Vés al contingut

Tortuga careta

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuTortuga careta
Caretta caretta Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Vulnerable
UICN3897 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseReptilia
OrdreTestudines
FamíliaCheloniidae
GènereCaretta
EspècieCaretta caretta Modifica el valor a Wikidata
(Linnaeus, 1758)
Nomenclatura
Sinònims
  • Caouana elongata (Gray, 1844)
  • Chelonia caouana (Duméril, 1835)
  • Chelonia caretta (Dyce, 1861)
  • Chelonia multiscutata (Kuhl, 1820)
  • Testudo caouana (Lacépède, 1788)
  • Testudo caretta (Linnaeus, 1758)
  • Testudo corianna (Gray, 1831)
  • Testudo nasicornis (Lacépède, 1788)
  • Thalassochelys caretta (Boulenger, 1886)
ProtònimTestudo caretta Modifica el valor a Wikidata
Subespècies
Distribució

Distribució de Caretta caretta. Vermell: Zones més importants de posta. Groc: Altres zones

La tortuga careta o tortuga babaua[2] (Caretta caretta) és una tortuga marina de l'ordre dels quelonis i de la família dels quelònids que viu a les mars tropicals i subtropicals i es troba amb freqüència a la Mediterrània, on sempre havia estat molt abundant.

Morfologia

[modifica]

Els adults pesen de 65 a 107 kg i tenen una longitud de 82 a 109 cm.[3] Els colors varien entre el cafè fosc i el groc ataronjat, dorsalment són de color crema. Les cries són de color cafè fosc. Tenen aletes de dues arpes especialitzades per nedar grans distàncies, i tenen el cap gran i arrodonit, semblant al de la tortuga verda. Tenen un bec molt gruixut. La closca sol ser llisa en els adults i una mica més aspre en els joves. Habitualment presenten epibionts adherits a la closca.[4][5]

  • Talla: longitud màxima de la closca -distància en línia recta- 125 cm i comuna fins a 110 cm.[6]
  • Pes: màxim 159 kg i comú fins a 105 kg.[6]
  • Closca en forma de cor, més o menys, aplanat; l'amplada correspon a un 76% de la seva longitud.[4]
  • Cap bastant llarg (un 28% de la longitud de la closca).[6] i ample, amb 2 parells de plaques prefrontals i un fort bec corni.
  • Cinc parells de plaques laterals; el parell davanter al costat de la placa precentral; tres parells de plaques inframarginals sobre el plastró; dues formacions espinoses (pues) a cada una de les potes nedadores.
  • Coloració del dors de la closca marró vermellós amb taques clares.
  • Regió ventral (plastró) groguenc amb taques ataronjades difuses.[4]

Ecologia

[modifica]

La tortuga careta és cosmopolita, molt comuna a la Mediterrània i a la Mar Negra. Present tant a l'Atlàntic Oriental com a l'Occidental, a l'oceà Índic i al Pacífic.[7]

Aquesta espècie és la segona espècie més distribuïda mundialment i és una de les més explotades. Es distribueix per totes les costes del Pacífic d'Amèrica del Sud, de la Baixa Califòrnia i de Califòrnia, també s'han trobat a les illes japoneses d'Okinawa. S'han donat casos en què la tortuga va viatjar de San Diego (Califòrnia) fins al Japó.[4]

Aquestes tortugues poden viure en aigües més fredes que la tortuga verda. També es troben al Brasil i a la reserva de Cap Canaveral.).[1]

L'espècie és carnívora, s'alimenta de mol·luscs, crustacis, peixos, meduses i altres petits i mitjans animals marins, que masteguen amb les seves grans i poderoses mandíbules. Com altres tortugues marines, les femelles retornen a dipositar els seus ous a prop de la mateixa platja on havien desclos. Al contrari d'altres tortugues de mar, la persecució del mascle i l'aparellament usualment no tenen lloc a prop de la platja d'anidament, fent-lo al llarg de les rutes de migració entre camins d'alimentació i d'aparellament.[1]

Per motius de reproducció pot formar concentracions de centenars d'individus. La maduresa sexual arriba cap als 10 anys, quan posseeix una longitud de 60 cm. L'aparellament es produeix usualment a la superfície, els mascles usen les seves dues arpes per aferrar-se al llom de les femelles. El període de reproducció és de maig a setembre.

A la resta del món els nius solen dipositar-se en climes tropicals i subtropicals. Els llocs d'implantació preferits solen ser Brasil i Florida (Estats Units), i rares vegades a Austràlia. Normalment ponen a l'estiu depenent de l'hemisferi. Per niar les femelles migren grans distàncies des de les zones d'alimentació. Pot produir híbrids amb la tortuga carei (Eretmochelys imbricata) i la tortuga bastarda (Lepidochelys kempii).[1]

Aquesta espècie es troba en perill d'extinció; ha estat caçada durant segles per la seva carn i la seva closca i els seus ous han estat sostrets de les platges per ser venuts pel consum humà. Actualment, són molestades pel turisme no organitzat i per les urbanitzacions costaneres. A Florida estan morint per la contaminació d'algunes badies o zones de l'oceà. Al Mediterrani es troba en perill d'extinció per culpa de la destrucció de les platges verges, la pesca accidental i la contaminació de l'aigua del mar, com ara les bosses de plàstic que la tortuga confon amb la seva presa preferida, la medusa, i que li causa la mort per asfíxia.

Com tots els rèptils autòctons de Catalunya és una espècie protegida per la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals (DOGC número 967, del 18 de març del 1988).

Galeria d'imatges

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Catalogue of Life Arxivat 2012-04-04 a Wayback Machine. (anglès)
  2. «Tortuga careta». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  3. Conant 2009, p. 7
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 SeaWorld Parks & Entertainment (2010). "Sea Turtles: Physical Characteristics".
  5. Joseph B. Pfaller, Karen A. Bjorndal, Kimberly J. Reicha, Kristina L. Williams i Michael G. Frick «Distribution patterns of epibionts on the carapace of loggerhead turtles, Caretta caretta» (en anglès). Marine Biodiversity Records, 1, 2008. DOI: 10.1017/S1755267206003812.
  6. 6,0 6,1 6,2 Wynne, Kate; Schwartz, Malia (1999). Guide to Marine Mammals and Turtles of the U.S. Atlantic and Gulf of Mexico. illustrated by Garth Mix (2nd ed.). Rhode Island Sea Grant. ISBN 0-938412-43-4
  7. Committee on Sea Turtle Conservation, National Research Council (1990). Decline of the Sea Turtles: Causes and Prevention. The National Academies Press. ISBN 0-309-04247-X. Archived from the original on May 30, 2010. https://web.archive.org/web/20150406065835/http://www.nap.edu/openbook.php?record_id=1536

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]