Sonata per a piano núm. 1 (Chopin)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióSonata per a piano núm. 1
Forma musicalsonata per a piano Modifica el valor a Wikidata
TonalitatDo menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorFrédéric Chopin Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació15 maig 1851 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOpus, Chomiński catalog i Brown catalog Modifica el valor a Wikidata 4, C 201 i B 23 Modifica el valor a Wikidata
Part dePiano Sonatas (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Instrumentaciópiano Modifica el valor a Wikidata
IMSLP: Piano_Sonata_No.1,_Op.4_(Chopin,_Frédéric) Modifica el valor a Wikidata
Chopin, en 1829, un any després d'haver compost la seva Sonata per a piano, núm. 1

La Sonata per a piano núm. 1 en do menor, op. 4, és una obra per a piano de Frédéric Chopin composta el 1828 (probablement la va començar al voltant del mes de juliol).[1] La va escriure en l'època que Chopin estudiava amb Józef Ksawery Elsner, a qui està dedicada la sonata. Tot i tenir un nombre d'opus primerenc, la sonata no es va publicar fins al 1851, dos anys després de la mort de Chopin,; ho va fer Tobias Haslinger a Viena. Aquesta sonata ha estat subestimada, tant en termes de dificultat musical com de qualitat.[2][3] De les obres de Chopin, aquest és una de les menys enregistrades.

Estructura[modifica]

La sonata consta de quatre moviments:

  • Allegro maestoso, en do menor. Té l'estructura de forma sonata. Ja només en el tractament de les relacions tonals aquest moviment trenca amb la tradició - el segon grup temàtic està també en do menor, com el primer grup, de manera que el dramàtic contrast de tonalitats que alguns autors identifiquen com el nucli de la forma sonata no existeix. D'altra banda, la recapitulació comença en la llunyana tonalitat si bemoll menor i el segon tema apareix en sol menor.
  • Menuetto, en mi bemoll major. Aquest és l'únic minuet que es conegui que va escriure Chopin.[4]
  • Larghetto en la bemoll major. Aquest moviment està en compàs de 5/4, molt rar en les peces de l'època. La tercera pulsació de cada compàs porta un accent secundari, que està marcat explícitament en certs compassos. James Huneker, en la seva introducció a la publicació americana de 1895 de l'edició Mikuli de l'obra, anomena aquesta característica inusual com una "innovació fallida."
  • Finale: Presto. És el final de sonata més llarg de totes les sonates per a piano de Chopin.

Referències[modifica]

  1. Vegeu the Chopin chronicle site.
  2. Edicions posteriors, com la de Breitkopf & Härtel (1880), i Augener (1882), l'etiqueten explícitament com a pòstuma.
  3. Grande Sonate pour le Pianoforte composé par Frédéric Chopin. Oeuvre 4. Nº8147. Vienna: Tobias Haslinger, 1851, p. 31. 
  4. «Fryderyk Chopin - Information Centre - Other dances - Genres». Fryderyk Chopin Institute. [Consulta: 20 setembre 2014].

Enllaços externs[modifica]