Batalla de Macriplagi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentBatalla de Macriplagi
Imatge
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Part deGuerres llatino-nicenes Modifica el valor a Wikidata
Data1263 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióUnitat perifèrica de Messènia (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Participant

La Batalla de Macriplagi (Makryplagi o Makry Plagi, en grec: Μάχη του Μακρυπλαγίου) va ser una trobada entre les forces de l'Imperi bizantí i els llatins del Principat d'Acaia. Els bizantins estaven afeblits i desmoralitzats després de la deserció d'un gran nombre de mercenaris turcs els aqueus. En Macriplagi, els bizantins van ser decisivament derrotats, la qual cosa, juntament amb la derrota en la Batalla de Prinitza l'any anterior, va acabar amb l'intent grec de reconquerir Morea.

Antecedents[modifica]

Després de la batalla de Pelagònia (1259), l'emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va adquirir una sèrie de fortaleses en el sud-est del Peloponès (Morea), cedits pel capturat príncep d'Acaia Guillem II d'Acaia a canvi del seu alliberament.[1] Guillerm també va prometre convertir-se en vassall de Miquel, però quan va tornar a Morea va renunciar a aquest jurament, i va començar a negociar amb el Papa i altres potències llatines per a un esforç conjunt contra els bizantins.[2]

La guerra va esclatar a finalitats de 1262 o 1263, quan Miquel VIII va enviar una expedició a Morea. Aquest exèrcit estava compost principalment de mercenaris turcs i tropes gregues d'Àsia Menor i estava dirigit pel seu germanastre, el sebastocràtor Constantí Paleòleg.[3] Constantí va obtenir un gran èxit inicial, capturant la major part de Lacònia i avançant cap al nord amb l'objectiu de prendre la capital aquea, Andravida. Va ser derrotat, no obstant això, per una força llatina més petita a la batalla de Prinitza, i dispers el seu exèrcit.[4]

Escaramusses en Mesiskli i setge de Nikli[modifica]

A principis de 1263 o 1264, Constantí Paleòleg va decidir reprendre les operacions, amb l'objetiu final de dominar el Principat d'Acaia per a sempre. Va reunir a les seues tropes, va entrar al territori controlat per els aqueus i va avanzar fins a Sergiana al nord d'Elis, i va establir el seu campament a un lloc anomenat «Sant Nicolau de Mesiskli».[5] Guillerm amb les seues propies tropes va martxar a la confrontació, i va reunir als seus homes llestos per a la batalla. Segons la Crònica de Morea, el líder de la vanguardia bizantina, el gran conostaulo Miquel Cantacucé, cavalgava davant de les línias bizantines, pero el seu cavall va entropssar i va morir a mans dels aqueus. Consternat per la mort del seu lloctinent més valent, el sebastocràtor Constantí es va retirar i va passar en setge la fortalea de Tègea.[6]

Aquí, no obstant això, els mercenaris turcs, més de mil homes a cavall sota els seus líders Melik i Shalik, el van confrontar i li van exigir que se'ls pagués els seus endarreriments de sis mesos. Irritat per aquesta demanda, i preocupat per la seva falta d'èxit fins a aquest moment, el sebastocràtor iradament es va negar, després de la qual cosa els dos cabdills van passar a desertar amb Guillerm i amb la major part dels seus homes. Aquesta deserció va fer disminuir la moral bizantina. Constantí, fingint malaltia, va decidir aixecar el lloc, i es va anar de Morea a Constantinoble, deixant al gran domèstic Aleix Files i al paracemomen Joan Macreno al comandament.[6]

La batalla i conseqüències[modifica]

Files va prendre el seu exèrcit i va marxar cap a Messènia, on va ocupar el pas de Macriplagi, situat prop del Castell de Gardiki a les fronteres de Messènia amb el Peloponès central. Guillerm, reforçat per l'experimentat contingent turc i que posseïa un exèrcit superior, havia marxat a Messènia per a defensar la fèrtil província. L'exèrcit aqueu va atacar als bizantins, malgrat el fet que tenien fortes posicions en el terreny elevat. Els dos primers atacs van ser repel·lits, però el tercer atac, liderat pel comandant Ancelino de Toucy, van trencar les línies bizantines i aquests van fugir en pànic.[7]

La derrota bizantina va ser completa, i els generals Files, Macreno, i Aleix Cabalario, juntament amb molts nobles grecs, van ser capturats.[8] Els presoners van ser portats davant de Guillerm a Veligosti; on una conversa notable es va donar entre el príncep aqueu i Files, que il·lustra les posicions respectives dels llatins i els grecs bizantins: quan Guillerm va exclamar que aquesta derrota va ser un càstig de Déu sobre Paleòleg per violar els seus juraments, Files va replicar que «Morea pertany a l'Imperi de Romania i l'herència que li correspon a l'emperador. És contrari al que dius, el teu es qui va trencar el seu jurament al seu senyor».[9]

Guillerm després va marxar al sud cap a la fortalesa bizantina de Mistràs. No va prendre la fortalesa, però va repoblar i va fortificar l'antiga ciutat de Esparta, saquejant la província circumdant i després es va retirar a Nikli. Malgrat els seus èxits a evitar una ràpida conquesta bizantina del seu principat, no obstant això, Guillerm havia esgotat els recursos dels seus dominis: la lluita constant havia devastat i despoblat el país. El conflicte es va degenerar en escaramusses en tots dos costats abans de ser suspeses per complet. Les negociacions en les quals Miquel VIII va proposar casar al seu fill i hereu, Andrònic II Paleòleg amb la filla i hereva de Guillermo, Isabel I d'Acaia va fracassar a causa de l'oposició dels barons aqueus.[10] En els anys posteriors, Guillerm va buscar l'ajuda i la protecció del poderós Carles I d'Anjou, de qui es va convertir en vassall sota els termes del Tractat de Viterbo. Tement enfrontar a Carles, l'atenció bizantina es va capgirar cap un a un altre lloc i Guillerm va aconseguir evitar una ofensiva bizantina a gran escala contra el seu Principat. Un prolongat període de tranquil·litat va seguir, però els conflictes interns acabarien per donar avantatge als bizantins, que van recuperar gradualment el control de la regió a inicis del segle xiv .[11]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Bartusis, Mark C. (1997), The Late Byzantine Army: Arms and Society, 1204–1453, Philadelphia, Pennsylvania: University of Pennsylvania Press, ISBN 0812216202 .
  • Geanakoplos, Deno John (1959), Emperor Michael Palaeologus and the West, 1258–1282 - A Study in Byzantine-Latin Relations, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press .
  • Hooper, Nicholas; Bennett, Matthew (1996), The Cambridge Illustrated Atlas of Warfare: The Middle Ages, 768–1487, Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, ISBN 0521440491 .
  • Nicol, Donald MacGillivray (1993), The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453, Cambridge, United Kingdom: Cambridge University Press, ISBN 0521439914 .
  • Setton, Kenneth Meyer; Wolff, Robert Lee; Hazard, Harry W. (2006), A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311, Madison, Wisconsin: University of Wisconsin Press, ISBN 0299048446 .