Equenèids

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Echeneidae)
Infotaula d'ésser viuEquenèids
Echeneidae Modifica el valor a Wikidata

Rèmora de banda negra (Echeneis naucrates) mostrant la ventosa
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseActinopteri
OrdrePerciformes
SuperfamíliaPercoidea
FamíliaEcheneidae Modifica el valor a Wikidata
Rafinesque, 1810

Els equenèids (Echeneidae) són una família de peixos de l'ordre dels perciformes.[1][2]

Aquesta és la família dels peixos anomenats rèmora, peixos famosos presents ja en la literatura clàssica, mencionats per Aristòtil,[3] per Plini,[4] Claudi Elià[5] i Ovidi.[6]

Característiques[modifica]

Morfologia[modifica]

Tenen el cos allargat, portant al cap aixafat un característic "disc de succió", que porta entre 10 i 28 làmines transversals mòbils que els permet aferrar-se amb força a la pell d'un altre animal gran, les aletes no presenten espines, no tenint bufeta natatòria direccional.[7]

La rèmora té un cos allargat cobert de petites escates i creix de 30 cm a 1,10 metres de llarg. El seu cap és aplanat i porta l'òrgan de succió format a partir de la primera part de l'aleta dorsal amb raigs durs a la part superior. L'òrgan de succió consta de 10 a 28 làmines mòbils envoltades per una vora carnosa, formant-se ja en peixos juvenils de 27 mm de longitud. La mandíbula inferior és més llarga que la superior. Les aletes dorsal i anal s'enfronten simètricament i estan sostingudes per 18-45 radis d'aleta. No tenen raigs durs. El nombre de radis branquiostegals és de vuit a onze, el nombre de vèrtebres de 26 a 41.

Mutualisme[modifica]

Rèmora fixada a una tortuga careta.

Mala nedadora, la rèmora utilitza altres peixos més grans -el seu company favorit és el tauró- cetacis, tortugues marines o fins i tot embarcacions lligant-se a ells mitjançant el poderós disc d'adherència del seu cap, que substitueix a la seva aleta dorsal. Així, es passen la major part de la seva vida aferrats a un animal hoste, vivint en una relació de forèsia de tipus probablement mutualista, ja que la rèmora pot moure's sobre l'hoste, eliminant ectoparàsits i escates de pell soltes, alhora que es beneficia de la protecció proporcionada per l'hoste i del flux constant d'aigua a través de les brànquies del seu hoste.[8]

Tot i que es creia que les rèmores s'alimentaven de partícules dels àpats de l'amfitrió, s'ha demostrat que això era fals; en realitat, les seves dietes es componen principalment de femta de l'hoste.[9]

Habitat[modifica]

Les remoras són tropicals que habiten en oceans oberts, però de tant en tant es troben en climes temperats o aigües costaneres si s'han unit a peixos grans que s'han endinsat per aquestes zones. Al mig de l'oceà Atlàntic, la posta sol tenir lloc al juny i al juliol; al Mar Mediterrani, es produeix a l'agost i setembre. El disc xuclador comença a mostrar-se quan els peixos joves fan un centímetre de llarg. Quan la remora arriba a uns 3 cm, el disc està totalment format i la remora es pot unir a altres animals.

Interaccions amb els pescadors i llegendes[modifica]

Algunes remoras, com aquesta Echeneis naucrates, es poden unir als bussejadors.
Il·lustració històrica de principis del segle xvii.
Rèmora caractéristica.

Les remoras són utilitzades per pescadors: enganxen una corda a la cua del peix i esperen que s'enganxi amb seguretat a la closca d'una tortuga. D'aquesta manera, els pescadors poden capturar tortugues grans. Aquesta pràctica s'ha informat a tot l'Oceà Índic, especialment des de l'est d'Àfrica prop de Zanzíbar i Moçambic,[10] i del nord d'Austràlia prop de Cap York i Estret de Torres.[11][12]

La remora va ser objecte, durant l'Antiguitat i fins al segle xvii, d'una llegenda meravellosa ja que es creia capaç d'immobilitzar vaixells quan hi estava enganxada. Aquesta llegenda va ser objecte d'una síntesi al segle xvi de l'estudiós alemany Gaspar Schott.[13]

L'etimologia del terme grec "echenéis" (d'echein: aguantar, retenir i naos: barca) dóna lloc a dues interpretacions, una racional, l'altra fabulosa: "el que s'aferra a la barca" o "el que aguanta el vaixell". Aristòtil a la seva Història dels animals (L. II) i Plini el Vell a la seva Naturalis Historia descriu aquest peix. Ovidi també el menciona. La llegenda de la remora creix principalment a partir de segle i aC, i s'estén durant l'edat mitjana.

Durant el Renaixement, es va convertir en un símbol alquímic (un dels símbols alquímics del fred, i és convocat pels seus poders d'immobilització), i també es confon sovint amb el dofí (Conrad Gesner, Pierre Belon i Ulysse Aldrovandi).

Trobem nombrosos emblemes al segle xvi que representen aquest peix i Guillaume Rondelet a la seva Histoire entière des poissons, també subratlla la diversitat de les seves formes i dels seus noms. Cyrano de Bergerac, en els seus Histoire comique des États et empires du Soleil, representa la batalla entre la remora (l'animal del glaç) i la salamandra (l'animal del foc).[14] Va ser amb Linnaeus que la remora va perdre definitivament el seu caràcter llegendari i les seves propietats alquímiques.

Gèneres i espècies[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Echeneidae» (en anglès). animaldiversity.org. [Consulta: 26 gener 2024].
  2. «Remora» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  3. Història dels animals, II, 14, 505 b
  4. Naturalis Historiae, IX, 41; XXXII, 1
  5. Aeliani de historia animalium, 1, 36; 2, 17.
  6. Haleuticon, v.99
  7. Nelson, J.S., 1984. Fishes of the world. 2ª edició. John Wiley & Sons, Inc., Nova York. 523 p.
  8. Jackson, John «How does the Remora develop its sucker?». National History Museum, 30-11-2012 [Consulta: 2 gener 2016].
  9. Williams, E. H.; Mignucci-Giannoni, A. A.; Bunkley-Williams, L.; Bonde, R. K.; Self-Sullivan, C.; Preen, A.; Cockcroft, V. G. «Echeneid-sirenian associations, with information on sharksucker diet». Journal of Fish Biology, 63, 5, 2003, pàg. 1176. DOI: 10.1046/j.1095-8649.2003.00236.x.
  10. Gudger, E. W. «On the Use of the Sucking-Fish for Catching Fish and Turtles: Studies in Echeneis or Remora, II., Part 1.». The American Naturalist, 53, 627, 1919, pàg. 289–311. DOI: 10.1086/279716. JSTOR: 2455925.
  11. Gudger, E. W. «On the Use of the Sucking-Fish for Catching Fish and Turtles: Studies in Echeneis or Remora, II., Part 2». The American Naturalist, 53, 628, 1919, pàg. 446–467. DOI: 10.1086/279724. JSTOR: 2456185.
  12. MacGillivray, John. Narrative of the Voyage of H.M.S. Rattlesnake, Commanded By the Late Captain Owen Stanley, R.N., F.R.S. etc. During the Years 1846–1850. 2. Londres: Lords Commissioners of the Admiralty, 1852. 
  13. Gaspar Schott, La physique curieuse, llibre x, "Merveilles des animaux aquatiques", Dissertation physiologique sur l'Echénéis ou Rémora, éd. Isabelle Jouteur et Mathilde Gazeau, Chemins de Tr@verse, Col·lecció Chartae Neolatinae, 2020.
  14. Cyrano de Bergerac, Histoire comique des États et empires du Soleil, p.301 l. 3275 París, ed. Honoré Campió, 2004

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Equenèids