Carolina Ferni

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaCarolina Ferni
Carolina Ferni.jpg
Biografia
Naixement 20 agost 1839
Como
Mort 4 juny 1926 (86 anys)
Milà
Es coneix per violinista i soprano
Activitat
Ocupació Cantant, cantant d'òpera, professora de música i violinista
Ocupador Conservatori de Sant Petersburg
Tipus de veu Soprano
Instrument Violí
Família
Germans Virginia Ferni Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Carolina Ferni (Como, Llombardia, Itàlia, 20 d'agost de 1846 - Milà, 4 de juny de 1926) fou una violinista i soprano italiana.

Ferni va començar la carrera de violinista a París i Brussel·les, i posteriorment va estudiar cant amb la famosa soprano Giuditta Pasta. Juntament amb la seva germana Virginia (1837-1926), també violinista i cantant, va realitzar gires de concerts per Itàlia, França i Suïssa. El seu debut escènic com a soprano va tenir lloc a Torí, com a Leonora a La favorita, el 1862.

Ferni va cantar a la Scala de Milà entre 1866 i 1868 com a Leonora i Norma, entre altres papers. En el seu repertori destaquen també Selika (que va cantar a Bolonya en l'estrena italià de L'africana), i Saffo.[1] A l'òpera Il Violino del Diavolo, d'Agostino Mercuri, en un paper escrit per a ella, actuava cantant i tocant el violí.

Es va casar amb el conegut baríton verdià Leone Giraldoni (1824-1897). Van tenir un fill, Eugenio Giraldoni (1871-1924), al qual Carolina va ensenyar cant, i que es va convertir també en un conegut baríton, que va crear el paper de Scarpia en l'estrena de Tosca, de Puccini, el 1900. La seva cosina, Teresina Ferni, també fou mezzosoprano.[2]

Ferni es va retirar de l'escena el 1883, i va obrir una escola de cant a Milà, i més tard a Sant Petersburg. Entre els seus alumnes van destacar la soprano Eugenia Burzio el tenor Enrico Caruso[1] i el compositor napolità Umberto Giordano.[3] Va morir a Milà el 1926, dos anys després que el seu fill.[4]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Ferni Carolina». Operissimo.com.
  2. Almanaque del diario de Barcelona, 1873, p. 65. 
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 508. (ISBN 84-7291-255-8)
  4. Le guide de l'opéra, Mancini & Rouveroux, (Fayard, 1986), ISBN 2-213-01563-5