Enginyeria de la construcció
L'enginyeria de la construcció[1] és una àrea de coneixement que aborda tots els temes relacionats amb el funcionament de la indústria de la construcció: disseny, obra, operació, manteniment i renovació, i l'avaluació del seu impacte en el medi ambient.[2][3]
Hi ha dos figures de referència en aquesta enginyeria, íntimament relacionades entre si: L'enginyer de l'edificació, més vinculat a l'edificació d'una manera integral, abraçant tot el procés tècnic y que a Espanya per sentència judicial[4] s'anomena arquitecte tècnic i l'enginyer civil, més centrat a les infraestructures.
Història[modifica]
L'enginyer modern té el seus orígens en l'enginyer militar, i no fou fins a finals del segle xvii que a França es separaren les figures d'enginyer civil, que s'enfocaria cap a les infraestructures, amb un fort coneixement de les arts gràfiques i el traçat, i l'enginyer militar, enfocat a l'enginyer tècnic amb un fort component científic i pràctic.[5]
A Barcelona i en molts llocs d'Espanya, la formació acadèmica de mestre d'obres es va realitzar en escoles d'enginyeria militar.
Formació[modifica]
A Espanya no existeix una formació academica ni s'utilitza aquesta denominació. En el mon angloxasó tampoc però, principalment als Estats Units, encara que també usat al Regne Unit, s'utilitza el terme Building Construction de forma freqüent. La denominació més habitual és enginyer d'edificació i enginyer civil.
Enginyeria edificació[modifica]
Pel que fa a l'enginyeria de l'edificació està associada a formacions generalistes sota els termes d'Architectural Technology & Construction Management, principalment al Regne Unit i Irlanda, Building Engineering, principalment al Canadà i Austràlia, Architectural Engineering.
En llengües llatines, especialment a Europa, la seva denominació és homogènia, sent el terme usat el d'enginyer de l'edificació, traduït a cadascuna de les llengües respectives, en italià és ingegneria edile, en francès ingénierie du bâtiment, i en les diferents llengües espanyoles, enginyeria de l'edificació en castellà, en euskera eraikunta ingeniaritza, en català o valencià enginyeria de l'edificació, i finalment en gallec és enginyeria de l'edificació.
En alemany l'enginyeria de l'edificació està vinculada al terme d'enginyeria civil o bauingenieur, i associada a la construcció d'estructures sota el terme Hochbau i gestió de la construcció sota el terme Bauleiter, però, la denominació per designar aquesta enginyeria als països de llengua alemanya, tant Alemanya com Àustria, és la d'Ingenieurin für Hochbau, que traduït al castellà seria igual que en italià o francès, enginyeria de l'edificació, així mateix per designar la seva professió en llengua anglesa, la denominació més comuna, en qualsevol part del món, és la de Building Engineering o enginyeria de l'edificació.
Hi ha vies diferents en la seva formació acadèmica, actualment la més desenvolupada és la que parteix d'un títol de formació generalista en enginyeria de l'edificació, com a França, Itàlia, Austràlia, Canadà, Estats Units, Malàisia o recentment Espanya. Una altra via és com una especialitat o disciplina dins de la titulació d'enginyeria civil, bé com una especialització al segon cicle, a través d'un màster en Enginyeria de l'edificació, bé com una titulació de grau associada a l'enginyeria de la construcció, que abasta tant edificació com a obra pública, o bé una titulació de grau associada a l'enginyeria estructural.
Històricament, en alguns països, les titulacions actuals en aquesta enginyeria han derivat de la formació d'arquitecte, cas de Dinamarca o Finlàndia, o bé de l'enginyer civil. Així mateix, també és freqüent la doble titulació d'Arquitecte-Enginyer de l'Edificació, com a Itàlia, el Japó o Corea del Sud.
A la majoria dels països desenvolupats, i sobretot als països europeus de referència, com Alemanya, França o Itàlia, aquestes diferents vies en la seva formació acadèmica coexisteixen simultàniament. En síntesi es podria parlar de tres figures de referència per entendre aquesta enginyeria, les tres íntimament relacionades entre si:
- L'enginyer de l'edificació, més vinculat a l'edificació d'una manera integral, abraça tot el procés tècnic.
- L'enginyer civil, més vinculat a les infraestructures.
- L'enginyer d'edificació-arquitecte, formació que vincula l'arquitectura amb la part tecnològica.
En general la formació parteix d'un títol de formació generalista en enginyeria de l'edificació, però també pot ser una especialitat o disciplina dins de la titulació d'enginyeria civil, ja sigui com una especialització al segon cicle, a través d'un màster en Enginyeria de l'edificació, bé com una titulació de grau associada a l'enginyeria de la construcció, que abasta tant edificació com a obra pública, o bé una titulació de grau associada a l'enginyeria estructural. En alguns països, les titulacions actuals en aquesta enginyeria han derivat de la formació d'arquitecte o de l'enginyer civil.[6] És freqüent la doble titulació d'Arquitecte i Enginyer de l'Edificació. A la majoria dels països desenvolupats, i sobretot als països europeus de referència, com Alemanya, França o Itàlia, aquestes diferents vies en la seva formació acadèmica coexisteixen simultàniament.
A Espanya hi han algunes escoles universitaries que imparteixen el grau d'enginyeria d'edficació tot i que la denominació més habitual és el de grau d'arquitectura tècnica i edificació
Enginyeria civil[modifica]
Les titulacions en enginyeria civil varien segons els estats que les reconeguin. Pel que fa a Catalunya, excepte a la Catalunya Nord, als Països Catalans hi havia (fins a l'any 2009) tres carreres universitàries dins l'àrea de l'enginyeria civil:
- Enginyeria de camins, canals i ports, carrera d'enginyeria de primer i segon cicle, de 5 cursos creada a principis del segle xix. Popularment i històrica hom també la coneix i anomena amb el nom d'"enginyeria de ponts i camins", per analogia amb el nom l'escola francesa d'enginyeria civil: "École nationale des ponts et chaussées".
- Enginyeria tècnica d'obres públiques, carrera d'enginyeria de primer cicle, de 3 cursos creada a mitjans del segle xix.
- Enginyeria Geològica, carrera d'enginyeria de primer i segon cicle (o només de segon cicle en algunes universitats) de 5 o 2 cursos, creada recentment.
Aquestes titulacions les ofereixen les següents escoles als Països Catalans:
- L'Escola de Camins, de la Universitat Politècnica de Catalunya
- L'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de València, de la Universitat Politècnica de València.
- L'Escola Politècnica Superior i la Facultat de Ciències, de la Universitat d'Alacant.
No obstant això, amb l'aplicació del Procés de Bolonya, les titulacions d'enginyeria de camins, canals i ports i d'enginyeria tècnica d'obres públiques han quedat substituïdes per noves titulacions de grau denominades Enginyeria civil, Enginyeria d'obres públiques o Enginyeria de la construcció (entre altres noms). Un cop finalitzat el grau es pot cursar el Master en Enginyeria de Camins, Canals i Ports. El setembre de 2010 varen començar els estudiants en el nou sistema grau-master.
Referències[modifica]
- ↑ Aguado, Antonio; Carrera, Jesús; Mañà, Fructuós [et al.].. Institut d'Estudis Catalans. Reports de la recerca a Catalunya. Enginyeria civil i enginyeria de la construcció, 2000, p. 20. ISBN 8472834921.
- ↑ «enginyeria de la construcció | enciclopèdia.cat». [Consulta: 9 abril 2021].
- ↑ mar.obrador. «Enginyeria de la Construcció». [Consulta: 15 juliol 2021].
- ↑ «Sentencia de 9 de marzo de 2010, de la Sala Tercera del Tribunal Supremo» (en espanyol). BOE, 07-08-2010. [Consulta: 27 agost 2023].
- ↑ Montaner i Martorell, Josep Maria. La modernització de l'utillatge mental de l'arquitectura a Catalunya (1714-1859). Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 125. ISBN 8472831582.
- ↑ Portales Pons, Agustí. Començant a construir. Universitat Politècnica de Catalunya, 2016, p. 16. ISBN 849880566X.