Bolero (Chopin)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióBolero
Forma musicalcomposició per a piano Modifica el valor a Wikidata
TonalitatDo major Modifica el valor a Wikidata
CompositorFrédéric Chopin Modifica el valor a Wikidata
Gènerebolero Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOpus, Brown catalog i Chomiński catalog Modifica el valor a Wikidata 19, B 81 i C 8 Modifica el valor a Wikidata
Part deMiscellaneous compositions by Chopin (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Bolero,_Op.19_(Chopin,_Frédéric) Modifica els identificadors a Wikidata

El Bolero op. 19, és una obra per a piano composta per Frédéric Chopin el 1833 i publicada a Leipzig el 1834. És una de les seves peces per a piano menys conegudes, tot i que s'ha enregistrat en bastantes ocasions. Malgrat el gust ostensiblement espanyol de la peça, s'ha descrit com una polonesa disfressada, o un bolero a la polonesa,[1] ja que els seus ritmes són més a prop d'una polonesa que de la dansa espanyola. El va escriure cinc anys abans que Chopin visités per primera vegada Espanya (1838). S'ha afirmat que és l'única polonesa-bolero mai escrita.

L'aparent inspiració per al bolero era l'amistat de Chopin amb la soprano francesa Pauline Viardot, filla del famós tenor espanyol Manuel García, que havia introduït boleros a París en l'època que Chopin arribà a París.[2] El seu biògraf Frederick Niecks especula que es tractava inspirat en el Bolero que apareix a La Muette de Portici (1828) de Daniel Auber.[1] L'obra la va dedicar a "Mademoiselle la Comtesse Émilie de Flahaut", dama escocesa de 14 anys ja integrada en la societat francesa.[3] Més tard esdevindria la comtessa de Shelburne.

La tonalitat general del Bolero és difícil d'establir. Sovint apareix com a "Bolero en do major-la menor", ja que la peça s'inicia amb tres octaves a l'uníson en sol (acords dominants de do major) en fortissimo, després d'una llarga introducció en do major, per passar a la menor. Apareixen seccions en la major, la bemoll major i si bemoll menor, abans de retornar a la menor. Acaba triomfalment en la major A (tonalitat paral·lela).

Referències[modifica]