Dia fosc de Nova Anglaterra

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'esdevenimentDia fosc de Nova Anglaterra
Tipus fenomen meteorològic
Modifica dades a Wikidata

El dia fosc de Nova Anglaterra es refereix a un esdeveniment que va succeir el 19 de maig de 1780, en què es va observar un inusual enfosquiment del cel diürn a la regió de Nova Anglaterra (Estats Units) i a l'àrea adjacent del Canadà.[1]

Es creu que la causa principal va ser la combinació del fum d'un incendi forestal,[2] una fina boira i un dia ennuvolat. La foscor va ser tanta que es necessitava usar espelmes des del migdia fins a la nit, i no es va dispersar fins a la mitjanit següent.[3][4][5][6]

Abast de la foscor[modifica]

El Dia Fosc va tenir lloc a l'est de Canadà i en els sis estats que conformen la regió de Nova Anglaterra (Maine, New Hampshire, Vermont, Massachusetts, Rhode Island i Connecticut), i va ser descrit com «únic en la seva espècie», «inexplicable enfosquiment» i «d'extensió notable» per intel·lectuals i testimonis.

Segons el professor Samuel Williams del Harvard College, la foscor va ser vista almenys fins al nord de Portland (Maine), i es va estendre cap al sud cap a Nova Jersey. La foscor no va ser presenciada a Pennsilvània.[5]

Progrés[modifica]

L'informe més primerenc de la foscor va venir de Rupert (Vermont), on el Sol ja no era visible a l'alba.

« Al matí va sortir el Sol radiant, però ràpidament es va amagar. Van aparèixer núvols negres i va haver-hi trons i llamps. Al voltant de les nou del matí el cel va adoptar un to rogenc. Pocs minuts més tard un núvol negre i espès va cobrir tot el cel excepte una estreta vora a l'horitzó i es va posar tan fosc com a les nou del vespre a l'estiu. Les aus van tornar al corral i el bestiar dormia mentre les granotes i els ratpenats sortien per aprofitar la «nit». Després de les onze del matí la foscor es va tornar extremadament densa.

En acabar la tarda, el cel va quedar parcialment buit i va aparèixer el Sol enfosquit per una boirina densa i negra. Al arribar la nit, la foscor no va ser menys terrorífica. Encara que hi havia lluna gairebé plena, els objectes no es distingien sense l'ajuda de llum artificial. Després de la mitjanit, la foscor es va esvair i la lluna va aparèixer amb aparença de sang.[7]

»

El professor Samuel Williams va observar des de Cambridge (Massachusetts): «Aquesta foscor extraordinària va transcórrer entre les 10 i les 11 del matí i va continuar fins a la meitat de la nit següent».[6]

El reverend Ebenezer Parkham de Westborough, (Massachusetts) va informar que la màxima foscor es va produir «al migdia», però no va registrar el moment quan es va iniciar.

Al Harvard College, es va informar que la foscor va començar a les 10.30 h del mati, va arribar al màxim a les 12.45 h, i disminuint fins a les 13.10 h, però un fort núvol es va mantenir durant la resta del dia. Es va informar que l'obscuritat havia arribat fins a Barnstable (Massachusetts) a les 14.00 h, i va quedar una mica de foscor fins a les 17:30 h.[5]

Possibles causes[modifica]

Durant diversos dies abans del Dia Fosc, el Sol vist des de Nova Anglaterra semblava ser vermell i el cel semblava groc. Els informes contemporanis també van indicar que van caure partícules i cendres a moltes parts de Nou Hampshire, formant una capa de 15 cm de gruix.[8] Mentre que la foscor estava present, es va observar que l'aigua recollida dels rius i de la pluja estava barrejada amb sutge, suggerint la presència de fum. Un testimoni va informar que es va produir una forta olor a l'atmosfera, i que l'aigua de pluja tenia una pel·lícula lleugera que estava formada per partícules de fulles cremades i cendres.[9] A més, quan va arribar la nit, els observadors van veure la Lluna vermella. En algunes zones de Nova Anglaterra, el matí del 19 de maig de 1780 es va caracteritzar per la pluja, indicant que la cobertura de núvols era present.[5][6][10]

Els diaris de la data no parlen de boires ni d'incendis; els titulars informaven sobre un «dia sobrenatural», una cosa que mai havia passat. Actualment sabem que alguna cosa semblant mai a tornat a passat (va ocórrer un esdeveniment similar a la ciutat de Buenos Aires el 12 d'agost de 2011, quan en ple migdia la ciutat es va veure enfosquida durant cinc minuts degut a un dens núvol, creant així una imatge apocalíptica).

Les boires no podien seguir estant a les 10.00 h, encara que fos tardor (i aquest dia era primavera), de manera que queda descartada la boira. Els llibres parlen d'animals que es dirigien cap a les seus quadres de manera tranquil·la, cosa que no hagués estat possible amb la presència de molt fum. Va haver-hi tanta foscor que es va necessitar usar espelmes des del migdia fins a la nit, i la foscor no es va dispersar fins a la mitjanit.[11][12][13]

La causa probable del Dia Fosc va ser el fum d'extensos incendis forestals. Quan un foc no mata un arbre i l'arbre més tard creix, es poden veure les marques de la cicatriu en els anells de creixement. Això fa possible aproximar la data d'un incendi passat. Els investigadors que examinen les cicatrius dels arbres d'Ontàrio (Canadà) atribueixen el Dia Fosc a un gran incendi a la zona que avui és ocupada pel Parc Provincial d'Algonquin.[14]

Interpretacions religioses[modifica]

Atès que la tecnologia de les comunicacions del dia era primitiva, la majoria de la gent va trobar que la foscor era desconcertant i inexplicable. Van començar a aparèixer moltes interpretacions religioses per a explicar l'esdeveniment.[15]

A Connecticut, un membre del Consell del Governador (anomenat Senat Estatal de Connecticut a partir de 1818), Abraham Davenport, es va fer més famós per la seva resposta als temors dels seus col·legues dient que era el Dia del Judici Final:

« Estic en contra de l'ajornament. El dia del Judici s'acosta o no. Si no ho és, no hi ha cap causa per a un ajornament; si és així, trio trobar-me fent el meu deure. Desitjo per tant que es pugui portar espelmes.[16] »

El coratge de Davenport es va commemorar en el poema Abraham Davenport de John Greenleaf Whittier. També per Edwin Markham en el seu poema A Judgment Hour, que es troba a The Gates of Paradise and Other Poems d'Edwin Markham (Doubleday 1928 pàgina # 36).

Un adventista del setè dia, Arthur S. Maxwell, menciona aquest esdeveniment a la sèrie The Bible Story (vol. 10). Alguns estudiosos adventistes progressistes no ho interpreten com a senyal que Jesús tornarà aviat.[17] Els adventistes històrics i conservadors tradicionals, que ocupen els escrits d'Ellen White en un sentit superior, encara consideren aquesta data com un dels compliments de les profecies bíbliques.[Nota 1][18]

Notes[modifica]

  1. « Vint-i-cinc anys després va aparèixer la segona senyal esmentada en la profecia: l'enfosquiment del Sol i de la Lluna. El que feia això més sorprenent, era la circumstància que el temps del seu compliment havia estat indicat d'una manera precisa. En la seva conversa amb els deixebles al Mont de les Oliveres, després de descriure el llarg període de prova pel qual havia de passar l'església, és a dir, els 1260 anys de persecució papal, sobre els quals havia promès que la tribulació seria tallada, el Salvador va esmentar en les següents paraules certs esdeveniments que havien de procedir la seva vinguda i va fixar més el temps en què es realitzaria el primer d'aquests: «en aquells dies, després d'aquella aflicció, el Sol es farà fosc, i la Lluna no donarà el seu resplendor. (S. Marc 13:24)»

    Els 1260 dies, o anys, van acabar en 1798. La persecució havia conclòs gairebé del tot des de feia gairebé un quart de segle. Després d'aquesta persecució, segons les paraules de Crist, el Sol havia de enfosquir-se. Doncs bé, el 19 de maig de 1780 va complir aquesta profecia.[7]
    »
    — Ellen G. De White

    Així com Jesús, esmenta en els passatges bíblics dels evangelis sobre aquest fenomen, també altres profetes bíblics donen fe de l'esdeveniment; el profeta Joel va esmentar el següent: «El Sol es tornarà a les fosques, i la Lluna en sang, abans que vingui el dia gran i espantós de Jehovà. (Joel 2:31)» .

Referències[modifica]

  1. «Ten Notable Apocalypses that (Obviously) Didn’t Happen» (en anglès). Smithsonian, 12-11-2009. «A les 9 del matí del 17 de maig de 1780, el cel sobre Nova Anglaterra va quedar envoltat de foscor. Un article de 1881 en Harper's Magazine va declarar que «els ocells van anar a dormir, els galls van cantar a mitja jornada com si fos la mitjanit i els animals estaven espantats». Es creu que la tristesa antinatural ha estat provocada per fums procedents d'incendis forestals, possiblement acoblada amb una forta boira. Però, aleshores, alguns temien el pitjor. «La gent [va venir] amb les mans trencades i cridant, el Dia del Judici ha arribat!», va recordar una veterà de la Guerra Revolucionària ...»
  2. Ross, John «Dark Day of 1780» (en anglès). American Heritage, 2018.
  3. El misterio del famoso «Día Oscuro de Nueva Inglaterra» resuelto por los anillos de los árboles, cienciakanija.com.
  4. «An Account of a very uncommon Darknefs, in the State of New England, May 19, 1780», dins The Analytical Review, Or History of Literature, Domestic and Foreign, on an Enlarged Plan, pàg. 519.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 «New England's Dark Day». The Weather Doctor Almanac, 2004.
  6. 6,0 6,1 6,2 «An Account of a Very Uncommon Darkness, in the State of New England, May 19, 1780». A: The Analytical Review, Or History of Literature, Domestic and Foreign, on an Enlarged Plan, p. 519. 
  7. 7,0 7,1 De White, 1911, p. 306-307.
  8. «Monthly Weather Review». War Department, Office of the Chief Signal Officer, 1918, pàg. 10 i seg..
  9. New England's Dark Day, a Witness Account (anglès)
  10. Collections of the Massachusetts Historical Society, p. 193. 
  11. Mystery of Infamous 'New England Dark Day' Solved by Tree Rings”, Jennifer Faddis
  12. "New England's Dark Day" in The Weather Doctor Almanac 2004. Retrieved from http://www.islandnet.com/~see/weather/almanac/arc2004/alm04may.htm.
  13. "An Account of a very uncommon Darknefs, in the State of New England, May 19, 1780" in The Analytical Review, Or History of Literature, Domestic and Foreign, on an Enlarged Plan, p. 519.
  14. McMurry, Erin R.; Stambaugh, Michael C.; Guyette, Richard P.; Dey, Daniel C. «Fire scars reveal source of New England’s 1780 Dark Day». International Journal of Wildland Fire, 16, 3, juliol 2007, pàg. 266–270. DOI: 10.1071/WF05095.
  15. Campanella, Thomas J. «'Mark Well the Gloom': Shedding Light on the Great Dark Day of 1780». Environmental History, 12.1, 2007, pàg. 35–38. DOI: 10.1093/envhis/12.1.35. ISSN: 1084-5453.
  16. Philips, David E. Legendary Connecticut. Willimantic, CT: Curbstone Press. ISBN 1-880684-05-5. 
  17. Bradford, Graeme. «Ellen White and the End Times». A: More Than a Prophet. Berrien Springs, MI: Biblical Perspectives, 2006, p. 139. 
  18. White, Ellen G. «The Violent Earth». A: Maranatha. Napa, ID: Pacific Press Publishing Association, p. 150. 

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]