Bòbila Vella (Palafrugell)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Bòbila Vella
Bòbila Vella de Palafrugell 01.JPG
Façana de la Bòbila Vella
Dades
Tipus edifici
Arquitecte General Guitart i Lostaló (?)
Característiques
Estil arquitectònic Eclècticmodernista / arquitectura industrial dels segles XIX i XX
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaComarques gironines
ComarcaBaix Empordà
MunicipiPalafrugell
Localització c. de Miquel, Vincke i Meyer, 1-23; c. de la Garriga, 24-30
Palafrugell (Baix Empordà)
41° 55′ 06″ N, 3° 09′ 59″ E / 41.918387°N,3.166525°E / 41.918387; 3.166525Coord.: 41° 55′ 06″ N, 3° 09′ 59″ E / 41.918387°N,3.166525°E / 41.918387; 3.166525
Bé cultural d'interès local
Data 2 abril 2008
Identificador 44899
Modifica les dades a Wikidata

La Bòbila Vella és l'edifici que acollia els forns de suro negre més antics d'Espanya. Es van començar a construir el 1913 per iniciativa de l'empresa Miquel, Vincke i Meyer (posteriorment anomenada Manufacturas del Corcho). Actualment s'ha rehabilitat com a espai firal.

A finals dels anys setanta l'empresa va vendre l'espai a l'empresa Bertran, que va continuar la fabricació fins al 1988.[1]

Descripció[modifica]

Vista aèria de la Bòbila Vella

La superfície construïda és de 1.369 metres quadrats en planta baixa, amb un soterrani de 231 metres quadrats i una terrassa descoberta de 94,50 metres quadrats.[2]

Conjunt fabril de la casa Miquel, Vincke i Meyer, separat només del nucli principal pel carrer de la Garriga, pel qual hi comunica. Degué ser una ampliació poc posterior al dit nucli o feta al mateix temps, ja que segueix el mateix esquema: naus de dues plantes amb finestrals distribuïts en filades regulars, interiors coberts amb encavallades i frontons amb l'emblema primitiu de la casa. Hi destaca el pati central amb les antigues cavallerisses que creen una porxada amb arcs ornamentals, de rajol vist a sardinell, que tanquen per tres costats un pati quadrangular i s'adossen a un edifici de dues plantes del mateix moment. També té interès l'entrada al conjunt pel carrer Miquel, Vinke i Meyer, entre els extrems de dues naus i l'espai obert que precedeix el pati de les esmentades dependències. Les dites quadres i espais per a carruatges són una edificació tractada amb un llenguatge diferent dels edificis pròpiament fabrils.[3]

Història[modifica]

Estat de l'interior de la Bòbila Vella abans de la seva rehabilitació

Can Mario fou una indústria capdavantera de la mecanització. Joan Miquel i Avellí, «Joanet Mario», en fou el creador l'any 1900 amb socis alemanys, els quals es retiraren en el 1916. Es dedicà a tota mena d'especialitats aprofitant tots els recursos de la matèria primera. El 1920 adquirí la gran factoria de Palamós. Fundà filials comercials a Nova York i Londres. El 1930 fou adquirida per la casa estatunidenca Armstrong Cork Company i el fundador es retirà.[3]

El 10 d'octubre de 1913 l'Ajuntament de Palafrugell va concedir el permís per construir uns coberts en la zona entre els carrers de Miquel, Vincke i Meyer i el de la Lluna, que configurarien la zona de forns. Tota l'àrea, tal com la coneixem actualment, a tot tardar ja quedaria enllestida durant l'any 1915.[4]

El 2010 l'edifici es va adequar per convertir-lo en un espai firal per fer-hi activitats i fires, amb prioritat pels esdeveniments culturals i comercials.[5]

Les primitives quadres conservades de la Bòbila Vella, actualment seu de l'Institut Català del Suro i de l'Associació d'empresaris Surers, després d'una acurada remodelació.[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Plaça dels Forns de la Bòbila Vella». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 16 agost 2012].
  2. «Comencen les obres d'adequació de la Bòbila Vella per convertir-la en un "espai firal"». Institut de Mitjans de Comunicació Pública de Palafrugell, 21-07-2010. [Consulta: 16 agost 2012].
  3. 3,0 3,1 «Bòbila Vella». Pla Especial de Protecció i d'Intervenció en el Patrimoni Històric. Ajuntament de Palafrugell.
  4. Espadalé, Josep; Martí, Àngela «La fabricació d'aglomerat negre i la Bòbila Vella». L'estoig, núm. 4, desembre 1995.
  5. «La rehabilitació de la Bòbila Vella dotarà al municipi d'un espai firal». Institut de Mitjans de Comunicació Pública de Palafrugell, 25-01-2010. [Consulta: 16 agost 2012].
  6. Martí, Àngela. «Manufactures del Suro, “Can Mario”. Ressenya històrica dels edificis». [Consulta: 17 agost 2012].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bòbila Vella Modifica l'enllaç a Wikidata
  • ESPADALÉ, Josep; MARTÍ, Àngela. La fabricació d'aglomerat negre i la Bòbila Vella. L'Estoig, núm. 4, 1995.
  • MEDIR, Ramir: Historia del gremio corchero. Alhambra. Madrid. 1953.
  • PLA, Josep: «El senyor Joan Miquel i la industrialització del suro». Homenots 2a sèrie O.C. 16.
  • TARRÚS, Joan, i COMADIRA, Narcís: Guia de l'arquitectura dels segles XIX i XX a la província de Girona. COAC i Editorial La Gaia Ciència. 1977.
  • BOHIGAS, Oriol: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Ed. Lumen. Barcelona. 1983.
  • HERNÁNDEZ, Santi: Palafrugell i el suro. Feina i gent dels inicis de la indústria a la postguerra. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona. 2002.