Bernat Riera (mercedari)

Bernat Riera
Biografia
Naixement	segle XIV
Mort	segle XIV

Bernat Riera o de Riera (segle XIV - després de 1418^[1]) va ser un religiós català.^[2]^[3] Garí i Siumell^[4] indica que Riera havia estat un mercedari mestre en teologia i molt versat en lletres i Sagrades Escriptures. Resident a la cort papal d'Avinyó^[2] en l'època del cisma d'Occident, Riera dedicà el llibre De laudibus Benedicti XIII a l'antipapa Benet XIII. Sembla que aquest -Pere de Luna- el creà cardenal^[2]^[5] per bé que hom ha discutit que el mercedari hagués acceptat el títol^[6] o, fins i tot, que el nomenament s'hagués efectuat realment (Garí, 1875, pàg. 253).

Les qualitats de Riera (com a "Mestre en Santa Teologia" i "de gran ciencia, bona vida & loable conversació") feren que el 1402 el rei Martí el recomanés insistentment al Capítol General mercedari, reunit a Lleida, per a regir alguna comanda de l'orde^[7] i, efectivament, el mercedari va ser comanador (Garí, 1875, pàg. 253) del convent de la Mercè d'Agramunt^[8] durant un temps i s'indica que el 1407 assistí al Capítol General de l'orde mercedari a Valladolid. Des del 1409 o abans, Riera fou comanador del convent de la Mercè de Vic^[9] fins que a començaments del 1419 el càrrec passà a Domènec Navarro^[1] quan Riera abandonà l'orde de la Mercè per fer-se carmelità.

Notes i referències[modifica]

↑ ^1,0 ^1,1 Vázquez Núñez, Guillermo. Manual de historia de la Orden de Nuestra Señora de la Merced. Tomo I. Toledo: Editorial Católica Toledana, 1931, p. 312 [Consulta: 20 desembre 2013].
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 «Bernat Riera (mercedari)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Entre els Bernat Riera que hi ha hagut al llarg de la història, n'hi ha documentat (Webster, Jill Rosemary. Carmel in Medieval Catalonia. Leiden: Brill, 1999, p. 96 (The medieval Mediterranean, 23). ISBN 9004114351. ) un (altre) del segle xiv i possiblement nascut a Barcelona que, al 1389, el rei Joan descriu com un excel·lent predicador, lector del convent carmelità de Lleida, i demana a Benet XIII que se'l permeti de llegir els quatre llibres de les Sentències a París, per així obtenir el grau de Mestre en Teologia. Atenent que el mercedari Riera es passà (retornà?) a l'orde carmelità al 1419, i que tenia el mateix títol en Teologia, hom podria plantejar-se si els dos Bernat Riera no en són sinó un de sol.
↑ L'historiador Garí, en l'article que li dedicà (Garí y Siumell, José Antonio. Biblioteca Mercedaria: ó sea Escritores de la celeste, real y militar Órden de la Merced, redencion de cautivos, con indicación de sus obras, tanto impresas como manuscritas, su patria, títulos, dignidades, hechos memorables, época y provincia en que florecieron y murieron. Barcelona: Imprenta de los herederos de la viuda Pla, 1875, p. 253. ), es basà en un estudi anterior, del segle xvii (Vargas, Bernardo de. Chronica sacri et militaris ordinis B. Mariae de Mercede Redemptionis Captivorvm : ex qva non solvm historiographi et aliorvm ordinum scriptores, sed etiam verbi diuini acclamatores multa pro concionibus suis colligere & excerpere passim poterunt. Panormi (Palerm): apud Ioannem Baptistam Maringum, 1619-1622. ) per afirmar que Riera va ser autor de diverses obres, que no relaciona, però.
↑ Trench, Josep; Canellas, A. «La cultura dels escribes i notaris de la Corona d'Aragó 1344-1479». Caplletra, núm. 5, Tardor, 1988, pàg. 21. Arxivat de l'original el 2013-12-20 [Consulta: 20 desembre 2013].
Linás, Ioseph. Bullarium coelestis, ac regalis ordinis Bª Mariae virginis de Mercede Redemtionis Captivorum. Barcinone: Typographia Raphaëlis Figueró, 1696, p. 59 [Consulta: 20 desembre 2013].
↑ Piatti, Giuseppe. Storia critico-cronologica de Romani Pontefici e de' Generali e Provinciali Concili. [volum VII]. Napoli: Giovanni Gravier, 1767, p. 231.
↑ Mariano Ribera, Manuel. Real Patronato de los Sereníssimos Señores Reyes de España en la Real y Militar Orden de Nuestra Señora de la Merced. Barcelona: Pablo Campins, 1725, p. 171.
↑ El convent de la Mercè d'Agramunt està documentat des del 1312 fins a la desamortització i exclaustració del 1835. Enderrocat al 1936, en el seu lloc s'hi bastí l'edifici del mercat municipal que, modernament, ha estat reconvertit en "Espai Guinovart" («Convent de la Mercè d'Agramunt, al web Monestirs de Catalunya». [Consulta: 1r desembre 2013].
↑ El convent de la Mercè de Vic s'ubicà primer fora muralla de la ciutat (1254-1365), però va ser enderrocat per raons estratègiques i militars. Aixecat novament a prop del portal d'en Teixidor, en un llarg procés constructiu que s'inicià al 1383 i acabà al 1463, la comunitat hi romangué fins a la desamortització del 1835. El bisbat cedí l'edifici als missioners claretians al 1849. Fou enderrocat al 1936 i reedificat posteriorment («Convent de la Mercè de Vic, al web Monestirs de Catalunya». [Consulta: 1r desembre 2013].

[vazquez-1] 1,0 ^1,1 Vázquez Núñez, Guillermo. Manual de historia de la Orden de Nuestra Señora de la Merced. Tomo I. Toledo: Editorial Católica Toledana, 1931, p. 312 [Consulta: 20 desembre 2013].

[gec-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 «Bernat Riera (mercedari)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[3] Entre els Bernat Riera que hi ha hagut al llarg de la història, n'hi ha documentat (Webster, Jill Rosemary. Carmel in Medieval Catalonia. Leiden: Brill, 1999, p. 96 (The medieval Mediterranean, 23). ISBN 9004114351. ) un (altre) del segle xiv i possiblement nascut a Barcelona que, al 1389, el rei Joan descriu com un excel·lent predicador, lector del convent carmelità de Lleida, i demana a Benet XIII que se'l permeti de llegir els quatre llibres de les Sentències a París, per així obtenir el grau de Mestre en Teologia. Atenent que el mercedari Riera es passà (retornà?) a l'orde carmelità al 1419, i que tenia el mateix títol en Teologia, hom podria plantejar-se si els dos Bernat Riera no en són sinó un de sol.

[4] L'historiador Garí, en l'article que li dedicà (Garí y Siumell, José Antonio. Biblioteca Mercedaria: ó sea Escritores de la celeste, real y militar Órden de la Merced, redencion de cautivos, con indicación de sus obras, tanto impresas como manuscritas, su patria, títulos, dignidades, hechos memorables, época y provincia en que florecieron y murieron. Barcelona: Imprenta de los herederos de la viuda Pla, 1875, p. 253. ), es basà en un estudi anterior, del segle xvii (Vargas, Bernardo de. Chronica sacri et militaris ordinis B. Mariae de Mercede Redemptionis Captivorvm : ex qva non solvm historiographi et aliorvm ordinum scriptores, sed etiam verbi diuini acclamatores multa pro concionibus suis colligere & excerpere passim poterunt. Panormi (Palerm): apud Ioannem Baptistam Maringum, 1619-1622. ) per afirmar que Riera va ser autor de diverses obres, que no relaciona, però.

[5] Trench, Josep; Canellas, A. «La cultura dels escribes i notaris de la Corona d'Aragó 1344-1479». Caplletra, núm. 5, Tardor, 1988, pàg. 21. Arxivat de l'original el 2013-12-20 [Consulta: 20 desembre 2013].
Linás, Ioseph. Bullarium coelestis, ac regalis ordinis Bª Mariae virginis de Mercede Redemtionis Captivorum. Barcinone: Typographia Raphaëlis Figueró, 1696, p. 59 [Consulta: 20 desembre 2013].

[6] Piatti, Giuseppe. Storia critico-cronologica de Romani Pontefici e de' Generali e Provinciali Concili. [volum VII]. Napoli: Giovanni Gravier, 1767, p. 231.

[7] Mariano Ribera, Manuel. Real Patronato de los Sereníssimos Señores Reyes de España en la Real y Militar Orden de Nuestra Señora de la Merced. Barcelona: Pablo Campins, 1725, p. 171.

[8] El convent de la Mercè d'Agramunt està documentat des del 1312 fins a la desamortització i exclaustració del 1835. Enderrocat al 1936, en el seu lloc s'hi bastí l'edifici del mercat municipal que, modernament, ha estat reconvertit en "Espai Guinovart" («Convent de la Mercè d'Agramunt, al web Monestirs de Catalunya». [Consulta: 1r desembre 2013].

[9] El convent de la Mercè de Vic s'ubicà primer fora muralla de la ciutat (1254-1365), però va ser enderrocat per raons estratègiques i militars. Aixecat novament a prop del portal d'en Teixidor, en un llarg procés constructiu que s'inicià al 1383 i acabà al 1463, la comunitat hi romangué fins a la desamortització del 1835. El bisbat cedí l'edifici als missioners claretians al 1849. Fou enderrocat al 1936 i reedificat posteriorment («Convent de la Mercè de Vic, al web Monestirs de Catalunya». [Consulta: 1r desembre 2013].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]