Concordança
La concordança o concordància és la concòrdia, harmonia, acord i conformitat entre dues o més coses, persones, punts de vista, aspectes, estils, idees, valors, parers o sentiments. Dues coses que no concorden produeixen una contrarietat o conflicte, i aquest provoca tensió, moviment o creació. La concordança és un dels divuit principis que presenta Ramon Llull al seu Ars magna, on explica que per a ell es tracta d'un principi relatiu i que la contrarietat, que sorgeix en destruir la concordança, és sempre un accident.[1]
En filosofia s'ha estudiat a bastament la concordança entre realitat i aparença, o percepció, o veritat, de la consciència amb la veritat, o d'aquesta amb el món, per exemple. També la concordança d'un mateix sistema filosòfic. Per a alguns autors el veritable resultat de la història de la filosofia és precisament aquesta concordança del pensament filosòfic amb ell mateix.[2][3]
La lògica tracta la concordança entre diferents proposicions i la concordança interna de sistemes, entre altres coses. És fonamental a la tecnologia, l'enginyeria, l'organització industrial i la programació informàtica. En ciències polítiques s'estudia també la concordança entre valors, interessos i postures dels agents implicats. Normalment els partits polítics de democràcies sanes cerquen obtenir sempre el consens.
Concordança lingüística[modifica]
En llengua, és una relació sintagmàtica dins l'oració que implica que la forma o posició d'un un conjunt de mots rellevants es modifiquen tenint-se en compte entre ells, d'una manera igual, similar o anàloga, referits els uns amb els altres. En la majoria de llengües, la concordança denota una flexió comuna; per exemple, en català, el subjecte i el verb concorden en nombre i persona perquè els dos components de la frase estan en els mateixos nombre i persona. Vegeu també: Concordances de temps verbals.
No totes les paraules han de concordar; cada idioma marca les categories o funcions que es modifiquen entre elles, sigui pel seu paper en la frase o a causa de la seva morfologia, ja que només poden concordar les paraules variables. En les llengües indoeuropees, la concordança afecta el cas gramatical, el nombre (singular o plural), el gènere i la persona (jo, tu o altre), que es marquen mitjançant un morfema específic. En altres llengües, pot afectar també classes semàntiques, com els noms en alguns idiomes africans, que han de concordar segons el seu tipus.
Notes[modifica]
- ↑ Actes del Primer Congrés Català de Filosofia, Institut d'Estudis Catalans. ISBN 9788499650401
- ↑ Història de la filosofia, editat per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, ISBN 9788449011764 (català)
- ↑ Georg Hornius, Historia philosophica, 1645