Desplaçat intern

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Grangers fugint dels grets al camp de desplaçats interns durant la batalla de Goma
Sastre al camp de Labuje a Uganda.

Un desplaçat intern (en anglès Internally displaced person o IDP) és una persona que deixar la seva llar o va ser evacuada per a evitar les conseqüències d'un conflicte armat o d'una situació de violència permanent, la violació dels drets humans o els efectes d'un desastre natural o humà i que no ha creuat cap frontera reconeguda internacionalment.[1]És diferent del refugiat, que ell sí ha passat les fronteres del seu país d'origen.

A la fi de 2006 s'estimava que el seu nombre total ascendia a 24,5 milions repartits en 52 països: al voltant de la meitat dels quals eren africans.[2] El nombre ha anat augmentant al llarg dels anys, així el 2015 el nombre de desplaçats era de més de 37 milions, el doble del nombre de refugiats.[3] A la fi de 2014 els països amb les majors poblacions de desplaçats van ser Síria (7,6 milions), Colòmbia (6 milions), l'Iraq (3,6 milions), la República Democràtica del Congo (2,8 milions), el Sudan (2,2 milions), Sudan del Sud (1,6 milions), Pakistan (1,4 milions), Nigèria (1,2 milions) i Somàlia (1,1 milions).[4][Cal actualitzar]

Definició[modifica]

No hi ha una definició legal per al desplaçat intern, a diferència del refugiat. No obstant això, un informe dels Nacions Unides, Guiding Principles on Internal Displacement, empra la definició :

Els desplaçats interns són persones o grups de persones que han estat forçades o obligades a fugir o a deixar les seves cases o llocs de residència habitual, generalment per a evitar els efectes d'un conflicte armat, o bé situacions de violència generalitzada, les violacions de drets humans o els desastres naturals o provocats per l'home, i qui no ha creuat una frontera estatal reconeguda internacionalment.[5]

Aquesta definició emfatitza dos components importants en el desplaçament intern (la coerció i el moviment interior), i és important notar que més que una definició estricta, els Principles ofereixen «una identificació descriptiva de la categoria de persones les necessitats de les quals són l'objecte de la guia.[6] D'aquesta manera, el document "cerca intencionadament més la flexibilitat que no pas la precisió»,[7] com indiquen les paraules «en particular» de la llista de motius del desplaçament. Tanmateix, com ha assenyalat Erin Mooney, «les estadístiques globals dels desplaçaments interiors apleguen no sols els desplaçats a causa del conflicte i les violacions dels drets humans. És més, un estudi recent ha recomanat que la definició d'IDP ha de ser més concreta i ha de limitar-se a les persones desplaçades a causa de la violència».[8] Així, malgrat les raons no exhaustives del desplaçament intern, molts consideren als desplaçats interns com aquells que serien definits com a refugiats si haguessin traspassat les fronteres internacionals i per això els reserven un tractament semblant.

Poblacions de desplaçats[modifica]

És molt difícil d'obtenir les xifres exactes de població desplaçada a causa de la seva constant fluctuació: alguns desplaçats poden estar de retorn a casa mentre d'altres estan fugint, altres poden retornar periòdicament a campaments de desplaçats per a aprofitar l'ajuda humanitària. Mentre que els campaments grans com els del Darfur (Sudan Occidental) són ben documentats, és molt difícil avaluar als desplaçats que han fugit als pobles i ciutats més grans. En molts casos cal complementar les figures oficials amb informació addicional proporcionada per les organitzacions humanitàries que treballen sobre el terreny. Així, la xifra de 24,5 milions de desplaçats[Quan?] es considera una estimació.[9] Addicionalment, les xifres oficials només inclouen aquells desplaçats per conflictes o desastres naturals. Els desplaçats pel desenvolupament sovint no hi són inclosos.

Estadístiques de desplaçats[modifica]

Les poblacions de desplaçats més grans del món es poden trobar a Colòmbia, la República Democràtica del Congo, l'Iraq, Sudan i l'Azerbaidjan, cadascun amb vora un milió de desplaçats[10] Hom pot trobar xifres actualitzades de població desplaçada.[11] S'estima que entre el 70% i el 80% de la població desplaçada són dones i nens.[12]

Països amb poblacions de desplaçats interns significatives eren:[13][Cal actualitzar]

Estat Desplaçats[Quan?] Causa
Azerbaidjan 1 milió aprox. Ocupació de l'Alt Karabakh, Agdam i territoris circumdants per les forces armènies.[14]
Afganistan 132.000-200.000 La majoria al sud i oest del país a causa dels conflictes entre les forces de l'OTAN i els talibans.
Colòmbia (Possiblement) 3 milions
segons l'UNHCR
Guerra entre el govern, les FARC, les AUC i altres grups armats.
Costa d'Ivori Uns 709.000 Guerra civil, la majoria a les regions occidentals.
Estats Units Uns 700.000 Violència de les bandes urbanes a diverses grans ciutats del país.
Etiòpia Uns 200.000 Desastres naturals, la guerra entre Etiòpia i Eritrea i el conflicte d'Ogaden.
Filipines Uns 300.000 Enfrontaments amb els rebels musulmans i comunistes.
Geòrgia 220.000-300.000
georgians ètnics
Haver d'abandonar Abkhàsia i Ossètia del Sud.
Iraq 2,5 milions Desplaçaments forçats del règim de Saddam Hussein i a les lluites entre les Forces Multinacionals i els grups insurgents iraquians.
Índia Uns 700.000
Kashmiri pandits
Violència de les forces separatistes, havent de fugir de Jammu i Caixmir.
Molts adivasis (tribals) Als estats on hi el conflicte amb els naxalites ha estat més virulent (especialment al centre de l'Índia i el conegut com a Corredor Roig) han estat desplaçats a estats més pacífics per tal de salvar la vida i a cercar feina.
Indonèsia 200.000-350.000 Lluites amb els moviments separatistes.
Israel 150.000-420.000 De palestins i beduïns, molts dels quals són ciutadans àrabs d'Israel.
  Cisjordània i
  Franja de Gaza
Gairebé dos milions Múltiples conflictes entre palestins i israelians.
Kenya 250.000-400.000 Enfrontaments violents posteriors a les eleccions de 2007.
Kurdistan Més de 3,5 milions Conflicte kurdoturc.
Pakistan Més de 400.000
a final de 2008
Enfrontaments interregionals.
Aproximadament un milió més Operacions militars a la Província de la Frontera del Nord-oest.
Mèxic 25,000-1,6 milions Guerra per les drogues.
Myanmar 503.000 Dècades d'una llarga guerra civil i la repressió del govern a minories ètniques, així com causa del Cicló Nargis.
República Centreafricana Uns 197.000 Cop d'estat de 2003 i la guerra civil.
República Democràtica del Congo Gairebé 1,5 milions Segona Guerra del Congo, la majoria a les províncies orientals.
Sèrbia Uns 97.000
de Kosovo
Després de l'arribada de les forces de l'OTAN.[15]
Somàlia Vora un milió Guerra civil somali.
Sri Lanka 250.000 - 300.000
la majoria al nord del país
especialment a Vavuniya
Enfrontaments entre el LTTE i l'exèrcit de Sri Lanka.
Sudan 5-6 milions Al sud: Endèmica guerra civil.
A l'oest: Conflicte del Darfur.
Txad Uns 178.000 Proximitat amb el Darfur i la guerra civil a l'est del país.
Uganda 869.000 Insurgència de l'Exèrcit de Resistència del Senyor.
Xipre Uns 210.000 Conflictes intercomunitaris de 1964 i a la invasió turca de 1974.
Zimbabwe 560.000-960.000 Violència política, la reforma agrícola i el col·lapse econòmic del país.


Segons les dades de l'ACNUR del 2019, i revisant els últims 20 anys:

10.000.000
20.000.000
30.000.000
40.000.000
50.000.000
60.000.000
70.000.000
80.000.000
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
  • Refugiats (incloses situacions similars a refugiats)
  • Sol·licitants d’asil (casos pendents)
  • Refugiats retornats
  • Persones desplaçades internament (PDI)
  • PDI retornades
  • Persones sense estat
  • Altres desplaçats forçats
  • Protecció i assistència[modifica]

    El problema de la protecció i assistència als desplaçats interns no és un tema nou. Segons el dret internacional és responsabilitat del govern en qüestió de proporcionar assistència i protecció als desplaçats interns al seu país. Però, com que molts dels desplaçats són resultat de conflictes civils o quan l'autoritat de l'Estat central està en dubte, sovint no hi ha cap autoritat local disposada a prestar-los assistència i protecció.[16] S'ha estimat que uns cinc milions de desplaçats interns en onze països es troben «sense cap tipus d'assistència humanitària significativa dels seus governs».[12] A diferència del cas dels refugiats, no hi ha cap institució internacional humanitària que detingui la responsabilitat general de protegir i assistir els desplaçats interns.. Diverses organitzacions han pres decisions en circumstàncies específiques.

    ACNUR[modifica]

    Mitjançant la resolució 428 (V) de 14 de desembre de 1950 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, l'ACNUR va rebre el mandat de «dirigir i coordinar l'acció internacional per a la protecció mundial dels refugiats i la resolució dels problemes dels refugiats… guiat per la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats i el seu Protocol de 1967».[17] Tradicionalment l'ACNUR ha sostingut que no té «competència general per als desplaçats interns», encara que com a mínim des de 1972 ha engegat programes de socors per als desplaçats interns del país. No obstant això, en els casos en què hi ha una petició específica del Secretari General de l'ONU i amb el consentiment de l'Estat en qüestió ha estat disposat a respondre per ajudar els desplaçats interns en una instància determinada.[18] El 2005 havia prestat ajuda a uns 5,6 milions de desplaçats interns (de més de 25 milions d'euros), però només al voltant d'1,1 milions a l'Àfrica.[19][20] El 2005, l'ACNUR va signar un acord amb altres organismes humanitaris. «Sota aquest acord, l'ACNUR assumirà la responsabilitat principal per a la protecció, refugi d'emergència i gestió dels campaments per a persones desplaçades internament.»[21]

    CICR[modifica]

    El Comitè Internacional de la Creu Roja té el mandat d'assegurar l'aplicació del dret internacional humanitari, ja que afecta la població civil que es troba enmig del conflicte armat. Tradicionalment no han distingit entre els civils interns desplaçats i els que romanen a casa seva. En una declaració política del 2006, el CICR va declarar el següent:

    L'objectiu general del CICR és alleujar el sofriment de les persones que es troben atrapades en conflictes armats i altres situacions de violència. Amb aquesta finalitat, l'organització s'esforça per oferir una assistència eficaç i eficient i la protecció de les persones, siguin desplaçats o no, tenint en compte l'acció d'altres organitzacions humanitàries. Sobre la base de la seva llarga experiència en diferents parts del món, el CICR ha definit un pla operatiu per a la població civil en el seu conjunt dissenyat per a satisfer les necessitats humanitàries més urgents dels desplaçats i de les comunitats locals i d'acollida.[22]

    Enfocament de la col·laboració[modifica]

    El sistema actual que es refereix sovint com l'enfocament de col·laboració, comparteix la responsabilitat de protegir i assistir als desplaçats interns entre les agències de l'ONU, és a dir, ACNUR, UNICEF, PMA, PNUD, Oficina de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans, l'organització intergovernamental OIM, el CICR i les ONG. La coordinació és responsabilitat del secretari general adjunt de l'ONU per a Afers Humanitaris i Coordinador de socors d'emergència i del Coordinador d'Afers Humanitaris del país en qüestió.[23] Són assistits per una Divisió Interagència de Desplaçament que va ser creada el 2004 i que es troba a l'Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d'Afers Humanitaris (OCAH)[24]

    L'enfocament de col·laboració original cada cop més ha estat objecte de crítiques. Roberta Cohen informes:

    Gairebé totes les avaluacions, tant de l'ONU com independents, han trobat deficient l'enfocament de col·laboració quan es tracta dels desplaçats interns. Per començar, no hi ha lloc real de la responsabilitat en l'àmbit de l'assistència i protecció ... Tampoc hi ha previsibilitat d'acció, ja que els diferents organismes són lliures de triar les situacions en què volen participar en el base dels seus respectius mandats, recursos i interessos. En cada nova emergència, ningú sap del cert quin organisme o combinació d'aquests estaran implicats.[25]

    El 2005 hi va haver un intent de solucionar el problema donant les responsabilitats sectorials a diferents organismes humanitaris, en particular amb la participació de l'ACNUR en la responsabilitat de la protecció i la gestió de campaments i refugis d'emergència.[25]

    Enfocament sectorial[modifica]

    Com alguns han assenyalat, un dels problemes més flagrants de la resposta col·laborativa és que "l'abnegació de responsabilitat és possible perquè no hi ha cap responsabilitat formal assignada als organismes en la resposta conjunta, i per tant cap responsabilitat quan les agències reneguen de llurs compromisos."[26] L'enfocament sectorial - successor de l'estratègia de col·laboració - va tractar d'acabar amb aquest problema mitjançant la designació dels organismes individuals com a "líders del sector per a coordinar les operacions en àrees específiques per a tractar de connectar les llacunes identificades recentment. L'enfocament de grup va ser concebut enmig de preocupacions sobre la coordinació i la capacitat que havien resultat de la feble resposta operativa a la crisi de Darfur el 2004 i 2005, i les conclusions fonamentals de l'examen de la resposta humanitària (HRR) encarregada per Jan Egeland. Egeland va demanar que es reforcés el lideratge dels sectors, i va introduir el concepte de "clusters" als diferents nivells (de la seu regional, estatal i operativa).

    L'enfocament sectorial opera a dos nivells: global i local. A nivell mundial, l'enfocament està destinat a augmentar la capacitat a onze zones clau mitjançant el desenvolupament d'una millor capacitat de resposta, garantir l'accés constant als coneixements tècnics amb la formació adequada i les existències de material, i assegurar la major participació de tots els socis humanitaris rellevants. Sobre el terreny, l'enfocament sectorial reforça la capacitat de coordinació i resposta mitjançant la mobilització de grups d'organismes humanitaris (ON / Creu Roja-Mitja Lluna Roja / OI / ONG) per a respondre en determinats sectors o àrees d'activitat cada grup té una tasca clarament designada, segons l'acordat per l'HC i l'Equip de País. Els organismes designats líders a nivell mundial no sols participen directament en les operacions, sinó que també coordinen i supervisen altres organitzacions dins dels seus àmbits específics, informen sobre els resultats a través d'una cadena de comandament. No obstant això, els organismes principals són responsables com a "proveïdors d'últim recurs", cosa que representa el compromís del grup a fer tot el possible per garantir una resposta adequada i apropiada en les seves respectives àrees de responsabilitat. L'enfocament sectorial era part d'un paquet de reformes acceptades pel Comitè Permanent entre Organismes el desembre de 2005 i posteriorment fou aplicat en vuit crisis humanitàries cròniques i sis emergències sobtades. No obstant això, la reforma es va estendre i avaluar en quatre països: República Democràtica del Congo, Libèria, Somàlia i Uganda.

    Els grups es van concentrar inicialment en nou àrees:

    1. Logística (PMA)
    2. Telecomunicacions d'emergència (OCAH-propietari del procés, UNICEF serveis comuns de dades, PMA - Seguretat Comuna de Serveis de Telecomunicacions)
    3. Coordinació i gestió de camps (ACNUR per al conflicte generat pels desplaçats interns i l'OIM per als desplaçats interns generats per desastres naturals)
    4. Refugis d'emergència (FICR)
    5. Salut (OMS)
    6. Nutrició (UNICEF)
    7. Aigua, sanejament i higiene (UNICEF)
    8. Recuperació primària (PNUD), i
    9. Protecció (ACNUR per als desplaçats interns generats pel conflicte, l'ACNUR, l'UNICEF, i l'Oficina de l'Alt Comissionat per als desastres naturals generats pels desplaçats interns).

    Els principis del IASC consideren que no cal aplicar l'enfocament sectorial a quatre sectors en què no es van detectar diferències significatives: a) aliments, dirigida pel PMA, b) refugiats, liderada per l'ACNUR, c) educació, dirigit pel UNICEF, i d) agricultura, duta per la FAO.

    Els nou grups originals es va ampliar posteriorment per a incloure agricultura i educació.

    Legislació internacional[modifica]

    A diferència del cas dels refugiats, no existeix un tractat internacional que s'apliqui específicament als desplaçats interns. Reconeixent aquesta llacuna, el Secretari General, Boutros Boutros-Ghali nomenà el 1992 Francis Deng com el seu representant per als desplaçats interns. A més d'actuar com a defensor dels desplaçats interns, a petició de l'Assemblea General de les Nacions Unides, el 1994 va examinar i reunir les lleis internacionals relatives a la protecció dels desplaçats interns.[27] El resultat d'aquest treball va ser el document, Principis Rectors dels Desplaçaments Interns.

    Els Principis Rectors establien les responsabilitats dels estats abans del desplaçament - és a dir, per a evitar el desplaçament - durant i després del desplaçament. Han estat aprovats per l'Assemblea General de l'ONU, la Comissió Africana de Drets Humans i dels Pobles (Comissió Africana) i pels signataris del Pacte de 2006 sobre seguretat, estabilitat i desenvolupament a la regió dels Grans Llacs, que inclouen Sudan, República Democràtica del Congo i Uganda.

    Els Principis Rectors, però, no són vinculants. Segons Bahama Tom Nyanduga, relator especial sobre els refugiats, desplaçats interns i sol·licitants d'asil a l'Àfrica per a la Comissió Africana ha assenyalat, "l'absència d'un règim internacional jurídicament vinculant sobre el desplaçament intern és una llacuna greu en el dret internacional."[28] Al setembre de 2004, el Secretari General de l'ONU va mostrar la preocupació permanent de la seva oficina mitjançant el nomenament de Walter Kälin com a Representant de l'ONU sobre els Drets Humans dels Desplaçats Interns. Part del seu mandat inclou la promoció dels Principis Rectors.[29]

    Dret al retorn[modifica]

    En les anomenades situacions de "post-conflicte" tradicionalment hi ha hagut un èmfasi en la comunitat internacional per tractar de tornar a l'statu quo anterior a la guerra. No obstant això, les opinions estan canviant gradualment a causa que els conflictes violents destrueixen les estructures polítiques, socials i econòmiques, i com a resultat es desenvolupen noves estructures, sovint de manera irreversible.[30] D'altra banda, tornar al statu quo anterior a la guerra statu pot ser indesitjable si es mantenen les estructures que van portar al conflicte. El dret al retorn dels desplaçats interns i dels refugiats pot representar un dels aspectes més complexos d'aquest tema.[30]

    Normalment, s'aplica la pressió de la comunitat internacional i de les organitzacions humanitàries per a assegurar que les persones desplaçades puguin tornar als seus llocs d'origen i recuperar les propietats.[30] Els principis de les Nacions Unides de restitució de l'Habitatge i dels béns als Refugiats i desplaçats interns, també coneguts com a Principis de Pinheiro, proporcionen orientació sobre la gestió dels aspectes tècnics i legals de la restitució de l'habitatge, la terra i la propietat (HLP).[30] La restitució dels drets són de vital importància per als desplaçats interns i refugiats arreu del món, i és important per a tractar d'impedir que se'n beneficiïn els agressors del conflicte.[30] No obstant això, sense una clara comprensió de cada context local, la restitució de ple dret pot ser inviable i falla la protecció de la gent en estar dissenyat per a protegir refugiats i desplaçats interns per les següents raons :

    • mai han tingut la propietat (per exemple, a l'Afganistan);
    • no poden accedir als béns que tenen (Colòmbia, Guatemala, Sud-àfrica i Sudan);
    • la propietat no està clara, ja que les famílies han augmentat o se separen i la divisió de la terra es converteix en un problema;
    • la mort del propietari pot deixar sense aclarir la propietat de la terra;
    • persones es van assentar en la terra saben que no és d'ells, però no tenen on anar (com a Colòmbia, Ruanda i Timor-Leste), i
    • tenen reclamacions contra altres, fins i tot l'Estat i els seus socis comercials estrangers o locals (com a Aceh, Angola, Colòmbia, Libèria i Sudan)

    Els investigadors de l'Institut de Desenvolupament d'Ultramar posen èmfasi en la necessitat d'una organització humanitària per desenvolupar una major experiència en aquests temes, amb experts que tinguin coneixement tant en assistència humanitària com en qüestions de la terra i la propietat per així oferir un millor assessorament als agents estatals que tractin de resoldre aquests problemes.[30] L'IDU demana a les agències humanitàries desenvolupar una consciència de la reintegració sostenible com a part de la seva èmfasi en el retorn a casa dels desplaçats interns i refugiats.[30] Cal assessorament jurídic a totes les parts afectades si es vol crear un marc on poder resoldre aquestes qüestions.[30]

    Referències[modifica]

    1. «Desplaçat intern». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
    2. «Internal Displacement: Global Overview of Trends and Developments in 2006» (PDF). Internal Displacement Monitoring Centre (IDMC), Abril 2007. [Consulta: 23 octubre 2007].
    3. UNHCR, Matthew Smawfield @msmawfield. «UNHCR Statistics - The World in Numbers». popstats.unhcr.org. [Consulta: 13 gener 2017].
    4. «UNHCR – Global Trends –Forced Displacement in 2014». UNHCR, 18-06-2015.
    5. Deng, Francis. The guiding principles on internal displacement. Nova York: United Nations [Consulta: 23 octubre 2007]. 
    6. KALIN, G. “Guiding Principles on Internal Displacement. Annotations.” The American Society of International Law & The Brookings Institute Project on Internal Displacement. Studies in Transnational Legal Policy, No. 32, 2000.
    7. VINCENT, M, “IDPs: rights and status”, Forced Migration Review, (8) August 2000, p. 30.
    8. MOONEY, E. “The Concept of Internal Displacement and the Case for Internally Displaced Persons as a Category of Concern.” Refugee Survey Quarterly. (24) 3, 2005, p. 12.
    9. IDMC. INTERNAL DISPLACEMENT Global Overview of Trends and Developments in 2006 (PDF). Geneva: Internal Displacement Monitoring Centre, Norwegian Refugee Council, April 2006. p. 13
    10. «Global Statistics». IDMC. [Consulta: 24 octubre 2007].
    11. IDMC Global Statistics
    12. 12,0 12,1 IDMC. INTERNAL DISPLACEMENT Global Overview of Trends and Developments in 2006 (PDF). Geneva: Internal Displacement Monitoring Centre, Norwegian Refugee Council, April 2006. p. 6
    13. IDMC Pakistan: Displacement ongoing in a number of regions (anglès)
    14. Nombre de refugiats àzeris
    15. «IDMC » Serbia IDP Figures Analysis». [Consulta: 13 gener 2017].
    16. Goodwin-Gill, Guy S.. The refugee in international law. Oxford: Clarendon Press, 1996. ISBN 0-19-826019-9. p. 264
    17. «Mission Statement» (PDF). UNHCR. [Consulta: 24 octubre 2007].
    18. Goodwin-Gill, Guy S.. The refugee in international law. Oxford: Clarendon Press, 1996. ISBN 0-19-826019-9. p. 266
    19. Roberta Cohen a Marsella, Anthony J.. Fear of Persecution: Global Human Rights, International Law, and Human Well-Being. Lexington, Mass: Lexington Books, 2007. ISBN 0-7391-1566-9. p. 15
    20. Cohen, Roberta «Strengthening Protection of IDPs: The UN's Role» (PDF). Georgetown Journal of International Affairs, Winter/Spring 2006 [Consulta: 23 octubre 2007]. p. 106
    21. «Internally Displaced People Q&A» (PDF). UNHCR. [Consulta: 24 octubre 2007].
    22. «ICRC Position on Internally Displaced Persons» (PDF). [Consulta: 23 octubre 2007].
    23. IASC. Implementing the Collaborative Response to Situations of Internal Displacement (PDF). New York: United Nations, September 2004. 
    24. IDD
    25. 25,0 25,1 Cohen, Roberta «Strengthening Protection of IDPs: The UN's Role» (PDF). Georgetown Journal of International Affairs, Winter/Spring 2006 [Consulta: 24 octubre 2007].p. 105
    26. DAVIES, A. and MURRAY, M.W., “Implementation of the Collaborative Response in Liberia”, Forced Migration Review. IDP Supplement. October 2005, p. 17.
    27. Roberta Cohen a Marsella, Anthony J.. Fear of Persecution: Global Human Rights, International Law, and Human Well-Being. Lexington, Mass: Lexington Books, 2007. ISBN 0-7391-1566-9. p. 20
    28. Nyanduga, Bahame Tom «The challenge of internal displacement in Africa» (PDF). Forced Migration Review, 21, September 2004 [Consulta: 24 octubre 2007].
    29. «Mandate». UNHCHR. [Consulta: 24 octubre 2007].
    30. 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 30,5 30,6 30,7 Sara Pantuliano (2009) Uncharted Territory: Land, Conflict and Humanitarian Action Overseas Development Institute

    Bibliografia[modifica]

    • Refugees by Numbers (en anglès). The Office of the UN High Commissioner for Refugees (UNHCR), 2005, p. 18. 
    • «Displaced Persons Caught between War and Peace in Asia». A: 2 ISIL Yearbook of International Humanitarian and Refugee Law (en anglès), 2002), p. 117–133. 
    • Brav, Laura; Bouchet-Saulnier, Françoise. The practical guide to humanitarian law. Lanham, Md: Rowman & Littlefield, 2002, p. 180-184. ISBN 0-7425-1062-X. 

    Enllaços externs[modifica]

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Desplaçat intern