Colom migratori
Ectopistes migratorius  | |
|---|---|
_(14562557107).jpg) Colom migratori en captivitat fotografiat el 1898.
♀ | |
| Dades | |
| Longitud | 32 cm |
| Estat de conservació | |
 | |
| Extint (1914) | |
| UICN | 22690733 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Columbiformes |
| Família | Columbidae |
| Gènere | Ectopistes |
| Espècie | Ectopistes migratorius Linnaeus, 1766 |
| Distribució | |
 | |
El colom migratori (Ectopistes migratorius) era una espècie d'ocell, avui extinta,[1] que pertanyia a l'ordre dels columbiformes, el mateix grup en el qual es classifiquen les tórtores i els coloms comuns. Es tracta de l'animal que ha sofert el declivi poblacional més acusat de la història recent, ja que en només un segle va passar de ser l'au més abundant de l'Amèrica del Nord (i potser del món) a engrossir la llista d'espècies extingides.[2]
El colom migratori era sexualment dismòrfic en grandària i coloració. El mascle tenia 390 a 410 mm (15.4 a 16.1 in) de llarg,[3] principalment gris a les parts superiors, més clar a les parts inferiors, amb iridiscents plomes bronzejades al coll, i taques negres a les ales. La femella feia 38 a 40 cm, i era més apagada i bruna que el mascle en general. El jove era semblant a la femella, però sense irisacions. Habitava principalment en els boscos caducifolis de l'est d'Amèrica del Nord i també es va registrar en altres llocs, però es va criar principalment al voltant dels Grans Llacs. El colom migrava en enormes esbarts, a la recerca constant de menjar, refugi i llocs de reproducció, i una vegada va ser l'au més abundant a Amèrica del Nord, amb al voltant de 3 mil milions i possiblement fins a 5 mil milions. Un volador molt ràpid, el colom missatger podria aconseguir una velocitat de 100 km/h (62 mph). L'ocell s'alimentava principalment de llavors i també de fruites i invertebrats. Practicava el dormitori comunal i la cria comunal, i el seu gregarisme extrem pot estar relacionat amb la cerca d'aliment i la sacietat dels depredadors.
Etimologia[modifica]
Ectopistes: Nom genèric que prové de l'idioma grec ἐκτοπίζω que significa "desplaçar".
Migratorius: Epítet llatí que significa migratori.
Cladograma[modifica]
_(14562367319).jpg)
El cladograma següent segueix l'estudi d'ADN de 2012 que mostra la posició del colom migratori entre els seus parents més propers:[4]
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Característiques[modifica]
Els coloms migratoris tenien la grandària i l'aspecte general comuns entre els seus parents vius. El plomatge era blau al capdavant i al dors, vermellós al pit i blanc al ventre. Els ulls estaven envoltats de plomatge vermellós a manera d'"ulleres", i sobre les ales hi havia algunes taques negres. També eren negres les plomes dels extrems d'ales i cua.[3]
Les femelles eren més petites que els mascles i de colors més apagats. El blau, molt pàl·lid, només estava present en les femelles al cap i en una part de les ales, i la resta del dors era rogenc o lleonat. Les potes eren vermelloses i estaven desproveïdes de plomes en tots dos sexes.
Hàbits[modifica]
Aquesta espècie era fortament social, es mobilitzaven des de la primavera fins a la tardor i estaven àmpliament difoses per les regions orientals i centrals dels Estats Units. Les seves zones d'hivernada se situaven al golf de Mèxic, desplaçant-se en estols de centenars de milers d'individus. Els testimonis dels primers naturalistes que les van descriure són simplement sorprenents: els estols en plena emigració eren tan grans que enfosquien el cel al seu pas i l'aleteig que produïen tots els seus integrants generava una brisa i un soroll apreciables. La bandada més gran registrada mesurava 1,6 km d'amplada, al voltant de 500 km de llarg i trigava catorze hores a creuar una zona.[5]
Els coloms realitzaven aquestes migracions multitudinàries per dirigir-se a la seva zona de nidificació, localitzada al nord-est dels Estats Units, i després per tornar de tornada a la seva àrea d'hivernada, situada al voltant d'aquesta i estesa des de Quebec i Saskatchewan , al Canadà, fins al golf de Mèxic. Per l'oest arribaven als primers contraforts de les muntanyes Rocoses.
Un cop a la zona de nidificació, els animals dedicaven un parell de dies al seguici i l'aparellament. El mascle desvelava les seves intencions volant en cercles sobre la femella i després intentant fregar el coll sobre el d'ella. En cas de mostrar-se receptiva, el mascle construïa un niu amb branques petites i després d'aparellar-se, la femella dipositava un únic ou al seu interior. Després d'això, la parella feia torns per incubar l'ou durant tretze dies, al cap dels quals feia eclosió, i després alimentava el seu únic pollet entre quinze i disset dies més. L'únic aliment que el petit rebia durant aquest temps eren aliments semidigerits i emmagatzemats pels seus pares en el pap, que en acabat eren regurgitats a la cria. Amb aquest nutritiu aliment, els pollets creixien tan ràpidament que al cap de dues setmanes ja els sortien plomes i només uns dies després abandonaven el niu i s'independitzaven. Per comunicar-se entre elles, els coloms migratoris feien servir una col·lecció de sons roncs similars a un "kek!" que significava diferents coses segons el fort, modulat o repetit que es pronunciés. En comptades ocasions emetien també un suau murmur.[6]
L'alimentació era molt variada i es produïa per igual als arbres, arbustos i sòl. Els aliments ingerits més freqüentment eren nous, baies, glans, insectes i altres petits invertebrats, aliments que trobaven al seu biòtop natural, constituït per extensos boscos de fronda.
Extinció[modifica]
Va passar de ser l'au més abundant d'Amèrica del Nord a estar extinta. Aquestes aus van ser caçades de forma massiva des del principi, per tal d'aprofitar el seu greix, ploma i carn, que servia tant per alimentar persones com per fabricar pinso per a animals domèstics, sobretot per als porcs. La seva carn era sovint consumida per les classes més humils, ja que era més barata que la de qualsevol altre animal. L'any 1805 a Nova York un parell de coloms costava només dos centaus. Amb l'expansió del ferrocarril i l'emigració de colons cap a l'oest la caça i consum del colom migratori va augmentar de forma increïble, i moltes persones es van convertir en caçadors especialitzats d'aquestes aus. Els coloms tenien poca simpatia i son molts viatgers pel seu elevat nombre i perquè s'interessaven cada vegada més per les llavors que ells escampaven sobre les grans superfícies de cultiu, per la qual cosa, finalment, es van organitzar matances massives a les grans colònies. Ja a la dècada de 1850 va començar a observar-se un brusc declivi en el nombre d'individus, encara que això no va impedir que es continués caçant al mateix ritme. El 1871 el seu nombre es xifrava encara en cent trenta-sis milions d'individus. El 1885 es van poder veure els últims i petits reductes de cria.
El declivi va augmentar alhora que també es destruïen els boscos on habitava aquesta espècie per destinar-los a l'agricultura. El comportament de cria d'aquestes aus era molt especialitzat i va ser la causa biològica que en va provocar l'extinció definitiva. A l'època de cria, els coloms migratoris es reunien en grans colònies i posaven els seus nius tan junts que moltes vegades els arbres es trencaven sota el seu pes. Els llocs de cria depenien de l'oferta d'aliments i es van anar limitant a mesura que la tala dels boscos progressava. Tot i això, les parelles incubaven un únic ou en cada període de cria, per la qual cosa l'existència de l'espècie va quedar amenaçada quan la mortalitat dels pares va ser superior al ritme de cria. Malgrat el ràpid creixement del pollastre del colom migratori, el fet que només hi hagués un ou per niuada va ser determinant perquè la població no pogués regenerar-se a mesura que es mataven més i més exemplars. Per a 1880 la situació ja era irreversible, per la qual cosa es va intentar iniciar alguns programes de cria en captivitat que van fracassar en tots els casos, probablement a causa de l'estreta dependència entre la migració i la reproducció en aquesta espècie, que impedia la seva cria a zoològics. L'any 1896 es va produir l'assalt a l'última gran colònia de cria, matant-ne dos-cents cinquanta mil exemplars en un sol dia que constituïen el nombre total dels adults a la zona. Les cries, ous i nius van ser abandonats al sol i els depredadors. Curiosament, els coloms migratoris caçats llavors no van arribar mai al mercat perquè el tren que els transportava va descarrilar i els seus cossos van quedar escampats i abandonats al seu voltant.
L'últim colom migratori salvatge del qual es té notícia va ser tirotejada per un nen a Ohio, l'any 1900. Des de llavors no s'ha pogut provar cap albirament a la natura. Martha, l'últim exemplar mantingut en captivitat, va morir a causa de la seva avançada edat de vint-i-nou anys l'1 de setembre de 1914 a la seva gàbia del zoològic de Cincinnati. Va ser congelada i enviada immediatament al Institut Smithsonià, on continua exhibint-se avui dia el seu cadàver dissecat.
Durant un temps es va donar per extints al costat del colom migratori als seus dos paràsits comuns, els polls Columbicola extinctus i Campanulotes defectus. No obstant això, el primer va ser redescobert després sobre exemplars de colom cuabarrat septentrional (Columba fasciata), i el segon es va identificar més tard com a pertanyent a l'espècie Campanulotes flavus, que infecta diversos coloms més. Sembla que almenys aquests paràsits van saber adaptar-se a la desaparició del seu hoste, encara que s'ignora si n'hi va haver d'altres que no ho van poder fer.
Resurrecció potencial de l'espècie[modifica]
Actualment, existeixen més de 1.532 pells de colom migratori (juntament amb 16 esquelets) repartides per moltes institucions d'arreu del món.[7] S'ha suggerit que el colom migratori hauria de reviure quan la tecnologia disponible ho permeti (un concepte que s'ha denominat " Desextinció"), utilitzant material genètic d'aquests exemplars. L'any 2003, la ibex dels Pirineus (Capra pyrenaica pyrenaica, una subespècie de la ibex espanyola) va ser el primer animal extingit que va ser clonat per tornar a la vida; el clon va viure només set minuts abans de morir de defectes pulmonars.[8][9] Un obstacle per a la clonació del colom migratori és el fet que l'ADN dels exemplars del museu s'hagi contaminat i fragmentat, a causa de l'exposició a la calor i l'oxigen. El genetista nord-americà George M. Church ha proposat que el genoma del colom migratori es pugui reconstruir unint fragments d'ADN de diferents exemplars. El següent pas seria empalmar aquests gens a les cèl·lules mare dels coloms de roca (o Colom cuabarrat septentrional), que després es transformarien en òvuls i espermatozoides i es col·locarien als ous de coloms de roca, donant lloc a coloms de roca que porten esperma i ous de colom migratori. La descendència d'aquests tindria trets de colom viatger, i es criaria encara més per afavorir les característiques úniques de l'espècie extingida[8][10][11]
La idea general de recrear espècies extingides ha estat criticada, ja que els grans fons necessaris es podrien gastar en la conservació d'espècies i hàbitats actualment amenaçats, i perquè els esforços de conservació podrien ser considerats menys urgents. En el cas del colom migratori, atès que era molt social, és poc probable que es poguessin crear suficients ocells perquè la reactivació tingués èxit, i no està clar si queda prou hàbitat adequat per a la seva reintroducció. A més, els coloms progenitors que criarien els coloms passatgers clonats pertanyien a una espècie diferent, amb una manera diferent de criar les cries[8][10]
Referències[modifica]
- ↑ BirdLife International (2012). "Ectopistes migratorius." 2012 Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició 2012. [Consulta: 28 d'octubre de 2013]
- ↑ «Humans not solely to blame for passenger pigeon extinction». Science.
- ↑ 3,0 3,1 Gibbs, D.; Barnes, E.; Cox, J. Pigeons and Doves: A Guide to the Pigeons and Doves of the World. Sussex: Pica Press, 2001, p. 318 – 319. ISBN 978-1-873403-60-0.
- ↑ Fulton, T. L.; Wagner, S. M.; Fisher, C.; Shapiro, B. «Nuclear DNA from the Extinct Passenger Pigeon (Ectopistes migratorius) Confirms a Single Origin of New World Pigeons». Annals of Anatomy, 194, 1, 2012, pàg. 52–7. DOI: 10.1016/j.aanat.2011.02.017. PMID: 21482085.
- ↑ Sullivan, Jerry (2004) /www.press.uchicago.edu/Misc/Chicago/779939pass.html The Passenger Pigeon. Onze There Were Billions]». A: Cassidy, Victor M. (ed.) Hunting for Frogs on Elston, i Altres Tales from Field & Street. Xicago, Illinois. pp. 210–213. ISBN 978-0-226-77993-5. (Consultat el 15 de desembre de 2012)
- ↑ Craig, W. «The expressions of emotion in the pigeons. III. The Passenger Pigeon (Ectopistes migratorius Linn.)». The Auk, 28, 4, 1911, pàg. 408–427. DOI: 10.2307/4071160. JSTOR: 4071160.
- ↑ Greenway, J. C.. Extinct and Vanishing Birds of the World. Nova York: American Committee for International Wild Life Protection 13, 1967, p. 304 – 311. ISBN 978-0-486-21869-4.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Lewis, T. «How to bring extinct animals back to life», 2013. [Consulta: 25 agost 2013].
- ↑ «'Bringing Back the Passenger Pigeon' Meeting convened at Harvard Medical School in Boston», 07-02-2013. [Consulta: 10 abril 2015].
- ↑ 10,0 10,1 Zimmer, C. «Bringing them back to life», 2013. Arxivat de l'original el 12 de desembre 2016. [Consulta: 29 octubre 2015].
- ↑ «Scientists look to revive the long-extinct passenger pigeon». The Washington Post, 2013. [Consulta: 6 novembre 2014].
Enllaços externs[modifica]
- Project Passenger Pigeon: Lliçons del passat per a un futur sostenible (anglès)
- La desaparició del colom passatger (publicat al programa Day to Day deNational Public Radio) (anglès)
- Vista 360° de Martha,l'últim color migratori viu (Smithsonian Institution) (anglès)