Carl Gustav Hempel

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaCarl Gustav Hempel
Biografia
Naixement 8 gener 1905
Oranienburg
Mort 9 novembre 1997 (92 anys)
Princeton
Educació Universitat de Göttingen
Universitat de Heidelberg
Activitat
Director de tesi Wolfgang F. Köhler
Ocupació Matemàtic, informàtic, filòsof, assagista, professor d'universitat i epistemòleg
Ocupador Universitat de Princeton
Universitat de Yale
University of Pittsburgh
Obra
Estudiant doctoral John Alan Robinson Tradueix
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Carl Gustav Hempel (Oranienburg, 8 de gener de 1905 - Princeton, Nova Jersey, 9 de novembre 1997) va ser un filòsof empirista lògic i epistemològic d'origen alemany nacionalitzat nord-americà, un dels principals fundadors del positivisme lògic. Va ser el fundador del Model Nomológico-Deductiu de les ciències. Destacat representant del cercle de Viena, va emigrar als Estats Units l'any 1937, on va exercir com a professor en diverses universitats i on publicà diversos treballs sobre lògica simbòlica i filosofia de la ciència. És autor de L'explicació científica (1965) i Ment i cosmos (en col·laboració amb altres autors, 1966). La seva última obra va ser Fonaments de la formació de conceptes en ciència empírica (1988).

Nasqué a Orianenburg, Brandenburg Alemanya, estudià a Berlín i el 1923 entrà a estudiar a la universitat de Göttingen on cursà estudis de matemàtica amb David Hilbert i Edmund Landau i lògica simbòlica amb Heinrich Behmann. A la Universitat de Heidelberg també estudià física amb Max Planck i lògica amb John von Neumann.

Conegué i treballà amb Paul Oppenheim i junts, el 1932, publicaren un treball de teoria de la lògica. El 1934, obtingué el doctorat en filosofia a Berlín amb un treball sobre la teoria de la probabilitat.

Carl Gustav Hempel és una figura clau en l'epistemologia del segle XX, a la qual va desenvolupar diversos conceptes aclaridors sobre la naturalesa de l'explicació científica que va tenir, en la primera meitat del segle, una forta hegemonia filosòfica, és per això considerat com una figura central del positivisme lògic, corrent filosòfic abocada a l'estudi del llenguatge científic i fervorosa crítica de tota mena de metafísica.

Bibliografia[modifica]

Obres principals:

  • 1936 Über den Gehalt von Wahrscheinlichkeitsaussagen
  • 1936 Der Typusbegriff im Licht der neuen Logik mit Paul Oppenheim
  • 1942 The Function of General Laws in History
  • 1943 Studies in the Logic of Confirmation
  • 1959 The Logic of Functional Analysis
  • 1965 Aspects of Scientific Explanation
  • 1966 Philosophy of Natural Science
  • 1967 Scientific Explanation