Balança fiscal del País Valencià amb Espanya

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
"Un finançament just per al País Valencià" acte convocat per ACPV i l'ACV Tirant lo Blanc amb la participació de Rafael Beneyto i Andrés Boix Palop.

La balança fiscal del País Valencià amb Espanya és la balança fiscal entre aquests dos territoris. El concepte ha estat al centre del debat polític d'algunes comunitats autònomes, sobretot en aquelles que tenien com a resultat un dèficit fiscal, tenint en compte el que aporten a la hisenda pública i el que en reben.[1] A l'Estat Espanyol s'han fet diversos estudis sobre aquest tema:

L'estudi es pot fer mitjançant dos mètodes: el mètode del flux monetari i el mètode del flux del benefici. Els estudis fets amb el primer mètode donen valors deficitaris per als darrers anys de la dècada de 1990 i els primers de la dècada dels 2000 per al País Valencià d'entre el 4,0% i el 6,3% del PIB. Els estudis fets amb el segon mètode, també donen valors deficitaris per al País Valencià però menors, d'entre el 1.5 i el 2,4%, arribant a ser positiu fins a 1998.[2]

El tracte fiscal rebut pel País Valencià durant els anys 90 i anys 2000 dels segles XX i XXI ha portat que s'encunyara el terme Espoliació fiscal valenciana per a parlar de l'infrançament d'esta Comunitat Autònoma respecte a altres territoris del Regne d'Espanya.[3] Concretament, la Valenciana és la Comunitat Autònoma d'Espanya amb la menor despesa per càpita de tot l'estat, ja que el finançament per càpita rebut és encara inferior a eixa despesa, que es finança mitjançant crèdits del Fons de Liquiditat Autonòmica.[4]

Introducció[modifica | modifica el codi]

Conferència d'Enric Morera sobre el finançament valencià (2013).

Segons el professor Celestí Gimeno, a diferència de l'Estat espanyol, la UE té ja resolt el problema: publica anualment les balances fiscals entre els Estats de la Unió Europea i ho fa segons el criteri del "flux monetari". Així doncs, l'organització supraestatal a la qual pertany l'Estat espanyol i amb la qual convergeix no sols aplica ja el principi de "transparència és democràcia" sinó que, a més, té resolt el criteri que cal aplicar.

El professor Celestí Gimeno afirma que des de determinades posicions ideològiques i polítiques s'està utilitzant el fals debat de les metodologies de càlcul amb la clara finalitat de no entrar en el moll de l'os. Efectivament, hi ha diverses metodologies, però el debat es pot centrar bàsicament en dues metodologies o criteris de càlcul:

  • 1-.El criteri del benefici .
  • 2-.El criteri dels fluxos (el qual utilitza la UE).

Criteris de recompte de les despeses[modifica | modifica el codi]

El primer d'aquests criteris calcula les despeses de l'estat en cadascú dels territoris en funció de qui és el beneficiari de la despesa. Per exemple: segons aquesta metodologia els cinturons de circumval·lació de Madrid M-40, com que també serveixen perquè nosaltres puguem anar des de Castelló a La Corunya sense entrar en Madrid no són comptabilitzats com a inversions de l'Estat a la Comunitat de Madrid sinó que se centrifuguen de manera proporcional a la resta de les comunitats autònomes i nacionalitats històriques. Això implica que la inversió del cinturó de València, com que també serveix per a Múrcia, Andalusia o Catalunya, no hauria pas d'imputar-se com a despesa de l'estat al País Valencià sinó centrifugar-se a la resta de beneficiaris. A l'estat espanyol es fa el primer (se centrifuguen determinades inversions estatals a Madrid) però no el segon. Així, estadísticament, Madrid apareix com a receptora de menys inversions de les que realment és receptora.

L'efecte seu[modifica | modifica el codi]

Això, juntament amb el fet que en termes econòmics es denomina "efecte seu" fa que Madrid aparega com una mena de campiona de la solidaritat. Però, que és l'"efecte seu"? Per exemple, Madrid, en ser la seu fiscal de la major part de les gran corporacions industrials, financeres, etc. apareix com a la major contribuent a les arques estatals, sense tenir en compte que la major part de la producció i dels beneficis d'aquestes grans corporacions no es fan en territori madrileny, sinó al llarg de tot el territori estatal. No és cert doncs que Madrid és la primera contribuent. Altres estats, entre ells els USA, introdueixen correctius a l'hora de calcular les balances per tal d'eliminar l'efecte seu. Si això es fera a l'estat espanyol, en referència al "correctiu", i utilitzant les metodologies que fan servir els països més avançats en aquest assumpte, veuríem com Madrid passaria d'ingressar a la Hisenda Pública més de la meitat dels impostos de societats a tenir una participació més d'acord amb el percentatge de la seua participació en el PIB estatal (17-18%).

El sistema europeu i el sistema espanyol[modifica | modifica el codi]

Per aquest motiu, la Unió Europea, en canvi, va decidir utilitzar la metodologia o criteri dels fluxos monetaris que recull de manera més real les despeses i la inversió pública sobre el territori. Si en aquest moment s'aplica el criteri a l'estat espanyol la Comunitat de Madrid passaria de ser la "campiona de la solidaritat" a tenir dèficit zero. És l'única que estaria en aquesta situació. Galícia, Astúries, Andalusia i Extremadura serien les màximes beneficiàries i Balears, Catalunya, Navarra i València les màximes contribuents.[5]

Conclusions[modifica | modifica el codi]

Finalment, seria interessant esmentar una anècdota que explica el professor Castells i que es refereix al fet que quan s'estava discutint a la U.E. el criteri que seria convenient aplicar pel càlcul de les balances, el representant belga volia que s'utilitzés el criteri del benefici (afavoreix la capitalitat de Brussel·les); aquesta proposta va ser contestada amb molta rotunditat pel representant grec dient que Grècia estava disposada a renunciar als fons estructurals de convergència si es transferien a Atenes tan sols deu mil euro-funcionaris.

Perquè a més a més no cal dir que també se centrifuguen els salaris dels 400.000 funcionaris estatals de Madrid, que si bé és cert que, diguem-ne, treballen per a tots, també és cert que formen part de la demanda agregada de Madrid, ja que es gasten als hipermercats, als cinemes, als bars i restaurants, etc. de la capital.

Història de la situació del balanç[modifica | modifica el codi]

L'infrafinançament valencià és la situació de discriminació fiscal que afecta a la Comunitat Valenciana[6] en la qual aporta més diners a l'Estat central, que reparteix, que els que rep.[7] És un assumpte que ha tingut molta atenció per part d'economistes, polítics, periodistes i altres ciutadans.[8][9]

Ja des de principis del segle XX ja existia una situació així i respecte aquesta també existia una queixa.[10]

Des del 2002 fins al 2017 hi hagué una situació d'espoli cap al Consell de la Generalitat Valenciana de més de 20.000 milions d'euros.[11]

La situació de liquidació del 2015 és la pitjor de totes les comunitats autònomes quant a finançament efectiu per habitant, segons la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (FEDEA).[12]

L'informe fet per l'Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal (Airef) sobre las previsions contingudes als Pressupostos de la Generalitat Valenciana de 2017 mostra a la Comunitat Valenciana com a l'última en rebre ingressos respecte la despesa mitjana del conjunt de les comunitats autònomes espanyoles.[13]

Pel maig de 2017 es va realitzar un debat obert al respecte, on participaren el Síndic Major de Comptes David Cucarella, Raül Burriel i Antoni Infante.[14] El 10 de juny de 2017 es realitzà una manifestació baix el moviment polític Crida pel Finançament Valencià,[9] organitzat i format per Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir, Esquerra Unida del País Valencià i altres.[15]

En setembre de 2017 els líders del Consell van demanar un finançament més just (a més de finançament per al Corredor Mediterrani) a l'aleshores Ministre de Foment Montoro.[16] Montoro contestà dient que els valencians solament que ploren.[17] Se sumaren a un manifest per a demanar un finançament més just la patronal Confederació Empresarial Valenciana alhora que es desmarcaven de participar en una manifestació proposada per l'aleshores vicepresidenta de la Generalitat Valenciana Mónica Oltra.[18]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Beneyto i 2012, 48
  2. Beneyto i 2012, 54
  3. "L'espoli fiscal al País Valencià", Celestí Gimeno - Llibres de l'Índex ISBN 978-8496563452
  4. «De Zaplana a Cataluña, nadie se libra de los dardos de Vicent Soler». ValenciaPlaza, 26-08-2015.
  5. Castells i altres (2000); Las balanzas fiscales de las CCAA. Ariel. pàg 270).
  6. Cucarella, 2015, p. 7.
  7. Cucarella, 2015, p. 32.
  8. Cucarella, 2015.
  9. 9,0 9,1 «La Crida pel Finançament reclamarà aquest dissabte la fi de "l'espoli" dels valencians». Ara, 10-06-2017 [Consulta: 13 juny 2017].
  10. Cucarella, 2015, p. 30-31.
  11. Rostoll, Pere «El expolio al Consell por la falta de financiación supera ya los 20.000 millones desde el año 2002». Informacion.es, 14-07-2017 [Consulta: 14 juliol 2017].
  12. «La Comunidad Valenciana, a la cola en financiación por habitante». El Mundo, 07-08-2017 [Consulta: 7 agost 2017].
  13. «Soler: La Airef legitima la reivindicación de una financiación justa». La Vanguardia, 26-04-2017 [Consulta: 19 juliol 2017].
  14. Escrig, Carles; Artero, Oriol «El problema del finançament valencià i proposta de solució solució». Levante-EMV, 05-06-2017 [Consulta: 13 juny 2017].
  15. «La Crida pel finançament valencià reclamarà dissabte la retirada del pressupost de Rajoy». VilaWeb, 08-06-2017 [Consulta: 13 juny 2017].
  16. «Puig a Montoro: "Els valencians no plorem, només demanem racionalitat"». Diari de La Veu, 13-09-2017 [Consulta: 13 setembre 2017].
  17. «Montoro dice que los líderes del Consell solo lloran». Levante-EMV, 02-09-2017 [Consulta: 13 setembre 2017].
  18. «La patronal signa el manifest pel finançament però es desmarca de muntar el 'pollo'». Diari La Veu, 15-09-2017 [Consulta: 15 setembre 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beneyto, Rafael. El finançament dels valencians, una insuficiència històrica. València: Fundació Nexe, 2012. ISBN 978-84-938315-3-0. 
  • Cucarella, Vicent. El finançament valencià: de la submissió al canvi necessari. Alzira: Bromera, 2015. ISBN 978-84-9026-323-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Balança fiscal del País Valencià amb Espanya Modifica l'enllaç a Wikidata