Bòbila Vella (Palafrugell)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Bòbila Vella
Bòbila Vella de Palafrugell 01.JPG
Façana de la Bòbila Vella
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte General Guitart i Lostaló (?)
Característiques
Estil Eclècticmodernista / arquitectura industrial dels segles XIX i XX
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Localització c. de Miquel, Vincke i Meyer, 1-23; c. de la Garriga, 24-30
Palafrugell (Baix Empordà)

41° 55′ 06″ N, 3° 09′ 59″ E / 41.918387°N,3.166525°E / 41.918387; 3.166525
Modifica dades a Wikidata

La Bòbila Vella és l'edifici que acollia els forns de suro negre més antics d'Espanya. Es van començar a construir el 1913 per iniciativa de l'empresa Miquel, Vincke i Meyer (posteriorment anomenada Manufacturas del Corcho). Actualment s'ha rehabilitat com a espai firal.

A finals dels anys setanta l'empresa va vendre l'espai a l'empresa Bertran, que va continuar la fabricació fins al 1988.[1]

Descripció[modifica]

Vista aèria de la Bòbila Vella

La superfície construïda és de 1.369 metres quadrats en planta baixa, amb un soterrani de 231 metres quadrats i una terrassa descoberta de 94,50 metres quadrats.[2]

Conjunt fabril de la casa Miquel, Vincke i Meyer, separat només del nucli principal pel carrer de la Garriga, pel qual hi comunica. Degué ser una ampliació poc posterior al dit nucli o feta al mateix temps, ja que segueix el mateix esquema: naus de dues plantes amb finestrals distribuïts en filades regulars, interiors coberts amb encavallades i frontons amb l'emblema primitiu de la casa. Hi destaca el pati central amb les antigues cavallerisses que creen una porxada amb arcs ornamentals, de rajol vist a sardinell, que tanquen per tres costats un pati quadrangular i s'adossen a un edifici de dues plantes del mateix moment. També té interès l'entrada al conjunt pel carrer Miquel, Vinke i Meyer, entre els extrems de dues naus i l'espai obert que precedeix el pati de les esmentades dependències. Les dites quadres i espais per a carruatges són una edificació tractada amb un llenguatge diferent dels edificis pròpiament fabrils.[3]

Història[modifica]

Estat de l'interior de la Bòbila Vella abans de la seva rehabilitació

Can Mario fou una indústria capdavantera de la mecanització. Joan Miquel i Avellí, «Joanet Mario», en fou el creador l'any 1900 amb socis alemanys, els quals es retiraren en el 1916. Es dedicà a tota mena d'especialitats aprofitant tots els recursos de la matèria primera. El 1920 adquirí la gran factoria de Palamós. Fundà filials comercials a Nova York i Londres. El 1930 fou adquirida per la casa estatunidenca Armstrong Cork Company i el fundador es retirà.[3]

El 10 d'octubre de 1913 l'Ajuntament de Palafrugell va concedir el permís per construir uns coberts en la zona entre els carrers de Miquel, Vincke i Meyer i el de la Lluna, que configurarien la zona de forns. Tota l'àrea, tal com la coneixem actualment, com a molt tard ja quedaria enllestida durant l'any 1915.[4]

El 2010 l'edifici es va adequar per convertir-lo en un espai firal per fer-hi activitats i fires, amb prioritat pels esdeveniments culturals i comercials.[5]

Les primitives quadres conservades de la Bòbila Vella, actualment seu de l'Institut Català del Suro i de l'Associació d'empresaris Surers, després d'una acurada remodelació.[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Plaça dels Forns de la Bòbila Vella». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 16 agost 2012].
  2. «Comencen les obres d'adequació de la Bòbila Vella per convertir-la en un "espai firal"». Institut de Mitjans de Comunicació Pública de Palafrugell, 21-07-2010. [Consulta: 16 agost 2012].
  3. 3,0 3,1 «Bòbila Vella». Pla Especial de Protecció i d'Intervenció en el Patrimoni Històric. Ajuntament de Palafrugell.
  4. Espadalé, Josep; Martí, Àngela «La fabricació d'aglomerat negre i la Bòbila Vella». L'estoig, núm. 4, desembre 1995.
  5. «La rehabilitació de la Bòbila Vella dotarà al municipi d'un espai firal». Institut de Mitjans de Comunicació Pública de Palafrugell, 25-01-2010. [Consulta: 16 agost 2012].
  6. Martí, Àngela. «Manufactures del Suro, “Can Mario”. Ressenya històrica dels edificis». [Consulta: 17 agost 2012].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bòbila Vella (Palafrugell) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • ESPADALÉ, Josep; MARTÍ, Àngela. La fabricació d'aglomerat negre i la Bòbila Vella. L'Estoig, núm. 4, 1995.
  • MEDIR, Ramir: Historia del gremio corchero. Alhambra. Madrid. 1953.
  • PLA, Josep: «El senyor Joan Miquel i la industrialització del suro». Homenots 2a sèrie O.C. 16.
  • TARRÚS, Joan, i COMADIRA, Narcís: Guia de l'arquitectura dels segles XIX i XX a la província de Girona. COAC i Editorial La Gaia Ciència. 1977.
  • BOHIGAS, Oriol: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Ed. Lumen. Barcelona. 1983.
  • HERNÁNDEZ, Santi: Palafrugell i el suro. Feina i gent dels inicis de la indústria a la postguerra. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona. 2002.