CaixaForum Barcelona
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | museu d'art centre cultural |
| Història | |
| Creació | febrer 2002 |
| Activitat | |
| Visitants anuals | 675.000 (2019) |
| Governança corporativa | |
| Seu |
|
| Propietat de | Fundació «la Caixa» |
| Format per | |
| Lloc web | caixaforum.es… |
CaixaForum Barcelona és un centre cultural gestionat per la Fundació «la Caixa», inaugurat el 2002 a la fàbrica Casaramona de Barcelona, com a nova seu de la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació, en substitució del Palau Macaya.
Edifici[modifica]
L'edifici era propietat de l'industrial cotoner Casimir Casaramona, qui l'any 1909 va decidir reunir tota la producció de les seves tres fàbriques en un únic edifici. Per fer-ho, va encarregar la construcció a l'arquitecte Josep Puig i Cadafach, una de les figures més destacades del modernisme català, que en aquell moment ja era un arquitecte reconegut.[1]
La fàbrica es va inaugurar l’any 1913[2] i va tancar les portes el 1919.[3] D’aleshores ençà, l’edifici ha servit a usos ben variats: des de magatzem per a l’Exposició Internacional de 1929 fins a seu de la cavalleria de la Policia Nacional.
«La Caixa» el va adquirir el 1963 i el 1993 van començar les obres de restauració, modernització i adaptació per fer-lo servir com al centre cultural i social CaixaForum Barcelona. D’aquí que es plantegés una restauració acurada, que va respectar al màxim l’arquitectura, els materials, els colors i les tècniques. Va constar de diverses fases:
- La primera, de consolidació i restauració, es va encomanar a l'arquitecte especialista en modernisme, Francisco Javier Asarta. En la construcció se'n va recuperar l’aspecte extern original, els elements decoratius en pedra, maó i ferro i se'n van eliminar els afegits.[4]
- Durant la segona fase —desenvolupada pels arquitectes Roberto Luna i Robert Brufau— es va construir un gran vestíbul subterrani i es van adaptar els tallers de la fàbrica com a sales d'exposicions. El projecte va permetre guanyar 5.000 m² subterranis i la creació d'una nova entrada.[5]
- Finalment, es van dissenyar l'auditori, els magatzems i altres espais de la planta baixa, i es va encarregar a l'arquitecte japonès Arata Isozaki i a Roberto Luna la integració dels accessos exteriors amb el vestíbul.[5] Arata Isozaki dissenya un gran pati anglès que es caracteritza pels volums en diversos plans horitzontals i un revestiment amb pedra calcària blanca de Cabra, tots dos elements son un clar homenatge al Pavelló alemany que Mies van Der Rohe va dissenyar per a l'Exposició Internacional del 1929 que és just al davant. Isozaki va connectar el pati amb el vestíbul del centre a través d'una gran vidriera que difumina els límits entre interior i exterior. A més, va situar al pati un «jardí secret» en el qual l’aigua, els reflexos i el seu so defineixen l’experiència espacial.
Després de cinc anys de restauració de l'edifici, CaixaForum Barcelona va obrir les seves portes l'any 2002.[6]
Peces icòniques[modifica]
A l’interior de l’edifici hi ha exposades de manera permanent tres grans obres de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació «la Caixa»: Splat, Wall drawing (2001), de Sol LeWitt; Ambiente Spaziale (1951), de Lucio Fontana, i Es compta darrere de l’os – Espai de dolor (1983), de Joseph Beuys.
Exposicions i activitats culturals[modifica]
CaixaForum Barcelona posa a disposició del públic una àmplia programació d’exposicions temporals amb disciplines que van des de la pintura, el dibuix, l’escultura o la fotografia, fins a l’art antic i l’art contemporani. Gràcies a la col·laboració amb grans museus internacionals com el Museu Britànic, el Museu del Prado o el Museu del Louvre, permet gaudir de peces úniques i de l’obra d’artistes d’enorme prestigi a la ciutat de Barcelona.
Referències[modifica]
- ↑ Gómez, Víctor. Josep Puig i Cadafalch y la búsqueda de la modernidad (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 2019-05-24, p. 531. ISBN 978-84-9168-234-9.
- ↑ Abad, Carlos J. Pardo. El patrimonio industrial en España: Paisajes, lugares y elementos singulares (en castellà). Ediciones AKAL, 2017-05-09. ISBN 978-84-460-4329-4.
- ↑ Pujadas, Anna «La decoració en els edificis modernistes catalans i els tractats d'arquitectura». Locus Amoenus, 4, 11-01-1998, pàg. 229–237. ISSN: 2014-8798.
- ↑ Gómez, Víctor. Josep Puig i Cadafalch y la búsqueda de la modernidad (en castellà). Edicions Universitat Barcelona, 2019-05-24, p. 489. ISBN 978-84-9168-234-9.
- ↑ 5,0 5,1 Rivera Rivero, María Gabriela «De la memoria reflexiva al cronotopo en movimiento». Arquitectonics: Mind, Land & Society, 24, 2012-10, pàg. 229–242. ISSN: 1579-4431.
- ↑ Urbano, Salustiano del Campo; Tezanos, José Félix. España siglo XXI: Literatura y bellas artes (en castellà). Biblioteca Nueva, 2008, p. 709. ISBN 978-84-9742-853-8.
