Argí
| Família | |
|---|---|
| Mare | Pisídice  |
Argí (en grec antic: Ἄργυννος) va ser un eròmen d'Agamèmnon originari de Beòcia, descrit com a bell i jove. A la mitologia grega, Ateneu explica una història de com Agamèmnon va plorar la pèrdua del seu amic o amant Ἄργυννος, un noi de Beòcia,[1] quan es va ofegar al riu Cefís.[2] El va enterrar , honrat amb una tomba i un santuari a Afrodita Argina.[3] D'aquest episodi també en parla Climent d'Alexandria,[4] a Esteve de Bizanci (Kopai i Argunnos), i a Propertius, III amb variacions menors.[5]
Es deia que Argí era un príncep d'Haliart a Beòcia, un dels fills del rei Copreus i de la reina Pisídice.[6] Segons Ateneu de Nàucratis, Licimni de Quios, en els seus Ditiràmbics, diu que Argí era un eromenos del déu Himeneu.[7]
Genealogia
[modifica]Argí era fill de Pisídice, filla de Leucó i neta de Atamant. Es desconeix qui era son pare.[3]
Mite
[modifica]Argí acostumava a banyar-se al riu Cefís, i mentre esperava la flota grega per a marxar cap a Troia a l'Àulida, Agamèmnon el va veure nu mentre es banyava, i va quedar corprès per la seva bellesa. Això no va durar gaire, ja que Argí es va ofegar en aquest mateix riu poc després. Plutarc[8] recull que això va passar perquè Agamèmnon va tractar de seduir-lo, i Argí, davant l'assetjament, es va suïcidar llançant-se al riu. Siga com siga, Agamèmnon va lamentar tant la pèrdua d'Argí que va construir un temple a Afrodita Argina a la riba del Cefís en el seu honor. Properci[9] explica que aquest dol va provocar que sortís en retard del viatge a Troia, però Fanocles[10] diu que va ser Afrodita la que va estroncar els vents, ja que la deessa detestava les relaciones homosexuals. Les versions tradicionals diuen que el retard es va deure a la fúria d'Àrtemis generada per l'hibris d'Agamèmnon. Argí també va ser amant d'Himeneu.[9]
Referències
[modifica]- ↑ «Ἄργυννος». Logeion. The University of Chicago. [Consulta: 28 juliol 2023].
- ↑ Lewis, Charlton T. «Argynnus». A Latin Dictionary. Perseus Project. [Consulta: 16 setembre 2011].
- 1 2 Deipnosophistae, Ateneu de Naucratis, Book XIII Concerning Women, 80D (p. 603)
- ↑ Clement of Alexandria, Protrepticus II.38.2
- ↑ Butler, Harold Edgeworth & Barber, Eric Arthur, eds. (1933) The Elegies of Propertius. Oxford: Clarendon Press; p. 277
- ↑ Stephanus de Bizanci, Ethnica, A114.8
- ↑ Athenaeus, Deipnosofistes, 13.80
- ↑ Plutarc. Moralia, XII
- 1 2 Properci. Elegies, III, 7, 31
- ↑ Fanocles. ́Ερωτες ἢ Καλοί, al fragment conservat per Estobeu als Extractes.
Bibliografia
[modifica]- Athenaeus of Naucratis, The Deipnosophists or Banquet of the Learned. London. Henry G. Bohn, York Street, Covent Garden. 1854. Online version at the Perseus Digital Library.
- Athenaeus of Naucratis, Deipnosophistae. Kaibel. In Aedibus B.G. Teubneri. Lipsiae. 1887. Greek text available at the Perseus Digital Library.
- Stephanus of Byzantium, Stephani Byzantii Ethnicorum quae supersunt, edited by August Meineike (1790-1870), published 1849. A few entries from this important ancient handbook of place names have been translated by Brady Kiesling. Online version at the Topos Text Project.