Camí de Sant Jaume

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Basílica de Santiago

El Camí de Sant Jaume (en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques) és una ruta que recorren els pelegrins procedents d'Espanya i tot Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l'apòstol Sant Jaume. Durant tota l'edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l'època actual ha tornat a prendre un gran auge. No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d'accés al camí més conegut que és l'anomenat Camí francés de Sant Jaume.

Inicis històrics del Camí[modifica]

Rutes del camí de Sant Jaume per Europa

El culte a sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l'any 814 es trobaren les relíquies de l'apòstol i, a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge i rebrà el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.

Molts dels primers pelegrins procedien de regions d'Europa pioneres en l'aportació de novetats musicals. Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l'Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I. Poc importava que aquells que venien del nord d'Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i Pirineus els diguessin que en el seu lloc d'origen el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.

Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d'un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se'ls parlés, no sense nostàlgia, d'una litúrgia que no feia molt era l'element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.

Descobriment del sepulcre[modifica]

Vuit segles després de la mort de l'Apòstol, l'any 813, sent rei d'Astúries Alfons II el Cast i emperador d'Occident, Carlemany, un ermità anomenat Pelagi o Pelai, va veure una estrella posada en el bosc de Libredón. Després de comunicar-li al bisbe Teodomir, bisbe d'Iria Flavia, van descobrir al centre del bosc una antiga capella amb les restes del sant.

Alfons II va viatjar immediatament amb la seva cort al lloc on van trobar l'església, convertint-se així en el primer pelegrí de la Història. Va manar edificar una petita església, que amb els anys es transformà amb la seu barroca actual de la Catedral de Santiago de Compostel·la.

A la fi del segle VIII es difon al nord-oest de la península Ibèrica la llegenda que Sant Jaume el Major havia estat enterrat en aquestes terres, després d'evangelitzar-les. Començà a rendir-se-li culte en un lloc proper a la ciutat episcopal d'Iria Flavia, avui Padrón, on hi ha un cementiri d'època romana. Molt aviat, la notícia s'estengué per tota l'Europa cristiana i els primers pelegríns comencen a arribar a Compostel·la, al lloc del sepulcre denominat Campus Stellae. El descobriment del sepulcre coincideix amb l'arribada al regne d'Astúries dels mossàrabs fugits de les zones dominades pels musulmans, buscant poder practicar les seves creences religioses.

El nombre de pelegrins augmentà extraordinàriament a partir del segle XI, quan la població europea assoleix sortir de l'aïllament d'èpoques anteriors i inicia una sèrie de contactes i intercanvis que, en el camp religiós, duran a fer de la peregrinació la forma més difosa de devoció. Roma, Jerusalem i Santiago de Compostel·la seran les destinacions més importants. Els croats i les ciutats marítimes italianes obren la ruta de Jerusalem i els monarques de Navarra, Aragó, Castella i Lleó faciliten el viatge a Santiago mitjançant la construcció de ponts, reparació de camins i edificació d'hospitals. El recorregut que es feia per arribar-hi es podia fer des de tot arreu, però principalment començava des de França i recorria l'actual costa cantàbrica fins a la catedral. En el camí es va començar a edificar per la comoditat dels peregrins que feien el viatge i es van construir hostals, hospitals, mercats, etc.

Anys més tard, el caràcter apostòlic de la seva església i les riqueses acumulades gràcies als pelegrins, permetran a un bisbe emprenedor, Diego Gelmírez, convertir la seva seu en un arquebisbat.

El Camí modern[modifica]

Pal indicatiu del camí català a l'Alt Urgell.

Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància. Per a l'Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només per al pelegrí religiós i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures per a pelegrins. Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí. Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix el religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles. El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals. L'actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.

El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s'ha convertit en símbol de fraternitat i vertebrador d'una consciència europea.

Els camins de Sant Jaume[modifica]

Camí francès[modifica]

El camí francès sempre va ser la ruta de pelegrinatge de l’Europa medieval. Els pelegrins moguts per la fe caminaven fins a la tomba de l’apòstol.[1]

Camí portuguès[modifica]

A partir del segle XII van començar arribar els pelegrins, entre ells molts representants de la noblesa portuguesa que ajudaren a reforçar la importància d’aquest camí. El camí portuguès es caracteritza per no transcórrer per territoris molt abruptes, i per això és una bona ruta per a gaudir de paisatges, boscos i ponts medievals.[2]

Camí del nord[modifica]

El camí del nord recorre tota la costa del cantàbric per a acabar la ruta xacobea a Santiago de Compostel·la. Es tracta d’un dels camins amb més història junt amb el camí primitiu. Solia ser la via més utilitzada pels reis de tota Europa per a arribar a Santiago. Aquesta ruta és menys transitada en l’actualitat i permet gaudir de bonics paisatges entre el mar i la muntanya. També és reconegut per una gran gastronomia.[3]

Camí primitiu[modifica]

El camí primitiu va ser usat per Alfons II, rei de Galícia, per a presenciar el descobriment de la tomba de l’apòstol Santiago l’any 813. Aquest recorregut es caracteritza pel fet que té pocs trams d’asfalt, recorre ciutats monumentals com Oviedo, Lugo i la mateixa Santiago de Compostel·la. Però també és un dels més durs perquè té pujades i trams que es poden complicar en èpoques de pluja, ja que es converteixen en tolls replets de fang.[4]

Camí anglès[modifica]

El camí anglès va nàixer gràcies a la posició de Ferrol i la Corunya com a ports importants d’entrada per als vaixells de mercaderies. Els anglesos aprofitaren aquesta ruta creada per al comerç per a establir la ruta xacobea.[5]

La via de la plata[modifica]

Aquest camí existeix des de l’època romana, l’imperi romà la va usar per a travessar des de Mèrida fins a Astorga. Aquesta ruta ha de ser combinada amb el camí francès o el camí sanabrès quan s’arriba Astorga (uns 700 km) per a acabar a Santiago de Compostel·la. Aquest camí es especialment dur en èpoques de calor per les poques zones d’ombra que té, i per això es recomana fer-lo amb temperatures mitjanes-baixes.[6]

Camí sanabrès[modifica]

Aquesta ruta també és coneguda com el camí mossàrab i transcorre des de Zamora fins a Santiago de Compostel·la, però entra a Galícia per Orense. Aquesta ruta és molt recomanable per als ciclistes, ja que discorre en gran part per carretera nacional. Es podria enllaçar amb el camí portuguès si anem fins a Verín des d’on enllaça des de Chaves amb la ruta lusitana.[7]

Camí d’hivern[modifica]

Amb aquesta variant del camí, els pelegrins miraven de fugir de les fortes nevades i el fred entrant en Galícia per la comarca de Valdeorras seguint la via romana. D’aquesta manera evitaven ascendir fins al Cebreiro. Aquest camí es l’únic que discorre per les quatre províncies gallegues: primer entra per Orense, després passa per Lugo i Pontevedra per a acabar a la província de la Corunya.[8]

Camí de Santiago a Finisterre[modifica]

Molts historiadors consideren Finisterre com la destinació final dels pelegrins pagans abans de la cristianització. 88 quilòmetres separen Santiago de Compostel·la de Finisterre. S'hi pot gaudir de costes escarpades i vegetació abundant.[9]

Referències[modifica]

  1. «Camí Francès.». [Consulta: 17 maig 2017].
  2. «Camí Portuguès.». [Consulta: 17 maig 2017].
  3. «El Camí del Nord.». [Consulta: 17 maig 2017].
  4. «El Camí Primitiu.». [Consulta: 17 maig 2017].
  5. «El Camí Anglès.». [Consulta: 17 maig 2017].
  6. «La via de la Plata.». [Consulta: 17 maig 2017].
  7. «El Camí Sanabrès.». [Consulta: 17 maig 2017].
  8. «El Camí d’Hivern.». [Consulta: 17 maig 2017].
  9. «El Camí de Santiago a Finisterre.». [Consulta: 17 maig 2017].

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Camí de Sant Jaume Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 42° 52′ 50″ N, 8° 32′ 38″ O / 42.880561111111°N,8.5438888888889°O / 42.880561111111; -8.5438888888889