Casa Francesc Burés

41° 23′ 29″ N, 2° 10′ 34″ E

A la dreta la Casa Burés. La torre esquerra està coronada igual que l'edifici preexistent de davant obra d'Enric Sagnier

La casa Burés és un edifici modernista barceloní obra de Francesc Berenguer i Mestres, tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer, estret col·laborador d'Antoni Gaudí, mai va obtenir el títol d'arquitecte. Està ubicada a la cantonada dels carrers Ausiàs Marc, 30-32 amb el carrer Girona, 12–18. Va ser construïda entre 1900 i 1905 per encàrrec de l'industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs. El 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei i els propietaris reben permís de l'Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que "té aigua abundant i water-closets".

Edifici

L'edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d'aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte de l'edifici, d'uns 7000 m2., preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L'altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d'Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D'aquesta forma s'obtenia una solució de continuïtat visual. En aquest coronament hi ha la data d'acabament de l'obra.

De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.

A l'interior destaca el vestíbul d'accés i l'entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d'un ós bru abraçant una làmpada de llautó arranca l'escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l'espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d'uns 50 m2.

Vitrall del pis principal

A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d'Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l'original ja que el disseny és clarament Déco. En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l'entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l'escala principal. Al menjador, que ocupa tota l'amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.

Llar de foc amb l'escena de la bruixa de Hensel i Gretel fet en mosaics de Gaspar Homar

Altre espai sumptuós és la "sala dels nens", un saló d'uns 60 m2. decorat íntegrament amb referències a contes infantils d'origen germànic. Amb mobles i mosaics de Gaspar Homar i sis pintures murals d'Oleguer Junyent, està presidida per una llar de foc amb una escena de Hansel i Gretel feta en mosaic, davant de la qual hi ha una estructura en fusta totalment tallada i amb bancs interiors, obra de Joan Carreras. Els mosaics del terra simulen flames sortint de la llar de foc.

Les decoracions dels pisos superiors són força més senzilles, si bé destaquen els terres fets tots amb paviment hidràulic i els arrambadors ceràmics, completament conservats en algunes vivendes.

És una edificació molt representativa del que s'ha anomenat la "dreta de l'Eixample" i del model de "casa de renda" pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes, que constitueix bona part de l'arquitectura d'aquesta part de la "nova ciutat" a finals del segle XIX.

• 
  Figures modernistes al sostre del menjador principal
• 
  Escultura en fusta de Joan Carreras
• Pintures murals d'Oleguer Junyent
  Pintures murals d'Oleguer Junyent

• 
  Rebost de cuina a l'estil de principis del S.XX
• 
  Paviment hidràulic del segon pis.
• 
  Vidre gravat a l'àcid a les finestres del pati interior.

Història

La casa va ser encarregada per l'industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs el 1900 per tal d'ubicar la seva vivenda i la seu social i magatzems de les Indústries Burés amb fàbrica a Anglès (la Selva), tot i que la nissaga familiar provenia del Bages, a on dues generacions abans s'havia iniciat l'activitat tèxtil amb fàbriques a Sant Joan de Vilatorrada i, més tard, a Castellbell i el Vilar a on varen fundar la Colònia Burés.

L'any 1905 es dissolgué la societat familiar que tenia amb les seves tietes i Francesc Burés en restà com a únic titular fins a la seva mort, el 1907. La nova empresa s'anomenà Vídua i Fills de Francesc Burés, que es dissolgué el 1920, i el seu fill, Francesc Burés i Regordosa, en prengué el relleu. L'any 1940 es constituí com a societat anònima amb el nom d'Industrias Burés SA, fins que l'any 1971 un aiguat destruí una de les fàbriques i la feina de 800 treballadors. La fàbrica Burés, que fabricava entre d'altres els coneguts llençols El Burrito Blanco, va tancar les portes definitivament el 1991, després d'estar vinculada al grup KIO a través de Javier de la Rosa. El darrer representant familiar a la societat va ser Jose Maria Juncadella i Burés, nebot de Francesc Burés i Regordosa i casat amb l'escriptora Mercedes Salisachs.

L'Ajuntament de Barcelona va comprar la casa el 17 de març de 2007 per 26 milions d'euros, amb l'objectiu de convertir-lo en un centre d'interpretació del modernisme i en la seu barcelonina del Museu d'Arquitectura i Urbanisme. No obstant, l'11 de novembre de 2008 la va vendre a la Generalitat de Catalunya que té previst instal·lar dependències administratives.

Durant aquests darrers anys la Casa Burés s'ha utilitzat com a set de rodatge de moltes produccions d'època, series i anuncis. La més coneguda és la pel·lícula Darkness, de la qual es van rodar tots els interiors en aquesta casa.

Notes i bibliografia

• Història de l'Eixample: Una Metodologia de Disseny Magda Saura i Carulla. ISBN 8483012014
• Guía de Arquitectura de Barcelona Llorenç Bonet i Roger Casas. ISBN 8496241645.
• Fitxa del patrimoni arquitectònic de Barcelona