Basílica de Sant Serni de Tolosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Basílica de Sant Serní de Tolosa
Basilique Saint-Sernin - Toulouse.jpg
Vista general de l'edifici
Dades bàsiques
Tipus Basílica menor i monestir
Forma part de Camins de Sant Jaume a França
Característiques
Estil Romànic
Construcció Segle XI
Ubicació
Estat França
Regió Migdia-Pirineus
Municipi Tolosa de Llenguadoc  43° 36′ 30″ N, 1° 26′ 31″ E / 43.60841389°N,1.44188333°E / 43.60841389; 1.44188333Coord.: 43° 36′ 30″ N, 1° 26′ 31″ E / 43.60841389°N,1.44188333°E / 43.60841389; 1.44188333
Monument històric catalogat
Declaració 1840
Identificador PA00094524
Activitat
Diòcesi Arxidiòcesi de Tolosa
Lloc web pmaude.free.fr/Sernin/presentation.htm
Modifica dades a Wikidata

La basílica de Sant Serni (en occità, Sant Sernin; en francès, Saint-Sernin) és un dels edificis emblemàtics de Tolosa i és l'església romànica més gran d'Occitània i la segona (després de l'antiga de Cluny) de tot l'estat francès.

Es tracta d'un santuari construït a l'emplaçament de la tomba de sant Sadurní, bisbe de Tolosa martiritzat el 250. El carrer del Taur que porta de la plaça del Capitoli a la basílica treu, d'altra banda, el seu nom del màrtir, que va ser tirat per un toro furiós sobre el que era, llavors, una carretera sortint de la ciutat.

La basílica fou declarada com a "monument històric" l'any 1840.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Dibuix de la Basílica de finals del segle XIX

Pretesament fou fundat per Carlemany però en tot cas sobre les ruïnes d'un monestir més antic que hauria estat arruïnat pels sarraïns durant el setge de Tolosa del 721 doncs inicialment estava situat als afores de la ciutat; si la refundació fou obra d'un rei francès, més probable que Carlemany seria Pipí I d'Aquitània, ja que el concili d'Aquisgrà del 817 on s'esmenten tots els monestirs restaurats per l'emperador o la seva família, no l'esmenta, ni tampoc el catàleg dels restaurats per Lluís el Pietós entre el 781 i el 814. Apareix esmentat per primer cop el 844. L'abadia subsistia en temps de Carles el Calb però el segle xi apareix en ruïnes quan fou restaurada. El monestir va passar a canonges regulars fins que van ser secularitzats. L'església encara existeix.[2]

La construcció de l'actual basílica fou decidida a final del segle XI. La capella que s'havia construït al segle V, a l'emplaçament de l'actual basílica, s'havia fet massa petita pel nombre creixent de fidels pelegrins. La basílica era llavors col·legial, és a dir, una església amb un col·legi de canonges dirigits per un abat. Aquest últim s'oposava sovint al bisbe de Tolosa, amb una catedral de Sant Esteve molt menys resplendent que la de Sant Sadurní. Tolosa rebia, llavors, la visita de nombrosos pelegrins sobre el camí de Sant Jaume, o per adorar les relíquies de sant Sadurní o sant Serni.

La construcció va començar per la capçalera, el 1080, sobre la capella. Les obres van ser dirigides fins al 1118 pel canonge Raimon Gairard. Encara es pot visitar avui l'església primitiva, que fa l'ofici de cripta. Acull algunes relíquies sagrades. Setze anys després del començament de la construcció, el 1096, el papa Urbà II en va consagrar l'altar.

Sant Serni va continuar de ser una simple església escolar fins a 1778, data en la qual va ser finalment consagrada basílica. Durant la Revolució, el capítol de Sant Serni va ser suprimit.

L'església va ser parcialment modificada en l'època gòtica i al Renaixement. Al segle XIX, fou restaurada per Eugène Viollet-le-Duc. Restableix, llavors, l'escalonament de les teulades dels laterals i de la nau principal que havia estat suprimida al segle XIV. A les acaballes del segle XX, una restauració va suprimir novament l'escalonament de Viollet-le-Duc per reemplaçar-lo per l'estat del segle XIV.

Un magnífic claustre i una abadia es trobaven al nord de la basílica, però van ser enderrocats durant el segle XIX. El Museu dels Agustins en conté algunes restes i trossos d'escultures.

El plànol de la basílica[modifica | modifica el codi]

Plànol de la basílica
  1. Porta dels Comtes
  2. Panteó dels Comtes
  3. Antic portal de l'abadia
  4. Porta Miègeville
  5. Portal occidental
  6. Emplaçament de l'antic claustre
  7. Capella de Sant Pere
  8. Sagristia
  9. Capella del Crucifix
  10. Capella de les ànimes del Purgatori
  11. Capella de la Immaculada Concepció
  12. Capella de Sant Jordi
  13. Capella del Sant Esperit
  14. Capella de Sant Marcial, Sant Cir i Santa Julieta
  15. Capella de Santa Sílvia
  16. Capella de la Mare de Déu
  17. Capella de Santa Germana
  18. Altar major
  19. Pintura romànica: Noli me tangere
  20. Cicle de la Resurrecció
  21. Pintura representant sant Agustí
  22. Restes de pintures: la Crucifixió

L'arquitectura de la basílica[modifica | modifica el codi]

La basílica de Sant Serni formava part de la ruta de pelegrinatge del camí de Sant Jaume i, com a tal, està lligada a altres quatre edificis religiosos que formen part del camí i que comparteixen trets arquitectònics comuns. Els altres quatre són Sant Martí de Tours, Sant Marcial de Llemotges, l'església abadial de Santa Fe de Concas i la catedral de Santiago de Compostel·la.

Un campanar octogonal[modifica | modifica el codi]

Just sobre el cor, a la cruïlla del creuer, s'aixeca un campanar de 64 metres d'alçària i de forma octogonal. Està constituït de cinc nivells:

  • el nivell més baix, sobre la cúpula, constituït sobre cada cara de dues finestres cobertes d'arcs en plena cintra;
  • els dos nivells següents, en lleugera retirada respecte al precedent, són constituïts també pel mateix tipus de finestra;
  • els dos nivells següents han estat construïts en la segona meitat del segle XIII. Es caracteritzen sobre cada cara per dues finestres cobertes d'arcs en mitra;
  • finalment, el 1478, una punxa va ser construïda amb maçoneria per portar un globus terminal coronat per una creu;
  • el campanar protegeix un carilló compost de vint-i-quatre campanes.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Basílica de Sant Serni de Tolosa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Referència n. PA00094524, a la base de dades Mérimée, del Ministeri de Cultura francès.
  2. Devic, Claude; Vaissette, Joseph. Histoire générale de Languedoc (en francès). Tolosa: Édouard Privat llibreter editor, 1872 (Vegeu altres edicions a Google Books Vol. 1 (1840), Vol. 2 (1840), Vol. 3 (1841), Vol. 4 (1749), Vol. 5 (1842), Vol. 6 (1843), Vol. 7 (1843), Vol. 8 (1844), Vol. 9 (1845)).