor novel·la de l'any.

Al maig de 2000 va ser nomenat ambaixador de Xile a Alemanya, càrrec que exerciria fins al febrer de 2003. El mateix any va rebre el Premi Llibreter per l'edició il·lustrada del seu relat La composició. L'any 2001 es va adjudicar el Premi Grinzane Cavour per la seua novel·la La boda del poeta.

A l'abril de 2003 va obtenir el Premi UNESCO 2003 de Literatura Infantil i Juvenil en pro de la Tolerància, amb el seu llibre La redacció. A l'octubre del mateix any, sota el pseudònim de María Tornés, Antonio Skármeta va rebre el Premi Planeta per la seua obra El baile de la victoria (El ball de la victòria).

El mes de juliol de 2004, Skármeta va obtenir el Premi Municipal de Literatura de Santiago de Xile per la seua última novel·la, El ball de la victòria.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • El entusiasmo (L'entusiasme), 1967.
  • Desnudo en el tejado (Nu en la teulada), 1969.
  • Tiro libre (Tir lliure), 1973.
  • Soñé que la nieve ardía (Vaig somniar que la neu cremava), 1975.
  • Novios solitarios (Nuvis solitaris), 1975.
  • No paso nada (No va passar res), 1980.
  • La insurrección (La insurrecció), 1982.
  • Ardiente paciencia (Ardent paciència), 1985.
  • Matchball, 1989.
  • La composición (La composició), 1998.
  • La boda del poeta, 1999.
  • La chica del trombón (La nois del trombó), 2001.
  • El baile de la victoria (El ball de la victòria), 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]