El Campionat Individual (oficialment Trofeu President de la Generalitat) és la competició mà a mà (un contra un) més dura, i prestigiosa, de la modalitat del raspall de la pilota valenciana, només per a pilotaris professionals, organitzada per la Federació de Pilota Valenciana
L'any 2003, la que hauria sigut la díhuit edició no es disputà per falta d'acord entre els raspallers i l'empresa organitzadora sobre el jornal dels participants i dels guanyadors, que ja havien jugat altres anys per sous baixos i es negaren a fer-ho en una competició tan exigent com l'Individual.[2]
En la vint-i-dos edició (2007), Waldo Vila superà a Pasqual en nombre de campionats individuals després de guanyar el seu quint trofeu contra Armando: el bicorbí guanyà la reballada i trià començar al dau encara que, jugant a Bellreguard, li afavoria restar, pensant que Waldo començaria gelat; però l'estratègia no funcionà i Waldo guanyà els dos primers jocs (15-5); Armando féu un joc net del dau i un altre del rest per a igualar a 15, però no pogué resistir la potència de Waldo, que féu els dos últims jocs amb relativa facilitat. Acabada la partida, Armando reconegué que s'havia arriscat en eixir al dau i que, amb trenta-cinc anys, no pensava tornar a disputar el torneig.[3]
La final de la 29a edició (2014), en la qual no participaren Waldo ni Coeter, es disputà el 3 de gener de 2015 a la Llosa entre Marrahí i Pepe, resolta 25 per 15 a favor del primer.[4]
L'any 2015, Waldo tornà a disputar el torneig després de dos anys absent, però perdé la final contra Moltó de Barxeta en una partida de més de dos hores i amb el trinquet de la Llosa ple: Moltó guanyà el primer joc del rest i, encara que perdé el següent, la partida li vingué de cara; Waldo aconseguí remuntar-li un val net en contra, però Moltó féu efectiu el relleu generacional i Waldo, en reconeixement, li regalà la seua camiseta roja.[5]
La XXXI edició (2017) acabà amb una final inèdita en la qual el bicampió vigent, Moltó, perdé la seua tercera final consecutiva contra Ian de Senyera, que es convertí en el dotzé campió individual i, amb vora vint-i-dos anys, el segon més jove després de Juan del Genovés.[6]
