Espais de memòria

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Els espais de memòria són indrets on es relaciona i es fomenta la reflexió sobre la memòria i el patrimoni. Aquest terme fou creat per l'historiador Pierre Nora, que explica que un lloc de memòria acostuma a estar lligat amb un fet tràgic. A Catalunya, l'objectiu dels espais de memòria és explicar, recuperar, senyalitzar i museïtzar indrets i vestigis, materials i immaterials que fan referència a un llarg període cronològic (1931-1980). El primer fet important fou l'any 2000 a Espanya, en què s'obrí la primera fossa comuna per part de les famílies de persones reparcel·lades pel franquisme durant la Guerra Civil Espanyola. Serà set anys més tard, l'any 2007, que Catalunya serà la pionera a establir una llei de memòria; desenvolupada gràcies als ajuntaments i, sobretot, per la nova institució sorgida gràcies a la Generalitat de Catalunya, coneguda actualment com el Memorial Democràtic de Catalunya. Més tard, gràcies a les normatives per part de la Generalitat de Catalunya i per ordre del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació l'any 2010 es creà la Xarxa d'Espais de Memòria. Aquesta xarxa recupera el patrimoni in situ, camins de memòria, llocs i espais de resistència, arxius i centres de documentació i monuments memorials. Aquests espais de memòria són llocs vius, on el pas del temps permet reviure, escoltar i sentir les emocions dels protagonistes de la Segona República, comprendre el moviment dels fronts i el cost humà de la Guerra Civil i familiaritzar-se amb els efectes de la postguerra espanyola i la transició democràtica.

Antecedents[modifica]

L'any 2000, s'obrí a Espanya la primera fossa comuna per part de les famílies de persones reparcel·lades pel franquisme durant la Guerra Civil[a]. Un dol que finalment tanca moltes ferides. Com diu Paul Riqueur: El dol és negat de vegades en nom de la pau social, sense acceptar que la reconciliació descansa en el perdó, i que no hi pot haver perdó si aquest no es demana a les víctimes[1].

Respecte al marc legislatiu, abans de la Llei 13/2007 del Memorial Democràtic de Catalunya[2] s'elabora la Llei de la Memòria Històrica, proclamada també l'any 2007.[3][b]. Aquesta llei (52/2007) sobre la memòria històrica tenia la finalitat d'impulsar mesures per assegurar, de manera homogènia, les exhumacions proposades per les famílies de les víctimes de la Guerra Civil. També cercava assegurar l'accés de les famílies de les víctimes als arxius i altres fonts documentals, a més d'estudiar mesures de recuperació i dignificació de les víctimes.

En canvi, les polítiques de memòria històrica que es van dur a terme a Catalunya amb la caiguda de Franco varen ser molt diferents. A finals de la dècada dels 80 i principi dels 90, es realitzà una campanya olímpica a la ciutat de Barcelona. La llei 13/2007 va tenir un doble objectiu en la política de Catalunya; desenvolupada gràcies als ajuntaments i, sobretot, per la nova institució sorgida gràcies a la Generalitat de Catalunya, coneguda actualment com el Memorial Democràtic de Catalunya [c]. Una política dedicada a la recuperació de la memòria històrica (últims set anys), un fenomen que ha permès la recerca de la normalització democràtica, després d'una transició basada en el silenci.

Escultura en homenatge a Pau Casals

La recuperació de la memòria històrica a Catalunya va impulsar la creació del Memorial Democràtic. Aquest fou el moment en què es decidí recuperar la memòria històrica en tots aquells llocs que havien estat escenari de diferents conflictes bèl·lics. A Catalunya, les tasques s'iniciaren l'any 2004, a partir del Decret 2/2004 de 7 gener per part del Departament de Relacions Institucionals i Participació, mitjançant el qual se signà un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per desenvolupar l'avantprojecte de creació del Memorial Democràtic.[d] En aquest decret, es creà el programa per al memorial democràtic, amb la finalitat de recuperar i reivindicar la memòria històrica per la lluita de la democràcia i difondre el seu coneixement.

L'any 2005 es va publicar l'ordre de crear la Comissió Assessora del Memorial Democràtic. Aquesta comissió va elaborar l'informe El memorial democràtic, instrument d'una política pública de la memòria, un document clau que va servir per a preparar la base de la llei sobre el memorial democràtic, amb l'objectiu de recuperar i difondre la memòria i convertir-lo en patrimoni col·lectiu. És en aquest any que la Universitat de Lleida, juntament amb el Departament de Relacions Institucionals i Participació i la Universitat Autònoma de Barcelona elaboren el Pla Pilot per a la localització, Registre i Senyalització dels llocs Emblemàtics de la Guerra Civil (1936-1939), de la Repressió Franquista i de la lluita Antifranquista a les Comarques de Lleida. Finalment, l’any 2006, el govern de Catalunya va presentar el projecte de Llei de Creació del Memorial Democràtic i promogué la llei, que finalment fou acceptada l'any 2007.

El Memorial Democràtic de Catalunya (2007-2010)[modifica]

Antic edifici del Memorial Democràtic situat a la Via Laietana de Barcelona

Catalunya té un patrimoni tangible i intangible al voltant de la memòria històrica i la història del passat més recent. Tot i que avui en dia part d'aquest patrimoni ha caigut en l'oblit, conserva un gran valor.

El Govern de la Generalitat de Catalunya va creure a partir del 2006 que la memòria històrica és un dret de la ciutadania d'una societat democràtica sana i lliure, i per tant, un deure de l'administració pública. El Programa per al Memorial Democràtic de l'any 2007, adscrit al Departament de Relacions Institucionals i Participació, és l'instrument designat per la Generalitat per executar les polítiques públiques de recuperació de la memòria històrica: homenatge a totes les víctimes de la lluita per la democràcia; proclamació dels valors que la fonamenten i preservació de la memòria de la lluita contra el franquisme.

El projecte del Memorial Democràtic de Catalunya planteja la creació d'una Xarxa d'Espais de Memòria a Catalunya l'any 2010 de diferent naturalesa.[4] Espais que aborden des de vestigis de la Guerra civil, la postguerra o la repressió. Presenten un projecte innovador i ambiciós amb què pretenen conservar, reconstruir i difondre aquests espais de memòria.

El Memorial Democràtic de Catalunya és un memorial en tots els sentits, en què es vetlla pels drets humans, la llibertat i la democràcia. Neix de la llibertat de la ciutadania i aprofundeix en la igualtat de les persones malgrat haver arribat amb retard, ateses les diverses circumstàncies i condicionants de la transició democràtica. Aquest pretén conèixer i explicar el passat recent amb la voluntat de comprometre's i comprometre la ciutadania amb els valors de la democràcia i de la llibertat.

El Memorial Democràtic és una institució de la Generalitat de Catalunya, independent de tota opció política, religiosa o ideològica; és una institució que persegueix l'acompliment dels drets humans, enfront dels qui combaten o desnaturalitzen la democràcia; és una institució plural perquè reconeix les diferents interpretacions possibles del passat, i es vesteix amb les diferents memòries dins del paisatge democràtic. Un dels aspectes més rellevants del Memorial Democràtic fou la creació dels Espais de Memòria, que recentment ha pres la forma d'una xarxa amb l'objectiu de recuperar, senyalitzar i difondre el patrimoni. Aquesta xarxa és integrada per una sèrie d'activacions patrimonials, repartides per tot el territori de Catalunya, i presenta una gran diversitat tant des del punt de vista temàtic com en relació al tipus d'estructures patrimonials.

El Memorial Democràtic, com tota institució, té uns deures i unes obligacions. Entre aquestes, cal destacar diverses funcions que tenen una forta incidència, com són: la commemoració, la conservació, la investigació, la difusió, la formació i la participació. Totes pretenen conservar el record i la memòria per a les generacions futures i dignificar els espais de dol, així com difondre el patrimoni i reconèixer la dignitat de totes aquelles víctimes que patiren les conseqüències i visqueren la tragèdia de la Guerra Civil. Per aquest motiu, el Memorial Democràtic durant els seus anys de màxima esplendor ha realitzat diverses actuacions en record i memòria del passat que cal conèixer i conservar.

Façana d'Edicions 62. Actual seu del Memorial Democràtic

Memorial Democràtic de Catalunya avui[modifica]

Després de l'auge que va tenir el Memorial Democràtic (2007-2010) des dels seus inicis, gràcies a tots els seus membres que varen fer possible una institució marcada per la memòria, per un passat recent, uns fets tràgics que hem de recordar perquè no torni a succeir en la història. I per recordar totes aquelles víctimes que van lluitar per la democràcia, pels drets humans i per la llibertat. Una llibertat amb un camí ple de víctimes civils que han permès la llibertat de molts d'altres. El memorial democràtic ha volgut recollir els fets gràcies als supervivents de la Guerra civil, familiars i néts. Tots ells busquen un reconeixement i una mena de caixa per tancar el dol i la tragèdia viscuda.

Una entitat que fou creada pel govern del tripartit per recuperar l'oblit de la víctimes de la Guerra Civil. Un govern interessat i dedicat a la recuperació de la memòria. En el moment de la seva creació, el memorial democràtic s'ubicava al número 69 de la Via Laietana. Però, amb la destitució de Miquel Caminal Badia, varen començar les davallades d'aquesta institució. A més, també tot aquest període està marcat per un canvi de govern, fet que provocà un descens per a la institució. Tots aquests fets varen provocar que l'organigrama del memorial quedés desvalgut. Fins que l'any 2011, la vicepresidenta del memorial democràtic, Joana Ortega, va nomenar Jordi Palou Loverdos com a nou director d'aquesta institució. Palol es dedica a la defensa dels drets humans.

Després de tres anys (l'any 2014) sense seu fixa, és oberta al públic, amb múltiples trasllats. Finalment, obtindrà una nova seu al districte de Ciutat Vella de Barcelona. Ocuparà l'antic edifici d'Edicions 62, al barri del Raval.[e] La intenció per aquests anys futurs, segons Jordi Palou-Loverdos, és obrir un procés participatiu per repartir, pensar i idear noves propostes per tirar endavant el primer projecte que es planteja el memorial democràtic. Recuperar, conservar i difondre tots aquells llocs, espais de memòria i vestigis que recorden el passat recent.

Espais de Memòria[modifica]

Primer de tot, hem de diferenciar entre els conceptes d'història i memòria. Cal entendre per memòria l'imaginari del passat col·lectiu que ens ha estat tramès.[5] En canvi, entenem per història la literatura generada pels historiadors professionals i aficionats, tant en monografies com en obres de síntesi.[5] Mentre que la història és una construcció fixada, la memòria és una pràctica cultural de les societats modernes institucionalitzades. La memòria comporta la commemoració activa amb significat polític i la codificació d'un cos simbòlic i iconogràfic propi que actua com a instrument de mobilització. Antigament, en les societats tradicionals, hem de recordar que fou la religió l'encarregada de mantenir i vertebrar la memòria cultural col·lectiva per mitjà dels llocs apropiats del culte i dels rituals corresponents. En canvi, avui en dia, és l'estat o els governs centrals, locals o regionals els encarregats d'aquesta tasca. Encara que hem de fer incisió que la ciutadania té un pes molt important en el record de les memòries. Però, tant la memòria com la història són selectives. És a dir, el passat és irremissiblement mort i quan el rememorem amb un llibre o amb un monument, tant l'historiador com el col·lectiu consideren que són significatius per al present, per rememorar la identitat de tot un col·lectiu des de l'emotivitat.[6]

El tema de la memòria històrica ha estat una qüestió de què fins a l'actualitat s'ha parlat, i els especialistes l'han ficat a debat. Un moment en què la història s'ha interessat pel procés de recuperació de la memòria històrica, gràcies al grup de treball i les famílies de les víctimes que varen crear l'Associació per la recuperació de la memòria històrica. La noció de memòria neix als anys 50 amb la difusió pedagògica, com a homenatge a les víctimes.[7] Així, com diu Pierre Nora: [...] en el deure de memòria es pot dir que s'ha produït una democratització del procés de coneixement històric, en què cada un pot convertir-se en l'historiador de si mateix [...].[8][f] És aquest fet que ens permet apropar-nos al passat i, per tant, considerar-lo clau per entendre la història i el passat; així s'estableixen els llocs de memòria, que alhora són tan atractius per als turistes.

Explicar un espai de memòria o un lloc de memòria ens permet reflexionar sobre la relació que hi ha entre memòria i patrimoni. No es tracta de recollir tot allò que és memorable, sinó allò que ha tingut o té encara el paper de lloc de memòria. No es pretén recollir totes les commemoracions, sinó tan sols aquelles que configuren de manera global la memòria identitària dels catalans com a poble.[9] És un desig col·lectiu de no perdre les característiques de la cultura del poble, fins i tot de la nostra pròpia identitat. La memòria no és sols la capacitat de recordar; sinó que hem d'aprendre a recordar i oblidar. Així doncs, per recuperar la memòria, rememorar-la i difondre-la com a expressió cultural del passat, un passat recent i proper al nostre territori, hem de fer un treball arqueològic. Com és el cas que s'ha portat a terme pel territori espanyol per tal de recuperar les restes de les víctimes que patiren els fets tràgics de la Guerra Civil. Aquesta recerca i dignificació permet restablir la pau i la memòria dels seus familiars.


« L'espai de la memòria roman atrapat en els racons del nostre silenci, de la nostra solitud, sense que l'oblit pugui desdibuixar per sempre els records que, de manera inexplicable, perduren aferrats als seus carrers, a casa seva, en les seves aromes, en els seus amagatalls, en les seves mirades, en les seves buits ... i, de vegades, en el no res [...] »
— Bàrbara Palomares Sánchez [g]

El terme espai de memòria o lloc de memòria fou creat i popularitzat per l'historiador Pierre Nora en la seva obra Les lieux de mémoire (1984);[10] en la seva tesi, Pierre Nora explica que un espai de memòria acostuma a estar lligat amb un fet tràgic. Pierre Nora considerava que si es parlava de llocs de memòria era perquè a França s'anava diluint el sentiment de la continuïtat, i el seu record començava a ser residual. Com per exemple, a Espanya els fets de la Guerra Civil durant els anys 1939-1939.

Fou durant el segle XXI que es van portar a terme moviments per a la recuperació de la memòria històrica, per deixar de banda una memòria que fins a l'actualitat ha estat silenciada per part de les institucions polítiques. En el cas espanyol, s'impulsa la Llei 52/2007 Memòria Històrica a Espanya. Aróstegui la classifica en tres categories. La primera, la memòria de la identificació; la segona, la memòria de la reconciliació i, per últim, la memòria de la reparació.[11] Un exemple clar en correspon al cas espanyol del Valle de los Caídos.

La Vall dels Caiguts, Madrid

I en el cas de Catalunya, gràcies a la Generalitat de Catalunya i a la institució del Memorial Democràtic, es creà la seva pròpia Llei 13/2007. Més tard, l'any 2010, varen crear la Xarxa d'Espais de Memòria Democràtica de Catalunya.

« [...] el nostre model de memorial ha creat la Xarxa d'Espais de Memòria, en què temàticament i territorial, s'expliquen, es recuperen, se senyalitzen i es museïtzen indrets i vestigis, materials i immaterials, que fan referència a un llarg període cronològic (1931-1980) i a una memòria democràtica plural i diversa [...]. Aquests espais es proposen tres objectius bàsics: el treball didàctic sobre la nostra història; la recuperació i conservació d'espais malmesos i oblidats, i el treball de memòria, reflexió i coneixement [12]. »

.

Aquesta és la base de treball per a difondre el patrimoni democràtic de Catalunya des de la institució pública Memorial Democràtic de Catalunya. Catalunya, durant la primera intervenció del Memorial, tindrà un total de 63 espais de memòria. A partir d'aleshores, les autoritats locals havien de fer ús de la declaració dels Béns Culturals d'Interès Local (BCIL) per als seus elements patrimonials i dotar-los d'una protecció adequada. El simbolisme dels llocs de memòria legitima les institucions i els poders que els consagren. El problema a Catalunya ha estat i és la lluita per la representació simbòlica de la nacionalitat reivindicada i no reconeguda per l'estat espanyol i perquè dues entitats coexisteixen al mateix territori.[13] L'any 2010, per ordre del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació,[14] es crea la Xarxa Espais de Memòria de Catalunya.

« La Xarxa d'Espais de Memòria Democràtica de Catalunya inclourà territoris de memòria, centres expositius de referència, patrimoni recuperat "in situ" (trinxeres, búnquers, espais de dol i fosses comunes, etc.), camins de memòria (rutes de l'exili, camí de la llibertat, etc.), llocs i espais de resistència, arxius i centres de documentació, i monuments memorials [14]. »
Museu Memorial de l'Exili (MUME)

La seu del Memorial Democràtic de Catalunya està situada al cor de Barcelona, però aquesta institució s'ajuda de dues entitats consorciades amb la Generalitat de Catalunya mitjançant el Memorial Democràtic, que són els Espais de la batalla de l'Ebre-COMEBE a Corbera d'Ebre. Aquesta institució es forma a partir de la combinació de centre interpretació i espai històric. El COMEBE va veure la llum l'abril de 2001 per iniciativa de diferents ens locals del territori que fou escenari de la batalla. L'objectiu és recuperar la memòria històrica que explica la història de la batalla de l'Ebre i la dinamització de tots aquells projectes i accions que ajudin a la seva difusió i coneixement. I en segon lloc, el Museu Memorial de l'Exili MUME. Aquesta entitat és un ens públic constituït per a l'establiment i la gestió en comú, al municipi de la Jonquera; tindrà per objecte l'exposició, la recerca, la interpretació i divulgació dels fenòmens històrics a l'entorn dels exilis. El seu consorci està format per diferents institucions com: l'Ajuntament de la Jonquera, la Generalitat de Catalunya, el Consell Comarcal de l'Alt Empordà i la Universitat de Girona. L'objectiu del MUME és la gestió del centre museístic de difusió i commemoració memorial al voltant de la temàtica de l'exili; emprendre la recuperació sistemàtica del llegat de l'exili; recordar la figura de Walter Benjamin, fomentar el coneixement crític de la seva obra des d'una perspectiva històrica, i connectar el seu llegat intel·lectual amb la cultura i el pensament contemporanis; estimular la formació crítica de la ciutadania, la difusió dels valors democràtics i la consecució d'un món més just i lliure.

Totes creant centres d'interpretació, museus especialitzats, o espais museïtzats que configuren el patrimoni memorial de Catalunya. Entre aquests espais, podem trobar: rutes senyalitzades, espais de la Segona República, espais de la Guerra Civil, espais de frontera i exili o espais de lluita antifranquista i recuperació democràtica.[15]


Els espais de memòria a Catalunya suposen un patrimoni molt important i que gràcies al Memorial Democràtic de Catalunya s'ha arribat a revalorar i rememorar tots aquells espais i les víctimes que varen estar al front de la Guerra Civil durant els anys 1936-1939. Aquests són llocs vius i que estan en constant evolució, on el pas del temps ha generat una pàtina que ens permet reviure, escoltar i sentir les emocions del passat.

«

Els màrtirs, els herois són la llum dels pobles que han sofert, han lluitat contra els tirans, són els sants vertaders, uns éssers tan nobles, que la llegenda, els segles, fan gegants. Sou, doncs, germans, a més de grans, eterns, l'orgull dels garriguencs, d'Albagés tresors, espills d'una gent que ha viscut l'infern la fam, les tortures, els crims, el terror!... Que emplenà les nostres viles de por, de dolors, de vídues, d'orfelins, tantes llars de plors! de màrtirs, joves tots, flors dels nostres ideals, republicans, pels quals vàreu caure morts, cridant: ASSASSINS! aquella nit d'horror, que la sang us feia herois i el crim immortals. [16]

»

Xarxa d'Espais de Memòria de les comarques de Lleida i l'Alt Pirineu i Aran[modifica]

La Xarxa Espais de Memòria de Catalunya es va crear gràcies al Memorial Democràric l'any 2010 amb l'Ordre IRP/91/2010.[14] La xarxa d'Espais de Memòria posava amb marxa unes actuacions amb les quals es pretenia: explicar, recuperar, senyalitzar i museïtzar indrets i vestigis, materials i immaterials. Tenien un clar objectiu, recuperar i conservar tots aquells espais malmesos i oblidats. Donar a conèixer un món ple de memòria, reflexió i coneixement. Aquests espais corresponen a la comarca de l'Alt Pirineu, Aran i Lleida, són espais recuperats in situ, camins de memòria, espais de resistència, centres d'interpretació i altres monuments memorials.

L'Alt Urgell[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/ breu descripció Fotografia/imatge
Arsèguel Ruta dels búnquers del bosc de Rossa (Arsèguel) 1° 34′ 38″ N, 42° 20′ 57″ E / 1.577250°N,42.349126°E / 1.577250; 42.349126 Pel que fa als Pirineus, al llarg de la història ha estat considerat un dels territoris més importants i més estratègic. El control dels diferents passos i valls pirinenques ha estat cabdal per a aconseguir el domini dels territoris de banda i banda de la serralada. És per aquest motiu que aquesta important línia també és coneguda amb el nom de Línia de Defensa dels Pirineus "P". Al final de la Segona Guerra mundial,l'Espanya franquista planteja la construcció d'una gran barrera, una línia de defensa que ha de permetre combatre l'atac de les forces aliades, donada la possibilitat d'una invasió per part de les potències democràtiques.

A partir de 1943, el dictador Franco planifica secretament la Línia de Defensa dels Pirineus "P" (línia P), i l'executa entre els anys 1944 i 1947. Una línia de defensa militar molt ben dissenyada per fer front a aquesta invasió. En un primer moment, es prevenia construir un total de 10.000 búnquers, des del Cap de Creus fins a Hendaia. Aquesta estratègia defensiva va fer prosperar en aquesta zona molts búnquers, distribuïts al llarg de la Vall del Segre.[h] Entre Martinet de Cerdanya i Arsèguel es planteja el primer punt de xoc i de fre de les tropes aliades, amb l'objectiu d'impedir que l'exèrcit pogués avançar per la ruta natural de la Cerdanya cap a la Seu d'Urgell i la Vall de l'Ebre. Aquests búnquers mai es van armar, ni van servir per al que havien estat dissenyats. A més, també és discutible la previsió d'un atac per terra, ja que passada la Segona Guerra mundial, si l'atac s'hagués donat, hauria estat segurament per l'aire, i l'eficiència de l'estratègia defensiva planificada pel dictador Franco hagués estat ineficaç. Tot i així, se'n va continuar fent el manteniment fins al 1960. Pel que fa als búnquers, foren construïts en terrenys particulars i comunals sense cap mena de permís per part dels seus propietaris[i]. Els búnquers o centres de resistència acollien l'efectiu d'un batalló. El centre de resistència que hi ha al municipi d'Arsèguel correspon al número 59 que afecta quatre municipis: Alàs i Cerc, Arsèguel, Estamariu i Valls de Valira. Consta de 33 fortificacions, entre les quals trobem de destinades a albergar fusells de metralladora, canons anticarro, morters i metralladores. La seva missió era defensar els punts d'artilleria, impedir que l'enemic avancés en el camí. Aquests nius de metralladora tenen forma arrodonida i estaven pensats per encabir-hi una metralladora. El soldat tenia una visibilitat restringida, però enfocada cap a un camp de visió molt concret. Els búnquers del municipi d'Arsèguel estan situats en un punt estratègic de la Vall del Segre, a l'estret de les Cabanotes entre el Baridà i la plana de l'Urgellet i dominen un costat i l'altre de la vall. Aquests búnquers han estat conservats gràcies a l'activa participació que va promoure el Memorial Democràtic. És d'aquesta manera com la població civil fa memòria de tots aquells fets i rememora totes aquelles víctimes a causa de la Guerra Civil.

Fortificaciones de la línia P, situadas en el municpio de Arsèguel

Fortificaciones de la línia P, situadas en el municpio de Arsèguel

La Cerdanya[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/ breu descripció Fotografia/imatge
Martinet Parc dels búnquers de Martinet i Montellà 1° 41′ 20″ N, 42° 21′ 47″ E / 1.688875°N,42.363001°E / 1.688875; 42.363001 L'esclat de la Segona Guerra mundial propicià la construcció d'una línia fortificada de búnquers que recorre d'un extrem a l'altre els Pirineus amb l'objectiu d'evitar la possible invasió per part de l'exèrcit democràtic. Aquesta línia, també anomenada Línia P, es va construir durant la postguerra. L'any 1943, el dictador Franco planifica secretament la Línia P, i l'executa entre els anys 1944 i 1947. Una línia de defensa molt ben dissenyada i amb grans punts estratègics per fer front a totes aquelles possibles invasions i atacs bèl·lics. Amb aquesta estratègia va construir un total de 10.000 búnquers distribuïts al llarg de la Vall del Segre; aquests mai van ser utilitzats amb la finalitat que van ser construïts. Així i tot, aquesta línia es va mantenir fins als anys 60. Entre Martinet i Arsèguel es planteja el primer punt de xoc i de fre de les tropes aliades, amb l'objectiu d'impedir que l'exèrcit pogués avançar.

Gràcies a la participació del Memorial Democràtic de Catalunya, es conserven restes d'aquests búnquers, trinxeres o espais bèl·lics que recorden i rememoren el que va patir la nostra terra. A la comunitat de Martinent i Montellà, podem trobar el centre d'interpretació i el Parc dels búnquers de Martinet i Montellà. Aquest centre d'interpretació està situat en una casa de la Cerdanya totalment restaurada. El centre s'ha plantejat com un lloc per experimentar i entendre un temps de guerres i de memòria. Amb un muntatge museogràfic innovador, basat en diferents audiovisuals, el Parc dels Búnquers recrea l'atmosfera que envoltava aquesta etapa de guerres i morts. Dóna les claus per endinsar-nos en el seu context històric, i entendre per què es va construir aquesta línia de defensa que ha estat tan important. La visita guiada del centre ens permet realitzar i reviure la sensació d'angoixa i d'incertesa, a més a més, de recordar l'horror dels esdeveniments. L'objectiu del Parc dels Búnquers és arribar a entendre per què es van construir aquests búnquers i quin sentit van tenir en la seva època. A Martinet, trobem un altre centre de resistència número 53. En aquest recorregut, es poden veure un total de vuit búnquers de diferents tipus: punts de combat, punts d'artilleria, nius de metralladores, entre d'altres[17].[1]

Búnquer interior de Martinet i Montellà

Les Garrigues[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/ breu descripció Fotografia/imatge
Les Borges Blanques Sota les bombes. Itineraris dels bombardejos a les Borges 0° 52′ 10″ N, 41° 31′ 23″ E / 0.869316°N,41.522919°E / 0.869316; 41.522919 No fou fins al trencament del Front de l'Ebre (novembre de 1938) i del Front del Segre[18] (desembre de 1938) per part de l'exèrcit franquista que s'inicia l'ofensiva militar a Catalunya, en concret a la ciutat de les Borges Blanques. Aquesta ciutat fins al moment no havia tingut un fort protagonisme de caràcter bèl·lic. Però, sí que tingué una forta repercussió en l'àmbit religiós aquesta anomenada revolució social amb la materialització de diferents models col·lectivistes, encapçalats fonamentalment per la CNT. A més de grups radicals dedicats a la persecució de grans propietaris, personatges pseudoreligiosos o exdirigents polítics locals que pertanyien o eren considerats d'ideologia de caràcter dretà, feixista, facciós o de suport a la revolta militar.

Les Garrigues no serà un camp de batalla, pròpiament dit, fins al 23 de desembre, data que marca l'inici de l'ofensiva franquista, vers Catalunya. En la línia GranadellaAlbagésCogulCastelldansBorges Blanques, s'hi produiran duríssims enfrontaments. Aquesta batalla és coneguda amb el nom de La batalla de les Garrigues. Durant uns deu o dotze dies, va haver-hi una gran lluita i un gran esforç tant per defensar la línia d'entrada a Catalunya i d'altres per destruir els focus de resistència, ja que cada cop eren més dèbils.[j] L'estreta relació entre el president Macià i les Borges Blanques va fer que les bombes caigudes durant el mes de gener de 1938 fossin moltíssimes. Amb aquest fet, el que volien era castigar el republicanisme i l'independentisme modern. Les Borges Blanques va rebre dos atacs per part de l'aviació legionària italiana. Aquests bombardejos varen afectar moltes víctimes civils innocents, per això cal parlar d'elles i rememorar-les. L'atac amb víctimes mortals es produí el dos d'abril de 1938. Les Borges Blanques comptabilitzà més de 54 morts. Aquest fet tan tràgic produí que més d'un 60% de les cases quedaren destruïdes, motiu pel qual les Borges Blanques va ser introduïda en la General Dirección de Regiones Devastadas per poder ser reconstruïda.[k][20]


Els espais de memòria que se centren en l'espai de les Borges Blanques es van dur a terme gràcies a la implicació del Memorial Democràtic, l'any 2008, pels diversos carrers de les Borges Blanques: l'Ajuntament de Les Borges Blanques instaura un total de tretze monòlits d'acer [l] amb fotografies antigues i un text en què es descriu el que va succeir.[20]

Itinerario por la ciudad de Borges Blanques que recuerda el bombardeo a la ciudad.

Se trata del panel número 6 "Refugi de Cal Gineret". En recuerdo a la memoria de los bombardeos a la ciudad.
Les Borges Blanques Espai Macià 0° 52′ 10″ N, 41° 31′ 23″ E / 0.869316°N,41.522919°E / 0.869316; 41.522919 Francesc Macià i Llussà va néixer el 1859 a Vilanova i la Geltrú i va morir el dia de Nadal de 1933 a Barcelona, exercint de president a Catalunya. Els seus pares eren de les Borges Blanques i es dedicaven al comerç d'oli. A l'estiu, la família Macià passava llargues estades a les Borges Blanques, i era en aquest espai on el jove Macià comença a sentir una gran estimació per la gent i la població de les Borges Blanques. L'any 1892 fou nomenat fill de les Borges. L'any 1905, sent enginyer militar amb el grau de tinent coronel, va condemnar l'assalt al Cu-Cut. Dos anys més tard, deixava l'exèrcit, per seguir la voluntat de les Garrigues, ja que el varen escollir pel districte electoral de les Borges. El president Macià fou escollit per la gran majoria de catalans i així va ser durant set legislatures. Després del seu exili, forçat per la dictadura de Primo de Rivera, fou considerat un heroi nacional pels fets de Prats de Molló produïts l'any 1926, Macià torna al seu país. El dia 19 de març de 1931 constituí Esquerra Republicana de Catalunya, i el 14 d'abril proclamà l'Estat Català dintre de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Finalment, el 17 d'abril es va transformar en la Generalitat de Catalunya.

Tots aquests fets, i aquesta vinculació tan estreta amb les Borges va fer que les bombes caigudes sobre la ciutat, tot i no ser línia de front, fossin moltíssimes i així castigaren el republicanisme de Macià. Respecte a l'Espai Macià situat a les Borges Blanques, és un espai de memòria gràcies a la intervenció del Memorial Democràtic d'espai dedicat a la memòria. L'Espai Macià és un centre d'interpretació de la figura del president Francesc Macià. En aquest espai se'ns mostra, es comparteix, es preserva i es difon el patrimoni documental, gràfic, audiovisual i, en especial, el sentiment lligat a la figura del president català Francesc Macià. Dins d'aquest espai podem trobar l'oficina de Turisme de la comarca de les Garrigues. I a més a més, una exposició dedicada a la vida i els valors polítics, socials i humanistes que ens va llegar l'avi Macià. I per últim, també tenim el suport de diferents audiovisuals que permeten que l'espectador interactuï amb aquests fets que va patir la ciutat de les Borges Blanques i que hem de recordar amb nostàlgia. Ja que la ciutat de Borges va patir un fet traumàtic per part del front, que castigà el republicanisme de Macià i la seva llibertat [21].

El espai Macià és un centre d'interpretació ubicat a les Borges Blanques. Aquest está dedicat al president Francesc Macià i al espai de memòria "Sota les bombes".

La Noguera[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/ breu descripció Fotografia/imatge
Camarasa El Merenguer 0° 52′ 58″ N, 41° 52′ 30″ E / 0.882846°N,41.875114°E / 0.882846; 41.875114 L'any 1936, el cop d'estat militar el 18 de juliol contra la legalitat republicana[22] va comportar l'esclat de la Guerra Civil espanyola. L'exèrcit del dictador Franco es va imposar per les diverses províncies catalanes amb l'únic objectiu de prendre possessió del poder, l'alçament a Catalunya va continuar. Fou durant el mes d'abril de l'any 1938 quan s'establí el front de guerra al llarg dels rius de la Noguera Pallaresa, Segre i Ebre[23]. Va ser a partir d'aquest moment que Catalunya s'aïlla de l'Espanya republicana, fet que va ser castigat durament per les tropes franquistes.

L'espai de memòria que es conserva i ha estat reconstruït gràcies a l'actuació del memorial democràtic és el Merenguer. Aquesta cota anomenada Tossal del Déu fou coneguda a partir de maig de 1938 amb el nom de Merenguer; fou un element de resistència de l'anomenat Centre de resistència el Merengue, el qual s'estenia des de la masia Botet (cal Mesegué) fins a aquesta posició. La seva defensa fou vital per a les forces franquistes i un obstacle ple de trampes i d'amenaces per a la vida de les tropes republicanes que l'atacaren una vegada i altra sense èxit.

« Vinga nois que això ens ho menjarem com si fos un merengue! [24] »

Són aquestes paraules, segons la memòria dels soldats, un oficial republicà els va arengar abans d’iniciar un dels atacs sobre aquesta cota. Durant el mes de maig de 1938 les tropes van iniciar un atac que dura més de vuit dies[25], el resultat fou nombroses baixes[26] en ambdós exèrcits [m]. L’ofensiva republicana al cap i a la fi va fracassar, ja que no va aconseguir ocupar el Cap de pont de Balaguer. El front va quedar estabilitzat fins al desembre de 1938, moment en què les tropes franquistes, des del Merenguer, varen trencar la línia de defensa republicana entre el riu Segre i Palous amb l’objectiu de contribuir a l’ocupació de Catalunya. Els vestigis d’aquella batalla han estat recuperats com a patrimoni memorial de la Guerra Civil al front del Segre. Es pot visitar aquest turó del Merenguer, passant per les trinxeres i els búnquers de l’any 1938 i ara recuperats gràcies al memorial democràtic. Dalt del turó, podem veure un monòlit erigit en homenatge als combatents que van perdre la vida en aquest front. L’actuació del memorial democràtic va impulsar que s’hi instal·lessin plafons informatius que expliquen els enfrontaments que hi va tenir lloc.

Era un lloc d'una posició defensiva des d'on el soldat complia la missió encomanda.

Construccions amb coberta lleugera, foren utilitzats per resguardar el personal i com a dipòsit de municions.
Foradada Búnquers de Foradada 1° 00′ 42″ N, 41° 52′ 36″ E / 1.011692°N,41.876644°E / 1.011692; 41.876644 A principi de l'any 1938 les forces del general Franco van portar a terme una gran ofensiva. Fins que van arriba al territori català amb l'objectiu d'aïllar-la de la resta Espanya i d'aquesta manera ataca amb més facilitat. Aquesta ofensiva arriba al mes d'abril al front al llarg dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Fou a partir d'aquest moment que Catalunya queda aïllada de l'Espanya republicana.

El municipi de Foradada, situat a la Noguera al costat del riu Segre, conserva diferents elements bèl·lics com: trinxeres, búnquers, entre altres. Aquest indret pertany a la segona línia de defensa del Segre contra l'exèrcit rebel. Gràcies al Memorial Democràtic de Catalunya es va portar a terme una activa recuperació per aquests espais de la Guerra Civil Española. L'objectiu d'aquests espais es és perviure i rememorar la memòria pels milers de vides perdudes al front [17] [2]

Búnquers i trinxeres que formen part de la segona línia de defensa del Segre.
Montgai, La Sentiu de Sió, Bellcaire d'Urgell i Preixens Itiniraris pel cap de pont de Balaguer 0° 58′ 03″ N, 41° 47′ 54″ E / 0.967621°N,41.798472°E / 0.967621; 41.798472 0° 52′ 51″ N, 41° 48′ 16″ E / 0.880823°N,41.804338°E / 0.880823; 41.804338 0° 54′ 33″ N, 41° 45′ 32″ E / 0.909212°N,41.758961°E / 0.909212; 41.758961 1° 03′ 06″ N, 41° 47′ 42″ E / 1.051554°N,41.795091°E / 1.051554; 41.795091 Durant la Guerra Civil l'any 1938, després de la ruptura amb el front de l'Aragó, l'exèrcit franquista avança fins a la província de Lleida. Aquest front s'establí al llarg dels rius de la Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Al voltant de Balaguer, l'exèrcit s'establí amb l'objectiu de protegir els atacs republicans[23].

El 4 d'abril de 1938, quan l'exèrcit franquista arribà a Catalunya, Vicente Rojo[27], cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà, donà les directives per a la construcció de sis línies paral·leles fortificades per defensar Catalunya [n] [28]. Aquestes línies, conegudes com a línies L1 a L6 anaven de sud a nord i, cap a l'interior, d'oest a est, amb l'objectiu d'impedir l'ocupació de Catalunya i, alhora, protegir les comunicacions de l'Espanya amb la frontera. De les sis línies inicialment que es van proposar sol quedà pràcticament completades la L1[o] i la L2 [p] que les podem visitar i recórrer. Els diferents espais històrics ens rememoren aquesta memòria fins al moment oblidada i perduda pels ciutadans catalans i que gràcies a la participació del Memorial Democràtic podem veure alguns d'aquests vestigis bèl·lics com trinxeres, búnquers, punts d'armament, entre altres.

Algunes d'aquestes restes les trobem en els municipis de La Sentiu de Sió (Tossal de les Forques i l'ermita de Guardiola), Bellcaire d'Urgell (Lo Morinyol i el Pedrís), Montgai (trinxeres dels tossals) hi ha Preixens (les fortificacions del canal d'Urgell). Tots aquests espais han estat recuperats per rememorar la memòria de la Guerra Civil Espanyola al front del Segre. Aquestes fortificacions es comunicaven amb les construccions bèl·liques de la primera línia del cap de pont de Balaguer mitjançant la Línia del Canal, un entramat de construccions que es recolzaven als canals i a les séquies del mateix canal d'Urgell. Les construccions de la L1, situades davant del cap de pont de Balaguer, pràcticament no foren utilitzades a l'inici de l'ofensiva.

Passadís per les trinxeres dels Tossals que ens porta als nius de metralladora

Posició clau en les trinxeres.

Construccions amb coberta lleugera per salvaguar-se dels atacs.

El Pallars Jussà[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/ Breu descripció Fotografia/Imatge
Isona i Conca Dellà Isona:La reconstrucció d'un poble entre dos fronts 1° 03′ 14″ N, 42° 07′ 15″ E / 1.053824°N,42.120720°E / 1.053824; 42.120720 Durant la primavera de l'any 1938 la desfeta de les forces republicanes a l'Aragó va dibuixar una nova línia del conflicte, en la que el Pallars Jussà va adquirir un gran protagonisme. Durant nou mesos i, fins a l'inici de l'ofensiva sobre Catalunya, un front de guerra estàtic va travessar la comarca del nord a sud. Les tropes franquistes ocuparen ràpidament els millors indrets i els pobles importants com: Tremp, La Pobla de Segur, i les seves centrals elèctriques, van quedar sota el seu control. Els republicans van reorganitzar els seus efectius i es van preparar per a contraatacar, en un intent de portar la iniciativa de les operacions bèl·liques. Tanmateix, hagueren de fer front a les dificultats d'abastiment que els imposaven les seves posicions militars, molts menys afavorides.

Isona va ser l'únic poble important que va restar en mans republicanes formant part de la mateixa línia de front; aquesta circumstància va deixar la població greument exposada a les agressions del conflicte. Donada la proximitat de la primera línia de guerra. Durant els primers dies de guerra al Pallars, el poble Isona va quedar pràcticament abandonat i fou ocupat per les companyies de soldats republicanes destacades en la zona. A la fi del conflicte es va comprovar que els bombardejos d'artilleria pràcticament havien destruït el centre urbà [q].


« De matinada vam travessar Isona de punta a punta, i vaig poder certificar amb els meus ulls com els bombardeigs havien fet desaparèixer el poble: ni una ànima, cases destruïdes, munts i munts de pedres pels carrers, ni un punt de llum [29] »


El conjunt d'edificis construïts a Isona durant la postguerra fou gràcies a La Dirección General de Regiones Devastadas (DGRD) creat l'any 1939 per reconstruir les zones més afectades per la guerra. Aquesta tasca permetia al bàndol guanyador legitimar la ideologia del nou règim. Aquests pobles foren considerats pobles adoptats pel Caudillo. La revista Reconstrucción, veu de l'ideari oficial del règim, en el seu primer número l'any 1940, definia així la tasca de l'organisme:


« (...) facilitar i, en certs casos portar a la pràctica directament la reconstrucció dels danys soferts en els pobles i ciutats que van ser sagnant escenari de la santa i victoriosa creuada d'alliberament o testimonis irrefutables del bàrbar i cruel acarnissament de les hores que, alliçonades per Rússia, van mostrar el seu odi cap a tot el que significava representació real dels principis bàsics i seculars de l'esperit cristià i espanyol.[r] »


Tot això provoca en el camp ideològic una potenciació del món rural, amb l'objectiu d'evitar l'emigració a la ciutat i de recuperar la producció de les terres abandonades. S'imposaven models de població autàrquics, en els que la creació de diversos tipus d'habitatges perpetuava les diferències socials. Aquesta estètica arquitectònica contribuïa a fomentar la unitat de l'Estat. La reconstrucció d'Isona es va iniciar l'agost de 1940 i va durar quinze anys. Les obres es van aturar el 1950, a causa dels problemes pressupostaris, i es varen reprendre l'any 1956. L'actuació de Regiones Devastadas no solament es limitava a la reparació i reconstrucció del patrimoni immoble, sinó que també a les infraestructures públiques i a la xarxa viària [30]. Gràcies al Memorial Democràtic s'inicia una activa campanya per rememorar els fets succeïts durant la Guerra Civil al poble d'Isona. Es pot fer un recorregut pel poble que està senyalitzat amb uns plafons de ferro amb diversa informació. L'itinerari l'hem de començar per l'església de Santa Maria d'Isona d'origen medieval. Durant la guerra civil l'església va rebre diversos impactes d'artilleria a la torre del campanar i va patir greus desperfectes a la teulada. En un primer moment el seu arranjament va consistir tan sols en un repàs general de la coberta i de les voltes, especialment de la capella del Sant Crist que era la part més perjudicada. Un altre espai on es podien veure aquells desperfectes a causa dels bombardejos és en les proximitats de la plaça Bisbe Badia. La superfície de l'actual plaça estava ocupada per dues illes de cases que van quedar totalment enrunades; les poques que estaven dempeus van haver de ser igualment enderrocades. En definitiva, després de la guerra l'antiga plaça Bisbe Badia tenia tres dels seus frontis pràcticament ensorrats. Actualment queda una zona amplia i amb bones condicions que corresponen al centre de la vila [s]. Continuant amb el recorregut arribem a les escoles, aquesta reconstrucció va gaudir d'una capacitat per a 150 alumnes i es va ubicar fora del nucli urbà. Perquè els col·legis comptaven amb grans aules higièniques i ben il·luminades, així com camps d'esport. Un altre punt important correspon al forn municipal[t] i al dipòsit d'aigua [u] Per acabar amb el recorregut arribem a les cases del carrer Sant Vicenç, una construcció de vuit cases idèntiques, cases destinades als agricultors de classe mitjana i situades als afores del nucli urbà. Les cases són de planta baixa amb una àmplia cuina-menjador, un petit rebost i un servei; i al segon pis, les quatre habitacions[31].

Reconstrucción gracias a la Dirección General de Regiones Devastadas en el pueblo de Isona.

Reconstrucción gracias a la Dirección General de Regiones Devastadas en el pueblo de Isona.

Reconstrucción gracias a la Dirección General de Regiones Devastadas en el pueblo de Isona.

Reconstrucción gracias a la Dirección General de Regiones Devastadas en el pueblo de Isona.
Isona i Conca Dellà Itinirari "El Front republicà de la Posa" 1° 03′ 14″ N, 42° 07′ 15″ E / 1.053824°N,42.120720°E / 1.053824; 42.120720 La Guerra Civil Espanyola al llarg de la Noguera Pallaresa, Segre i Ebre[23] ha deixat un gran patrimoni històric amb moltes restes d'arquitectura militar. Els búnquers i les trinxeres ens serveixen d'un gran testimoni que caracteritza la zona durant la seva historia. Aquestes arquitectures ens permeten construir una memòria del passat. Un passat que ha caigut en l'oblit i que gràcies al Memorial Democràtic hi ha hagut una forta activació de la memòria.


« La vida a la trinxera és salvatge. Si plou et mulles, et seques quan surt el sol, menges si arriba el subministrament i vas ple de polls perquè no tens manera de rentar-te. [v][32] »


Als afores del municipi d'Isona, podem visitar el conjunt militar de la Posa. Un escenari que ens permet recórrer els fets històrics dels exèrcits republicans i franquistes que van combatre entre la primavera de 1938 i gener de 1939. El sector de la Posa va ser la segona línia defensiva de les tropes republicanes. Per aquesta raó es construïren una sèrie d'estructures militars destinades a impedir el pas de les tropes franquistes cap a la vall del Segre en cas de trencament de la línia de front. Tenim quatre zones ben diferenciades. En la primera zona tenim un búnquer republicà del front del Pallars que es conserva en bon estat i es pot apreciar l'empremta dels sacs terrers que s'enganxaven com a encofrat. En la zona dos podem veure restes de nius de metralladora i algun búnquer. I en les zones tres i quatre tenim uns dels assentaments per a les metralladores podien ser les casamates de ciment o els búnquers des d'on es disposava una autoprotecció i un camp de tir perfecte, i a la vegada tenien una comunicació fàcil amb el dipòsit de municions mitjançant els ramals de les trinxeres.

Búnquers del frente republicano de la Posa, recorrido que se distribuye en cuatro zonas en dirección hacia la ermita de la Mare de Déu de la Posa.

Búnquers del frente republicano de la Posa, recorrido que se distribuye en cuatro zonas en dirección hacia la ermita de la Mare de Déu de la Posa.

Búnquers del frente republicano de la Posa, recorrido que se distribuye en cuatro zonas en dirección hacia la ermita de la Mare de Déu de la Posa.
Llimiana Casa Bonifaci. Museu de Llimiana 0° 54′ 58″ N, 42° 04′ 25″ E / 0.916157°N,42.073677°E / 0.916157; 42.073677 La Casa Bonifaci o el Museu de Llimiana està situat a la plaça Major de Llimiana és un edifici de tres plantes que va ser habitat per la família Bonifaci des de mitjan segle XIX. La museïtzació de la primera planta inclou mobles, estris i parament que s'ha conservat dels antics propietaris. La casa Bonifaci-Museu dóna una visió de la història de Llimiana i ens explica la biografia de Josep Bonifaci Mora, amb una trajectòria mèdica i política important durant la Guerra Civil Espanyola i que la major part dels seus anys del franquisme els va passar a l'exili.

Josep Bonifaci Mora va néixer a Llimiana el 1895. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1916. S'especialitzà en aparell digestiu treballant a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Va ser membre del Sindicat de Metges de Catalunya i milità en Estat Català. Amb l'esclat de la Guerra Civil s'afilià al PSUC. També va presidir la branca de professions sanitàries de la UGT i va ser director general d'Assistència Social del Govern de la República. Bonifaci va ser el metge personal de José Díaz (secretari general del Partit Comunista d'Espanya). Durant la seva etapa a l'exili va ser metge a l'Hospital Central del Kremlin de Moscou abans d'establir-se a Tolosa de Llenguadoc que va ser deportat a Còrsega. L'any 1951 va obtenir el permís per traslladar-se a Praga, on va residir fins a l'any 1963, any que va passar finalment a Bucarest fins a 1967. Fou a partir d'aquest any que va poder tornar a França. L'estiu de 1971 va retornar a Barcelona i exercir com a metge en aquesta ciutat. Va ser enterrat el dia de Sant Jordi l'any 1989.

Edificio de tres plantas que fue habitado por la familia Bonifaci, situada en la plaza mayor de Llimiana.

Edificio de tres plantas que fue habitado por la familia Bonifaci, situada en la plaza mayor de Llimiana.

El Pallars Sobirà[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/descripció Fotografia/Imatge
Soriguera Les fortificacions del fossat a Sant Joan de Vilamur 1° 09′ 40″ N, 42° 22′ 49″ E / 1.161245°N,42.380194°E / 1.161245; 42.380194 L'alçament militar del 18 de juliol en contra de la legalitat representada pel govern de la República, va comportar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. L'exèrcit sollevat, dirigit pel general Franco, es va imposar a diverses capitals de província mentre que a Catalunya es va contenir l'alçament. La primavera de 1938, el front de guerra es va establir des dels Pirineus a l'Ebre aïllant la Catalunya republicana. El 9 de març de 1938, l'exèrcit franquista va iniciar una gran ofensiva que va progressar de manera molt ràpida. La caiguda del front d'Aragó va suposar l'arribada al Pallars Sobirà de l'exèrcit de Franco, el 13 d'abril va ocupar els pobles de Gerri de la Sal, Peramea, Enviny i Sort. Aquesta mateixa Divisió franquista es va encarregar de la fortificació d'una extensa àrea del Pallars Sobirà aprofitant l'estancament del front durant nou mesos a les ribes del riu Noguera Pallaresa[33].

El conjunt de Vilamur el formaven diferents elements defensius, bàsicament casamates bastides amb pedra relligada amb morter, o bé encofrades i amb coberta de formigó, les quals tenien a l'interior una xemeneia, que permetia fer-hi foc i suportar el fred de l' hivern. Les construccions defensives disposaven d'espitlleres aptes per al foc d'armes automàtiques. Les casamates es connectaven mitjançant una xarxa de trinxeres excavades al sòl. Els finals de tram d'aquesta xarxa defensiva es protegien amb parapets de pedres relligades amb morter, proveïts d'espitlleres per a fusellers. Finalment, el conjunt defensiu es completava amb un filat muntat sobre piquetes de ferro, que havia de protegir les defenses a una distància suficient que impedís l'esclat de les bombes de mà a les trinxeres en un hipotètic atac de l'enemic. Ja que esperaven que l'atac fos per l'aire. Respecte a la vida militar, una companyia prestava servei permanent a la línia defensiva de Vilamur. La unitat militar era comandada per dos o tres oficials, i diversos sergents i caporals, tots ells indispensables per garantir la disciplina i l'activitat militar diària [w]. La seguretat de la línia defensiva de Vilamur, durant els nou mesos que va durar l'ofensiva, sol es va veure afectada només una vegada per part de l'aviació republicana[x]. El resultat d'aquest atac va ser tres morts, onze ferits, i a més a més la destrucció d'algunes cases del nucli urbà.

Gràcies a l'activa participació que va promoure el Memorial Democràtic, podem veure restes d'aquest patrimoni històric amb molt bon estat de conservació i són visitables. Aquest patrimoni ens recorda els fets de 1938. Uns fets tràgics que va patir la població civil. Un moment històric que hem de recordar amb enyorança i un fort sentiment lligat a la nostra terra.

Línia de defensa de los Pirineus. Las fortificaciones construidas en Vilamur.

Línia de defensa de los Pirineus. Las fortificaciones construidas en Vilamur.

Línia de defensa de los Pirineus. Las fortificaciones construidas en Vilamur.
Sort Presó- Museu "Camí de la Llibertat" 1° 07′ 51″ N, 42° 24′ 47″ E / 1.130750°N,42.413177°E / 1.130750; 42.413177 El setembre de 1939 esclatà la Segona Guerra Mundial amb la invasió de Polònia per part de tropes alemanyes. Posteriorment l'exèrcit de Hitler ocuparia Bèlgica, els Països Baixos i part de França. Davant d'aquesta situació, milers de persones fugiren de l'Europa dominada pels nazis a través dels passos fronterers del Pallars Sobirà i la Val d'Aran. Es calcula que, entre 1939 i 1944, unes 90.000 persones arribaren a l'Espanya franquista creuant els Pirineus. Es tractava sobretot de francesos, aviadors aliats o famílies jueves. Prop de 3.000 d'aquests fugitius van ser detinguts als passos fronterers i reclosos a la presó de Sort. Havien creuat muntanyes abruptes i difícils, burlat vigilàncies frontereres i superat dificultats que van fer del seu esforç un episodi heroic. Alguns van aconseguir el seu objectiu amb l'ajuda de xarxes d'evasió actives i compromeses. Així i tot, els detinguts romanien a Sort fins que eren traslladats a altres presons, centres d'acolliment o camps de concentració. L'estada acabava quan la seva ambaixada o la Creu Roja aconseguia alliberar-los i les autoritats espanyoles els permetien abandonar el país. Arribar a Sort significava haver superat la part més difícil d'un llarg camí en la cerca de la llibertat.

A Sort eren retingudes en una antiga capella gòtica, utilitzada com a presó, que ara s'ha convertit en un petit museu. Des del juliol del 2007, l'antiga presó és un espai visitable que forma part de la Xarxa d' Espais de Memòria de Catalunya. L'antiga presó de Sort, vol contribuir a recuperar la història i a honorar la memòria dels qui, tot fugint de les dictadures europees del segle XX, travessaren la frontera a la cerca de la llibertat. Així doncs, el museu de Sort te l'objectiu de reconstruir, rememorar i informar dels fets i alhora reflexionar sobre el valor de la pau, la democràcia i la llibertat al món d'avui.

Presó-Museu "Cami de la llibertat"
Rialp Camins de la Guerra Civil a Rialp 1° 08′ 04″ N, 42° 26′ 42″ E / 1.134427°N,42.444910°E / 1.134427; 42.444910 L'alçament militar del 18 de juliol de 1936 en contra de la legalitat representada pel Govern de la República, va comportar l'esclat de la Guerra Civil espanyola. L'exèrcit sollevat, dirigit pel general Franco, es va imposar els dies següents a diverses capitals de la província, mentre que a Catalunya es va contenir l'alçament.

Després del trencament del front d'Aragó, a l'abril de 1938, l'exèrcit franquista arriba a Catalunya i el front s'estabilitza al voltant d'una línia que va des dels Pirineus a l'Ebre. El Pallars Sobirà és ocupat pel Cos d'Exèrcit de Navarra. Entre Sort i Llavorsí, la línia de front s'estenia per Pedres d'Auló [y] [34]. Les unitats franquistes van prioritzar la millora de les comunicacions en l'extensa zona que ocupaven i la línia de front queda consolidada. En aquest període es va construir la carretera que comunicava Rialp amb Roní, amb l'objectiu de facilitar l'aprovisionament del front. Des de Roní, el subministrament fins a les posicions fortificades es feia amb animals de càrrega.

Gràcies al Memorial Democràtic l'any 2007 s'afegí a la Xarxa d' Espais de Memòria de Catalunya. On s'han senyalitzat tres itineraris molt representatius sobre l'estada al front. Aquests ens mostren diferents elements d'arqueologia bèl·lica com trinxeres, refugis, búnquers, nius de metralladora, entre altres. Tot un espai conservat amb l'objectiu de rememorar i informar dels fets de la guerra civil al front del Pallars. Per aquest motiu s'ha recuperat els camins que ens porten a la Cassoleta i també a Pedres d'Auló.

Caminos de la Guerra Civil en Rialp.

Caminos de la Guerra Civil en Rialp.

Caminos de la Guerra Civil en Rialp.
Tírvia Tírvia: Destrucció i reconstrucció d'un poble adoptat pel Caudillo 1° 14′ 32″ N, 42° 30′ 56″ E / 1.242216°N,42.515568°E / 1.242216; 42.515568 El 15 de setembre de 1938 Tírvia era un poble silenciós. Els habitants de les seves cases havien estat evacuats i molts vivien amb parents, en bordes, o havien travessat la frontera. Els carrers estaven deserts, també les cases i els carrers d'un poble que conservava encara la seva estructura medieval. Després de múltiples bombardeigs per part de les bateries nacionals, el 16 de setembre Tírvia rebé l'impacte de nous projectils que produïren un greu incendi. Gran part del patrimoni arquitectònic d'aquest poble quedà destruït i convertit en runes. La propaganda franquista va atribuir-ho, durant molts anys.

Quan acabar la guerra, els habitants de Tírvia van tornar al seu poble, molts es trobaren sense casa. L'estat del nucli era tan desastrós que el desembre de 1939 va ser decretada la seva adopció per part de l'Estat. Això significava que el govern franquista es feia càrrec de totes les obres de reconstrucció a través de la Dirección General de Regiones Devastadas (DGRD). Les obres van començar als anys 40, coincidint amb una dura postguerra marcada per la pobresa de les condicions econòmiques, humanes i materials que van caracteritzar aquesta llarga reconstrucció que s'allargà gairebé fins als anys 50. Tírvia i Isona foren les dues úniques poblacions reconstruïdes per l'Estat a la zona del Pirineu i Prepirineu de Lleida.

L'itinerari proposar és un recorregut per aquest poble d'història entretallada. La d'un poble medieval i renascut de les runes. Aquest poble de dues cares, perquè avui conviuen, és testimoni de la destrucció, la despossessió i la situació de trasbals absolut a causa de la Guerra. I encara perviu en el record dels seus habitants. El primer punt d'aquest itinerari correspon l'entrada del poble de Tírvia on es pot observar tota la situació. El poble es troba en el punt d'encreuament de tres valls, un indret privilegiat i estratègic, que el converteix a la vegada en el punt de mira de nombrosos conflictes en el passat i durant el segle XX. Avançant en el poble, a mà esquerra s'entra al carrer Cubert. El porxat que es pot veure conserva encara els vestigis de l'estructura originària medieval. Encara que avui en dia és més difícil d'apreciar[z]. El poble es configurà formant una estructura compacta, on les mateixes parets de les cases feien la funció de muralla defensiva. Amb l'arribada de la guerra civil, el patrimoni d'aquesta vila quedà fortament marcat. Una de les cases que es conserven és la Casa Barram, al carrer Major, encara es pot apreciar les parets marcades pels projectils. La conseqüència d'aquells fets fou que més d'un 90% de la població quedà destruïda. La reconstrucció que va dur a terme la Dirección General de Regiones Devastadas sobretot va centrar-se majoritàriament al que ara és la plaça de l'Ajuntament. Els habitatges per a per pagesos foren construïts tenint en compte les característiques pròpies de l'arquitectura tradicional pirinenca. També va construir-se l'església, encara que solament havia de ser restaurada. Aquesta es va fer de nou. Gràcies a la reconstrucció del poble veiem que és un clar exemple de la reconstrucció de postguerra, de la que encara en resta una barreja d'estils entre l'arquitectura popular i una altra d'imposada. Tots aquests fets varen provocar que la població es reduís a la meitat dels seus habitants, ja que mai més hi han tornat a viure.

En 1938 Tírvia era un pueblo totalmente desierto y abandonado a causa de la guerra civil. Lo que comporto que gracias a la Dirección General de Regiones Devastadas se reconstruyera.

En la línia del front. Casa Barram, en la calle mayor se conserva actualmente tal como quedo después de la guerra.

En 1938 Tírvia era un pueblo totalmente desierto y abandonado a causa de la guerra civil. Lo que comporto que gracias a la Dirección General de Regiones Devastadas se reconstruyera.
La Ribera del Cardós Búnquers de la línia de Defensa dels Pirineus a la Vall de Cardós 1° 13′ 38″ N, 42° 33′ 51″ E / 1.227195°N,42.564061°E / 1.227195; 42.564061 Entre el 1938 i el 1945, el territori i els habitants de la vall del Cardós van viure en primera persona les conseqüències de la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. El règim franquista executà una estricta vigilància sobre tot el que passava a les proximitats dels Pirineus controlant els moviments dels qui hi vivien o s'hi desplaçaven. Paral·lelament, s'inicia la fortificació de la serralada construint milers de búnquers d'una línia fortificada que anava des de Portbou a Irun i que serà coneguda com a Línia de Defensa dels Pirineus.

El mes d'abril de 1938 les tropes franquistes i el front de la Guerra Civil arribaven a la vall del Cardós. A poc a poc es van reorganitzar les posicions republicanes, amb la qual cosa es van recuperar bona part dels pobles de la part alta de la vall. El front es va mantenir fins a finals de gener de 1939[aa]. Un camí dur amb pauses i represes. Aquests camins transfronterers entre els anys 1940 i 1944 van ser de nou transitats però aquesta vegada de nord a sud[ab]. Es calcula que van passar al voltant de 70.000 persones clandestinament. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial i encara més enllà, es va mantenir una pressió militar sobre els Pirineus i la seva població. El general Franco va elaborar un pla per fortificar els Pirineus. El 1939 es van construir les primeres fortificacions a Guipúscoa i a Navarra. Les obres es van aturar el 1940 i no va ser represes fins al 1944, just després de les infiltracions dels maquis. En total, es van projectar la construcció de 169 centres de resistència. El 1948 es va iniciar l'edificació dels búnquers de la vall del Cardós. Formen part del centre de resistència número 74 i el seu objectiu era dificultar el pas a través de les valls d'Estaon i de la Noguera del Cardós. Es van projectar un total de 39 assentaments, però només es van construir 6. En aquest recorregut podem aquests vestigis d'aquesta línia fortificada i que encara es conserven al voltant de Ribera del Cardós[ac].

Així doncs ara formen part d'un itinerari de memòria que impulsa l'Ajuntament de la Vall del Cardós amb la col·laboració del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tanmateix en aquesta zona els soldats hi van construir aquestes casetes militars o barracons, que serviren tant per la vigilància de la zona com per allotjar als militars que treballaven en les obres de fortificació, i fins i tot alguns veïns del Pallars hi van complir part del servei militar. L'any 2009 el Parc Natural de l'Alt Pirineu finança una primera fase per tal de poder recuperar els edificis militars. I també trobem el punt d'informació de Ribera del Cardós ens acosta als principals fets viscuts en aquest territori i ens convida a descobrir alguns vestigis d'aquest període[ad]. Trobem una exposició permanent, amb diversos documentals que es projecten a la mateixa sala i una ruta que permet conèixer les conseqüències locals, en un territori de frontera i de muntanya, d'un període trasbalsar de la història d'Europa.

Mapa cartográfic de la Ribera del Cardós. On podem ubicar els búnquers i tota la línia del front

Línia de Defensa a la Vall dels Pirineus. A la Ribera del Cardós. Es un itinerario el cual esta señalizado.

Refugios de la sección. a la línia de defensa de los Pirineos en la Ribera del Cardós.
La Guingueta d'Àneu Frontera i búnquers a la guingueta d'Àneu 1° 07′ 48″ N, 42° 35′ 41″ E / 1.130137°N,42.594679°E / 1.130137; 42.594679 Durant la Segona Guerra Mundial, centenars de persones van creuar clandestinament els Pirineus i van arribar a les valls d'Àneu, fugint de l'Europa ocupada pels nazis. L'estiu de 1943, els flux de refugiats va ser molt gran. Era per això que la Guingueta rebia peticions d'ajuda per a malalts que sovint li feien arribar la mateixa Guàrdia Civil d'Alós d'Isil i Tavascan. A més a més també rebia informacions que li facilitaven, diàriament, els conductors del camió que recollia la llet i d'altres vehicles que transportaven refugiats en direcció a la presó de Sort. Altres refugiats, especialment els aviadors abatuts sobre França, arribaven a través de xarxes d'evasió organitzades pels serveis secrets aliats. L'objectiu era que el seu trànsit fos com més ràpid millor i es poguessin reincorporar als combats[ae].

L'any 1939, quan encara no havia acabat la Guerra Civil, Franco va ordenar fortificar i militaritzar la frontera dels Pirineus. El pla era construir més de 10.000 búnquers, de cap a cap dels Pirineus. Aquests elements s'estructuraven al voltant d'un centenar llarg dels anomenats centres de resistència (CR), com el número 76, que es va projectar a la Guingueta d'Àneu. Les justificacions d'aquestes costoses construccions, en un país arruïnat després de tres anys de Guerra Civil, fou prevenir un retorn dels republicans; després de la Segona Guerra Mundial davant d'un possible atac per part de l'aviació alemanya i per aturar una intervenció aliada o dels maquis.

Entre els estius de 1947 i 1952, es van construir 28 dels 66 elements previstos a la Guingueta. Perquè la hipotètica defensa davant d'una invasió des del nord fos efectiva, també s'haurien d'haver completat els CR-75 de Dorve i el CR-77 de Jou i Espot, que completaven la Guingueta. Amb l'objectiu de vigilar la carretera, que podia permetre l'entrada de tancs i tropes, procedents de França, a través del port de la Bonaigua. Així que es van construir edificacions pensades per contenir canons antitancs en una primera línia de foc, al costat de la carretera i als camins principals. Més enrere, en una segona línia, els emplaçaments per a morters i canons de muntanya. Més amunt, trobem alguns llocs d'observació, zones de reserva a la rereguarda. Passejant al voltant de la Guingueta, es poden visitar quatre construccions de formigó que havien format part del centre de resistència número 76 [af]. A més a més de construir 17 emplaçaments per a metralladores[ag]. Tot i que aquests búnquers no es van utilitzar mai ni s'hi van desplaçar cap unitat militar, se'n van fer revisions anuals fins a l'any 1985.

A la Guingueta d'Àneu, podem veure una serie de búnquers, trixeres, que ens permeteixen gaudir d'un paratge prop de la guerra civil.

A la Guingueta d'Àneu, podem veure una serie de búnquers, trixeres, que ens permeteixen gaudir d'un paratge prop de la guerra civil.

A la Guingueta d'Àneu, podem veure una serie de búnquers, trixeres, que ens permeteixen gaudir d'un paratge prop de la guerra civil.
Alt'Àneu El camí de la Llibertat 1° 06′ 29″ N, 42° 38′ 01″ E / 1.108179°N,42.633733°E / 1.108179; 42.633733 Després de l'ofensiva alemanya del maig 1940 i de la divisió de França en dues parts, una zona ocupada al nord i una zona lliure al sud, molts civils i militars van intentar fugir d'un món de persecucions, d'empresonaments i execucions, indissociables de la barbàrie nazi, es refugiaren tan aviat com van poder en aquesta zona, sinònim d'esperança i llibertat [ah].

Un cop arribats al fons de la vall del riu Noguera Pallaresa, la major part eren detinguts pels carrabiners d'Alós d'Isil, i iniciaven un llarg recorregut per presons i centres d'internament. El seu itinerari continuava per la petita presó de Sort, la presó habilitada del Seminari Vell de Lleida, i el camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). Per aconseguir la llibertat, el camí havia de continuar més enllà de l'Espanya de Franco. Però, a partir de l'11 de novembre 1942, va marcar l'entrada dels alemanys en la zona encara no ocupada, i la pressió nazi es va estrènyer, la vigilància s'intensificà notablement. Va comportar que les patrulles se multipliquessin. Per complicar la situació, a partir de febrer 1943, i com a conseqüència de la instauració del STO (Servei de Treball Obligatori) el qual obligava als joves a treballar en diversos indrets del Reich, comença una onada d'insubmisos i es van voler acostar als maquis o passar a Espanya. Molts fugitius (al voltant de 3.000 guies) van ser executats o van morir deportats, tot i que gràcies a ells, uns 33.000 van poder fer realitat el seu somni i ser lliures. Així doncs, el camí s'inicia a l'antic municipi l'Alós d'Isil, avui Alt Àneu, té uns 17 kilòmetres de línia de frontera que a través de vuit ports, permetien comunicar-se amb Couserans, prolongada a l'est per la regió del país de Foix, segueix la regió d'Arcs les Termes. L'únic que era poc vigilat pels duaners era el port de Salau, que eixien dels pobles de Couflens i de Seix. Aquest patrimoni històric, hem de conservar-lo i rememorar-lo perquè no es torni a repetir en la història. I per recordar a totes aquelles víctimes de la repressió i que varen ser executades o exiliades. A França, l'any 2007 l'associació Le Chemin de la Liberté de Seix va crear la Casa de la Llibertat[ai], a més a més, s'organitza una caminada commemorativa sobre el recorregut del camí de la lliberta el segon cap de setmana de juliol.

L'itinerari ha quedat senyalitzat amb un monòlit d'inici de recorregut a la població d'Alós d'Isil en record a totes aquelles víctimes que van patir la repressió, una cartellera informativa al refugi Fornet, un faristol adossat a la cabana de Clavera i un faristol panoràmic just al mateix coll (la Pala de Clavera[aj]). A més a més també s'han instal·lat banderoles direccionals per indicar el camí fins a arribar a Sant Girons al Refugi dels Estagnous.

Frontera de 17 km. Per el qual, van passar milers de persones entre els anys 1936 i 1944. Des de brigadistes internacionals fins a capellans que fugien de l'Espanya republicna.

La Segarra[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/descripció Fotografia/Imatge
Cervera i els Plans de Sió Espais de la Guerra Civil a la Segarra 1° 16′ 37″ N, 41° 40′ 15″ E / 1.277059°N,41.670798°E / 1.277059; 41.670798 El cop d'estat militar del contra la legalitat representada pel Govern de la República va comportar l'esclat de la Guerra Civil espanyola. L'exèrcit sollevat, dirigit pel general Franco, es va imposar els dies següents en diverses capitals de província, mentre que a Catalunya es va contenir l'alçament. Una de les pràctiques habituals que duria a terme l'aviació italiana i alemanya a les ordres de Franco seria el bombardeig indiscriminat sobre la població civil, fet que va provocar la mort de molt civil innocents. Aquest fet va provocar que es construïssin milers de refugis antiaeris, públics i privats, arreu de Catalunya.

Des del 5 d'abril de 1938 fins al 12 de gener de 1939, Agramunt va patir nombrosos bombardeigs per part de l'aviació de l'exèrcit rebel, van ocasionar diversos morts i danys materials. La destrucció causada pels bombardeigs als immobles del poble va ser molt gran. El centre de la població va resultar molt afectat, tot va quedar destruït. Així que a partir de 1938 les autoritats van ordenar crear refugis antiaeris on la població civil es pogués protegir de les bombes [35].

A la comarca de la Segarra s'inicia una tasca per recuperar la memòria històrica i democràtica. Un treball que ha estat molt rigorós, a més a més d'interessant per la seva localització i identificació dels fets i els vestigis que estan relacionats amb el drama de la Guerra Civil i la postguerra en els territoris de rereguarda [ak]. Hem d'explicar aquests vestigis i aquests fets perquè no s'oblidi la nostra història i perquè no es torni a repetir. Perquè les memòries marquen el nostre passat. Per tant hem d'explicar i difondre perquè estigui a l'abast de la ciutadania. Fet que combina el desenvolupament cultural local amb la memòria [36]. La Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya impulsa a través de la Direcció General de la Memòria Democràtica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Pretén la recuperació, senyalització i difusió de camins, llocs i vestigis de tot el que ha significat la defensa de la democràcia a Catalunya [37]. La línia L-2. Itinerari pels espais de la Guerra Civil a la Segarra s'ha inscrit amb un doble objectiu: recuperar la memòria col·lectiva d'aquella guerra i de conservar i difondre els principis de llibertat i democràcia. Uns esdeveniments dolorosos i que varen marcar un present i un futur. Aquest itinerari es pot dividir en tres blocs. El primer bloc presenta l'arbitrarietat i la represàlia en zona republicana. El segon bloc mostra el que representa viure la guerra dia a dia, des de la immediata rereguarda. Alguns d'aquests edificis són el camp d'aviació republicà, l'hospital militar del XVIII Cos d'Exèrcit, fossa comuna pels efectes terribles dels bombardeigs, entre altres. I el tercer bloc ens situa en el context de la immediata postguerra i amb el rerefons d'un patiment que es perpetua, com el camp de concentració instal·lat en l'edifici de la Universitat de Cervera.

Aquest itinerari l'hem de començar pel Clot dels Àubens, un lloc que la memòria col·lectiva va veure la persecució religiosa a la comarca de la Segarra. Aquest espai va presenciar una matança col·lectiva el 28 de juliol de 1936. A la ciutat de Cervera va tenir un caràcter essencialment religiós i sobretot va estar marcada per l'existència d'un comitè extremadament violent que va actuar tant a dins com a fora de la comarca[al]. Seguint el camí passem pel camp de treball número 4. El 19 de maig de 1938 va arribar a Cervera una columna de presos procedent de la presó Model de Barcelona. Així doncs, l'aparició dels camps de treball a Catalunya va començar a partir d'abril de 1938 després que s'enfonsés el front d'Aragó i es fixés la línia de front en territori català. Controlats pel temible Servicio de Investigación Militar (SIM)[am][38]. Un dels episodis més colpidors de la rereguarda catalana va ser l'arribada de centenars de milers de refugiats que fugien de les zones properes als front de guerra[an]. Aquests refugiats van rebre ajuda per part del Comitè Central d'Ajut als Refugiats i van ser coberts per la Generalitat i els ajuntaments. Arribem al camp d'aviació republicà també anomenat La Gloriosa. L'organització de l'aviació militar a Catalunya va ser planificar la construcció d'una xarxa de petits aeròdroms per tot el territori, classificats segons la seva importància, semipermanents, eventuals, i també aeròdroms trampa. Aquest camp d'aviació està situat en terres dels termes d'Hostafrancs i Concabella. A la Segarra, els treballs van allargar-se fins a la tardor de 1938 i van consistir en la construcció de trinxeres, pous de tirador, nius de metralladores i de fusells metralladors, també refugis, galeries subterrànies entre trinxeres, bateries d'artilleria, i dipòsits de munició. Si un espai pot resumir tota la cruesa d'aquest fets tan tràgics i de tota la violència és el cementiri de Cervera.[ao]


« ... ha estat com rememorar aquell trajecte que l'àvia i la mare van fer intentant trobar el meu pare mal ferit i que les va portar a Cervera a la darreria de novembre de 1938. Després de tants anys, per fi, hem pogut tancar definitivament el dol familiar[39][ap]. »


Per ordre de la Secretaria de Guerra del govern de Burgos datada del 5 de juliol de 1937 va disposar la creació de camps de concentració com un sistema d'internament i d'utilització com a força de treball obligada per als milers de presoners republicans. Es compta que varen passar al voltant d'uns 6.000 presoners. Tots aquests espais els hem de recordar i rememorar perquè no torni a succeir en la història. Per rememorar el nostre passat i el nostre present, a més a més, de recordar totes aquelles víctimes innocents que van perdre la vida.

Mas Claret. Memorial dedicat als 20 claretians assassinats per membres del Comitè de Cervera, 19 d'octubre de 1936.

Niu de metralladora en el Bosc de la Creueta de Muller.

Fachada de la Universidad de Cervera, que en su momento fue un campo de concentración.

Universitat de Cervera interior.

Universitat de Cervera 016

El Segrià[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/descripció Fotografia/Imatge
Alfés Aeròdrom republicà d'Alfés 0° 39′ 10″ N, 41° 32′ 59″ E / 0.652877°N,41.549817°E / 0.652877; 41.549817 L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932 va establir l'organització de l'aeronàutica a Catalunya i el traspàs a la Generalitat republicana dels serveis d'aviació civil. Aquest fet va impulsar la creació d'empreses aeronàutiques, a més a més d'iniciar-se en el món de la indústria de motors per a l'aviació i també habilitar camps d'aterratge. Fou l'any 1932, el camp d'aterratge de Lleida, situat a Alfés, va promocionar l'activitat aèria juntament amb Tàrrega i la Seu d'Urgell. L'aeròdrom d'Alfés es va habilitar l'estiu de l'any 1936, aquest va servir com a pont entre els camps d'aviació de Barcelona i Sariñena. És doncs el moment que se senten les bases principals de l'aviació republicana al front d'Aragó. Després de l'ocupació franquista l'any 1938, el camp d'aviació va deixar de funcionar fins al gener de 1939, que fou el moment que l'aeròdrom es convertí en la caserna general de l'aviació legionària italiana.

Respecte als Espais de Memòria de l'Aeròdrom república d'Alfés que han estat conservat fins al dia d'avui, podem seguir un itinerari senyalitzat on el turista pot observar com era i quin funcionament tenien totes aquestes instal·lacions militars. El Memorial Democràtic de Catalunya ha promogut una gran difusió i conservació del patrimoni històric, un patrimoni que fins aleshores havia quedat soterrat. I és en aquest moment quan el memorial es disposa a refer la història. La ruta per l'aeròdrom ens permet recorre part de les infraestructures com és el cas de les pistes per a l'aterratge dels bombarders, refugis antiaeris, polvorins, dipòsits d'aigua i de combustible i defenses antiaèries.

Croquis de l'aeròdrom d'Alfés emès pels Serveis d'Informació Militar de l'Exèrcit de l'Aire franquista (1937).

Espai de Memòria situat Alfés. Correspon al Aeròdrom república.
Vilanova de la Barca Vilanova de la Barca. Guerra i reconstrucció 0° 43′ 51″ N, 41° 41′ 16″ E / 0.730728°N,41.687720°E / 0.730728; 41.687720 El cop d'estat militar del 18 de juliol de 1936 contra la legalitat republicana va comportar l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. L'exèrcit, dirigit pel general Franco, s'imposà en diverses províncies, mentre que a Catalunya es contingué l'alçament. Fou durant el mes d'abril de l'any 1938, el front de guerra s'establí al llarg dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre. Des d'aleshores, Catalunya va restar aïllada de l'Espanya republicana. El dia 25 d'abril de 1938 començà l'ofensiva republicana a l'Ebre i, per poder evitar el trasllat de reforços des del Segre el comandament republicà preparà una ofensiva al poble de Vilanova de la Barca. Al capdavall aquesta acció tenia uns objectius molt clars, en primer lloc pretenia retenir les forces franquistes i a més a més eliminar el cap de pont de Balaguer, en poder dels franquistes. L'ofensiva s'inicià el 9 d'agost amb atacs des de Menàrguens fins al sud de Vilanova de la Barca. És així com varen passar a través d'unt pont i dues passarel·les, les unitats de carrabiners, la cavalleria i una vintena de tancs T-26, a més de l'artilleria i els bombardejos de l'aviació. Malgrat que l'acció republicana aquestes no es van esperar i contraatacaren. Fet que va provocar baixes en ambdós bàndols molt nombroses, sobretot republicans, que es van veure augmentades a causa de la riuada provocada pels franquistes, els quals van obrir les comportes dels pantans de Camarasa i Sant Llorenç. Aquests fets varen comportar que l'aigua s'endugué riu avall cavalls, genets, i tot allò que es trobava pel seu camí. Les forces governamentals esperaven la disminució del cabal del riu per avançar i reforçar les seves unitats, encara que el pla va quedar desfet amb l'arribada de Mehal·la de Tetuan. El dia 17, davant de la precarietat de les forces republicanes, els franquistes, sostinguts pels avions de caça i els bombarders, varen iniciar un altre atac pel centre, aquest fet produí una gran massacre. Al voltant de 500 combatents republicans van morir. El combat finalment va acabar el 19 d'abril. Tot tornar a estar igual que abans d'iniciar-se l'ofensiva [40].


Els Espais de Memòria les Trinxeres del Tossal Roig i les Coves. Aquests vestigis han estat recuperats a partir de l'any 2008 i 2009 gràcies a l'acció que va propulsar el Memorial Democràtic de Catalunya com a patrimoni de la Guerra Civil Espanyola al front del Segre. Avui en dia es poden visitar els turons entre les trinxeres i els nius de metralladora excavats l'any 1938 per part de l'exèrcit republicà i avui dia recuperats, per tal de recordar la memòria i aquells fets tràgics de la història de Vilanova de la Barca. També cal dir, que a conseqüència dels conreus i altres construccions, molts d'aquests espais han quedat soterrats i no hi queden restes. Des de Vilanova de la Barca i gràcies també als esforços dels seus habitants s'hi han instal·lat senyals de direcció per arribar sense dificultat als espais on es troben els cartells informatius que expliquen esdeveniments que hi van tenir lloc. Aquest conjunt juntament amb els de cap de pont de Balaguer, ens fan més comprensible la història de la Guerra Civil al front del Segre.

A Vilanova de la Barca podem veure alguns dels habitatges de segona línia, que han estat reconstruïts gràcies a l'acció del memorial demòcratic.

A Vilanova de la Barca podem veure les "Trinxeres de les Coves" que és van construir al marge esquerre del riu Segre a partir de 1938.

Gràcies a Pol Galitó podem veure la reconstrucció de les trinxeres del Tossal Roig. Les va construir l'exèrcit república al marge esquerre del riu Segre a partir de 1938.

Entre el armament que hi va haver durant la guerra civil, s'ha conservat un tanc rus T-26.

Lleida Cementiri de Lleida 0° 39′ 12″ N, 41° 36′ 50″ E / 0.653235°N,41.613933°E / 0.653235; 41.613933 El 3 d'abril de 1938, amb l'arribada de les tropes rebels, la ciutat de Lleida es va convertir en el front durant els nous mesos posteriors, el riu Segre com a frontera. Les forces franquistes es varen instal·lar al marge dret del riu, mentre que les forces republicanes es quedaren en el marge esquerre, on actualment està ubicat el cementiri de Lleida. Tots els cementiris constitueixen un espai de dol i memòria, però durant la guerra adquirien una gran presencia, des del moment en què l'any 1938 succeir el cop d'estat. Aquests fets a la zona de Lleida, ocasionaren moltes víctimes civils i militars. La ciutat de Lleida va estar al front durant vuit mesos, on va patir bombardejos per part de l'aviació feixista. Aquests fets tan tràgics va provocar la mort de molts combatents a les línies del front, a més a més de civils innocents. L' 1 de gener de 1939 la ciutat de Lleida va patir l'ocupació total per part de l'exèrcit franquista. Fet que va provocar que s'iniciés una forta repressió política.

Respecte a l'actuació que ha promulgat el Memorial Democràtic de Catalunya amb l'espai de memòria del cementiri de Lleida ha estat, gràcies a la Llei de Memòria de Catalunya[2], el cementiri de Lleida s'ha convertit en un espai privilegiat per desenvolupar la política. Ja que en aquestes últimes dècades el que s'ha pretès és impulsar diferents actuacions encaminades a reparar i dignificar la memòria històrica, de fet a les víctimes de la violència per la guerra i la dictadura. Va ser en aquest context quan el 28 d'octubre del 2010, va tindre lloc la inauguració d'una àmplia intervenció impulsada pel memorial i també per part de l'Ajuntament de Lleida [3]. Aquest projecte ens permet seguir una ruta senyalitzada i documentada pels set llocs més rellevants, dos d'ells estan ubicats a l'exterior del cementiri, i cinc són als departaments de Sant Josep i Sant Miquel [aq]. En l'exterior del cementiri hem de senyalar la porta que dóna accés a l'antic cementiri [ar], situada a l'esquerra de la porta principal. Aquesta porta era, el lloc d'entrada de les víctimes de la repressió revolucionaria entre 1936 i 1938. Respecte als llocs de memòria de l'interior del cementiri, en primer lloc, correspon a les foses on s'hi han inscrit el nom de totes aquelles víctimes conegudes. L'arquitecte Ferran Florensa Mayoral fou qui dirigí la instal·lació dels monuments juntament amb el seu equip. La fosa que hi trobem dedicada a los Caídos ha estat rodejada per rajoles de formigó on s'hi han gravat el nom de totes persones enterrades. En la fosa de la repressió franquista un mur de formigó de deu metres de longitud s'hi van inscriure tots el noms, ordenats alfabèticament per localitats. En un extrem de la militar s'hi ha situat un monòlit en memòria dels Combatents i civils morts a conseqüència de la guerra civil, 1936-1939, en aquest espai es vol representar i reivindica la mort a causa de la guerra i la postguerra. Completen aquest conjunt d'espais de memòria, un monòlit dedicat ales Víctimes dels bombardejos 1937-1938 persones que van patir els bombardejos el 2 de novembre de 1937 i durant el 1938. Aquest espai és bastant peculiar, ja que ens recorda al bombardeig que va patir la ciutat i que va arribar al Liceu Escolar, on van morir, juntament amb els seus professors centenars de nens [4] [41]. A més a més, avui en dia en la ciutat de Lleida podem veure un altre espai de memòria que recorda aquest fet que on antigament estava el Liceu Escolar hi ha una inscripció que hi diu: Dignitat, memòria i vida. Finalment, el recorregut finalitza amb un monòlit erigit per part de l'ajuntament de Lleida l'any 1983. Aquest espai està dedicat als supervivents de Mauthausen. I diu: Lleida als morts a Mauthausen i altres camps d'extermini nazi. Tot aquest projecte ha estat possible gràcies al record, gràcies a la memòria del passat de la població civil que permès tindre viva la flama d'aquests familiars que varen ser víctimes del seu moment. [42].

Víctimes de la Represesió Franquista. Cementiri de Lleida.

En record als combatents i civils morts a conseqüència de la Guerra Civil, 1936-1939.

A la memòria de les víctimes dels bombardejos 1937-1938. Cementiri de Lleida

Monòlit dedicat al record a tots aquells morts a Mauthausen i demes camps d'extermini nazis. Situat en el cementiri de Lleida.

L'Urgell[modifica]

Municipi Localització Coordenades Context històric/ Breu descripció Fotografia/Imatge
Agramunt Refugi antiaeri de l'església de Santa Maria d'Agramunt 1° 05′ 57″ N, 41° 47′ 14″ E / 1.099177°N,41.787267°E / 1.099177; 41.787267 El cop d'estat militar del contra la legalitat representada pel Govern de la República va comportar l'esclat de la Guerra Civil espanyola. L'exèrcit sollevat, dirigit pel general Franco, es va imposar els dies següents en diverses capitals de província, mentre que a Catalunya es va contenir l'alçament. Una de les pràctiques habituals que duria a terme l'aviació italiana i alemanya a les ordres de Franco seria el bombardeig indiscriminat sobre la població civil, fet que va provocar la mort de molt civil innocents. Aquest fet va provocar que es construïssin milers de refugis antiaeris, públics i privats, arreu de Catalunya. Des del 5 d'abril de 1938 fins al 12 de gener de 1939, Agramunt va patir nombrosos bombardeigs per part de l'aviació de l'exèrcit rebel, van ocasionar diversos morts i danys materials. La destrucció causada pels bombardeigs als immobles del poble va ser molt gran. El centre de la població va resultar molt afectat, tot va quedar destruït. Així que a partir de 1938 les autoritats van ordenar crear refugis antiaeris on la població civil és pogués protegir de les bombes [35].

El refugi antiaeri ubicat sota el temple romànic de Santa Maria d'Agramunt ha estat recuperat com a símbol del que va patir la població d'Agramunt durant la Guerra Civil espanyola (1936-19390). L'espai disposa d'una mostra permanent, gràfica i documental sobre com van viure els veïns, un període que va marcar les seves vides i les seves generacions. Està dividit en set zones, la primera mostra la vida quotidiana de la població abans de la guerra. La segona tracta els bombardeigs que va patir la població. La tercera zona està dedicada a la destrucció i la mort que aquests van causar. La quarta explica la construcció dels refugis. La cinquena es dedica explícitament al refugi sota el temple de Santa Maria i la sisena als treballs de reconstrucció de la població després de la guerra civil. Finalment, la setena zona està dedicada a la recuperació del refugi com a element singular de la memòria històrica.

En el interior de l'església és troba un refugi antiaeri símbol de la població d'Agramunt durant la Guerra Civil.
Vallbona de les Monges L-2 Itinerari dels espais de la Guerra Civil a Vallbona de les Monges 1° 04′ 51″ N, 41° 31′ 29″ E / 1.080825°N,41.524639°E / 1.080825; 41.524639 Tot i que l'ocupació de Catalunya comença durant la primavera de l'any 1938, durant els primers mesos, els fronts van quedar estabilitzats, moment en què s'aprofita perquè ambdós exèrcits fortifiquessin el territori. El govern republicà va projectar sis línies defensives que pretenen fortificar el territori català de nord a sud, de les quals només es van arribar a construir dos: la L-1 (Línia de Defensa dels Pirineus) i la L-2 (Línia de Defensa diferents espais de la Guerra Civil en Vallbona de les Monges i la Segarra) que dividien Catalunya des del nord fins al sud.

Al pas de Vallbona de les Monges, el conjunt defensiu que va ser excavat, va ser bastit per controlar la carretera que va a Montblanc. Del conjunt que es conserva podem veure dos nius de fusellers una estructura quadrada, bastit amb un mur de pedra dins i arrebossat amb ciment i sorra gruixuda. També un refugi-trinxera i una possible casamata[43] .

Camí que ens guía per l'itinirari L-2

Itinerari recuperat gràcies al memorial democràtic, on s'explica més de una vintena de restes patrimonials.

Notes[modifica]

  1. Fou la primera exhumació de caràcter científic. L'equip que realitzà aquesta tasca estava format pels familiars dels desapareguts i diversos científics, que constituïren l'Associació per la recuperació de la Memòria Històrica.
  2. La llei 52/2007, de 26 de desembre diu: por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura.
  3. La llei 13/2007 diu: desplegar les polítiques públiques del Govern adreçades a l'acció cívica de recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica, i en concret, del coneixement del període de la Segona República, de la Generalitat republicana, de la Guerra Civil, de les víctimes del conflicte per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l'exili i la deportació, de l' intent d'eliminar la llengua i la cultura catalanes, dels valors i les accions de l'antifranquisme i de totes les tradicions de la cultura democràtica[...]. L'article 3 explica les funcions d'aquesta institució La difusió del patrimoni democràtic i dels espais de memòria, amb la creació d'uns fons informatiu integrat per un servei d'informació documental, un portal informàtic, un banc de dades audiovisuals i bases de dades, i també amb l'organització d'exposicions.
  4. L'equip de treball, l'integren els historiadors Montserrat Iniesta, Manuel Risques, Francesc Vilanova, Ricard Vinyes i Pere Ysàs
  5. En aquest edifici, el memorial democràtic tindrà un espai de 1.150m2 repartit en dues plantes. La primera la dedicaran a l'espai públic. I la segona planta ocuparà lloc les oficines, el Centre de Documentació i a més a més les exposicions i activitats.
  6. Traducció literal: [...] al deber de memoria puede decirse que se ha producido una democratización del proceso de conocimiento histórico, donde cada uno puede convertirse en el historiador de sí mismo.
  7. Traducció literal: El espacio de la Memoria permanece atrapado en los rincones de nuestro silencio, de nuestra soledad, sin que el olvido pueda desdibujar para siempre los recuerdos que, de manera inexplicable, perduran aferrados en sus calles, en sus casas, en sus aromas, en sus escondites, en sus miradas, en sus vacíos... y, en ocasiones, en la nada[...] (Bárbara Palomares Sánchez)
  8. Aquests búnquers disposats a la Vall del Segre, podien estar ubicats al fons de la vall o bé disposats a certa alçada en punts estratègics i de control, perfectament enllaçats entre ells. D'aquesta manera tenien tota la línia P controlada per fer front als atacs per part de les potències democràtiques
  9. El fet que es construïssin els búnquers en propietat privades va ser a conseqüència de la por d'una societat impregnada i desconcertada per una cruenta Guerra Civil van acceptar amb submissió aquesta invasió de la propietat privada
  10. Les poblacions de Borges Blanques i Castelldans després, foren les més afectades pels bombardejos per part dels nacionals (aviació legionària italina)[19]. A causa d’aquests fets tràgics, aquestes dues poblacions reberen el suport econòmic de la Dirección General de Regiones Devastadas
  11. Gràcies a aquesta inclusió a Regiones Devastadas la ciutat de Borges Blanques fou reconstruïda entre 1939 i 1949. La inversió que varen fer es centraren en el convent de les germanes carmelites, casa del rector i església parroquial, habitatges diversos, col·legi públic i camp escolar, entre altres
  12. Els tretze monòlits que trobem a la ciutat de les Borges Blanques els podem trobar en: Plaça Europa (Francesc Macià), Raval del Carme, Carrer del Comerç, Carrer Diagonal, Carrer de Sant Pere, Carrer de la Font (Refugi de cal Gineret), Carrer de la Font, Carrer de l’Ensenyança, Carrer de Josep Solé, Carrer de la Bassa, Placeta del Terrall (La biblioteca), Carrer de la Indústria i Carrer de Sant Josep (Escoles dels Republicans)
  13. L’atac de maig de 1938 va produir milers de baixes en ambdós exèrcits. Segons els documents reservats fins al dia d’avui, entre els dies 22 i 29 de maig es van arribar a comptabilitzar un total de 300 morts. Molts dels caiguts republicans eren de la Lleva del Biberó, nois entre 17 i 18 anys, escassament preparats, que havien estat allistats només dos mesos abans
  14. Aquestes línies encara que part d'elles no van ser utilitzades moltes d'elles les coneixem. La línia 1 començava a Flix i seguia pel tossal de Montinent, el riu Segre a l'oest d'Artesa de Lleida i els Alamús, serra de Sant Miquel, vessant occidental del Montsec, serra de Lleràs i est de la conca de la Noguera Ribagorçana. La línia 2 segueix la serra de Bengalís, serra la Llena, l'Espluga Calba, Verdú, serres entre Cervera i Tàrrega, Bellver i les Pallargues. Aquesta línia es dividia en dues, de les quals la primera empalmava amb la línia 1 i la segona continuava per Castellnou de Bassella tot cobrint Solsona i seguint la serra de Turp, la Seu d'Urgell per enllaçar amb la frontera francesa cap a Arcavell. La línia 3 des de Sant Quintí de Mediona, i continuant per Solsona, serra del Cadí i la collada de Toses per cobrir Puigcerdà cap a Puigpedrós. La línia 4 estava definida per la conca del Llobregat i tenia la missió de cobrir l'entrada de França. La línia 5 la missió era cobrir les carreteres de la costa a la frontera, de Barcelona a Girona, d'Olot a Figueres i el port d'Arés. I l'última línia la 6 va des de la conca del riu Fluvià cobrint l'accés pel sud de Figueres i el Pertús i la carretera a Portbou.
  15. La línia 1 correspon a la línia de Defensa dels Pirineus.
  16. La línia 2 ens rememora diferents espais de la Guerra Civil a la Segarra
  17. El poble d'Isona va patir els bombardejos per part de l'exèrcit republicà. Va provocar que el poble pràcticament va quedar destruït i abandonat. Més d'un 75% de les edificacions van quedar enrunades o bé va ser necessari acabar d'enfonsar-les i reconstruir-les.
  18. Traducció literal: (...) facilitar y, en ciertos casos llevar a la práctica directamente la reconstrucción de los daños sufridos en los pueblos y ciudades que fueron sangriento escenario de la santa y victoriosa cruzada de liberación o testigos irrefutables del bárbaro y cruel ensañamiento de las horas que, aleccionadas por Rusia, mostraron su odio hacia todo lo que significava representación real de los principios básicos y seculares del espíritu cristiano y español.
  19. Alguns d'aquests edificis que es troben al voltant de la plaça Bisbe Badia, els quals, han estat reconstruïts per Regiones Devastadas són: l'ajuntament, obra que es va dur a terme des de l'abril de 1948 fins al juliol de 1951. La façana principal és una bona mostra de l'arquitectura franquista anomenada imperial; la balconada sostinguda per mènsules de pedra, la gran porta d'entrada configurada per un arc de mig punt i la torre adossada sobresortint de la línia de façana, són característiques comunes en les cases consistorials de l'època. Un altre edifici és la rectoria, ubicada al costat de l'església parroquial. Aquest espai acull l'habitatge del rector i les dependències pròpies de l'administració parroquial: l'arxiu, dos despatxos, una àmplia sala de catequesi. Es tracta d'un edifici de caràcter nobiliari. I per últim els habitatges de tipus B, els quals, estan estructurats al voltant d'un pati central.
  20. La construcció d'un forn municipal es decidí perquè un cop finalitzada la guerra la manca de farina per fer pa, dificultava l'abastiment per a la població.
  21. La construcció del dipòsit d'aigua era la manera d'abastir d'aigua les cases. La construcció d'aquesta darrera s'havia efectuat d'un sol cop, per tal d'evitar que s'esquerdés. Així doncs es van paralitzar totes les obres i es varen dedicar dos dies sencers en realitzar l'obra.
  22. Traducció literal: La vida en la trinchera es salvaje. Si llueve te mojas, te secas cuando sale el sol, comes si llega el suministro y vas lleno de piojos porque no tienes manera de lavarte.
  23. Aquest comandament havia de supervisar l'estat de l'armament i de la suficiència de l'aprovisionament per a tota la fortificació. Com per exemple: la llenya per a les xemeneies, les caixes de munició, l'emmagatzematge de les bombes de mà i el subministrament de la intendència militar.
  24. El 22 de maig de 1938 aprofitant que la línia no tenia defensa antiaèria, nou bombarders Polikarpov RZ, de fabricació soviètica, van efectuar dos serveis i van bombardejar Sort, entrant per Vilamur.
  25. Pedres d'Auló, un indret estratègic que va ser escenari de combats cruents, les Collades i Vilamur, i continuava per Serelles, Biuse i Baladredo. Totes aquestes posicions eren en mans de l'exèrcit franquista.
  26. Encara que avui en dia costa d'apreciar, abans de la guerra civil destacava clarament per ser una vila closa i medieval. On les seves pròpies parets exercien la funció de muralla.
  27. Aquests fets es varen produir amb la caiguda de Barcelona que va aconsellar la retirada cap a França de les tropes de muntanya lleials al Govern republicà. Com a resultat de l'arribada del front i l'exèrcit franquista es va viure un important exili de la població civil a través de les valls de la Noguera Pallaresa i la Noguera del Cardós.
  28. Hi van passar centenars de persones, que fugien de l'Europa ocupada pels nazis, bé per salvar la vida, bé per incorporar-se als exèrcits aliats.
  29. Aquests que servien per allotjar les unitats militars i per protegir la tropa, el bestiar de càrrega o el material en cas d'un atac a la zona dels barracons, que es trobaven en una posició molt exposada.
  30. Alguns dels vestigis d'aquest període per exemple tenim búnquers franquistes de la Línia P (sistema defensiu construït durant els anys 40 al llarg dels Pirineus) a Ribera del Cardós i a Surri.
  31. La primavera de 1944, els germans Soldevilla (Jaume i Joan), originaris d'Escart i Son, van treballar per a la xarxa britànica Pat O'Leary conduint de França a Barcelona un grup de set aviadors gal·lesos, canadencs i nord-americans. El 12 d'abril de 1944 van recalar a Isavarre provinents de Saint-Girons; d'allí van ser conduïts a la Guingueta, on els van amagar en una borda propera. I el dia 17 un taxi els va apropar al Consolat Britànic de Barcelona. Finalment van passar a Gibraltar, i d'allí a Londres, arribaren el 6 de maig de 1944 on van ser lliures.
  32. Aquestes construccions que es poden veure a primera línia són: Dos nius per a metralladora, al costat del Pont de la Guingueta. Les trinxeres i el refugi per a canó de la Mollera. Un niu de metralladora a la vora del camí d'Escalarre. I més, dins l'estructura d'aquest CR-76 veiem les construccions per a canons antitancs a primera línia. Els observatoris a mig vessant, prop de la primera línia. I els anomenats refugis de secció a la Guingueta, a la rereguarda
  33. Tots els nius de metralladora té les mateixes característiques: un petit passadís d'entrada amb gir a la dreta, i una taula davant l'espitllera.
  34. Entre els anys 1936 i 1944 van fugir molts testimonis que travessaren la frontera per aconseguir el seu somni. Des de brigadistes internacionals fins a desertors i capellans que fugien de l'Espanya republicana i per temor a un atac per part de l'exèrcit franquista. Per aquest motiu l'any 1944 van intentar enderrocar el règim de Franco.
  35. Aquesta casa es distribueix en dues plantes, podem veure una exposició permanent a l'entorn dels Passadors i Evadits de França i es completa amb altres exposicions temporals. I a la primera planta trobem la biblioteca i l'arxiu.
  36. Port que era vigilat per la gendarmeria francesa.
  37. Aquests espais no van viure el front directament, però van patir les conseqüències d'aquests episodis cruents i tràgic que varen afectar milers de civils i van canviar la seva vida per sempre.
  38. Aquesta repressiva es va iniciar el 23 de juliol de 1936 i es va allargar fins al gener de 1937, amb 134 víctimes mortals a la comarca, el 71% de les quals van ser identificats religiosos.
  39. Els camps de treball es van crear amb la finalitat d'utilitzar els presos com a força de treball per a obres de fortificació de la rereguarda, oscil·len al voltant d'uns 800 i 1300 presos.
  40. Aquests refugiats sobretot eren nens, dones i vells. Aquests van arribar en una situació molt precària.
  41. En el cementiri de Cervera hi ha una gran xifra d'enterraments en tot l'espai, més o menys poden superar fàcilment els 400 civils.
  42. Testimoni Paquita Burón filla del soldat republicà Francisco Burón, mort a l'hospital de Cervera el 4 de desembre de 1938.
  43. Avui en dia es pot consultar el plànol del cementiri de Lleida a l'Arxiu Municipal de Lleida. On es pot veure clarament els diferents departaments del cementiri on estan ubicats els set llocs més rellevants
  44. Actualment aquesta porta d'accés roman tancada. Sol s'obre durant el període de setmana Santa

Referències[modifica]

  1. Balcells, A; 2008, 18.
  2. 2,0 2,1 LLEI 13/2007,.
  3. LEY 52/2007,.
  4. «Memorial Democràtic».
  5. 5,0 5,1 Balcells, A; 2008, p.7.
  6. Balcells, A; 2008, p.9-19.
  7. Gónzalez Vázquez, D; 2014, p.37.
  8. Nora, P; 1984, p.17-49..
  9. Balcells, A; 2008, p.39.
  10. Nora, P, 1984.
  11. Aróstegui, J; 2006, p. 57-92..
  12. Guixé, J; 2010, p.13.
  13. Balcells, A; 2008, p. 40-48..
  14. 14,0 14,1 14,2 ORDRE IRP/ 91/2010, p.14651.
  15. Guxié, J; 2008, p.226-228.
  16. Cuadrat Realp, J, 1979.
  17. 17,0 17,1 Tamarit Montagut, S.; 2014, p.51-58.
  18. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.246-254.
  19. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.44-50.
  20. 20,0 20,1 Satorra i Marín; Rubió Sobrepere, 2009, p. 4-35.
  21. Satorra i Marín; Rubió Sobrepere, 2009, p. 39.
  22. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.16-34.
  23. 23,0 23,1 23,2 Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.91-123.
  24. Espais de memòria
  25. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.158-173..
  26. Mir,C; Goñi, X, 2006.
  27. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.213-217.
  28. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.135-138.
  29. Belart, P., 2004.
  30. Duró Fort, R; 2002, p.71-81.
  31. Duró Fort, R; 2002, p.83-146.
  32. Mir, C; Goñí, X., 2006.
  33. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.52-195.
  34. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.180-182.
  35. 35,0 35,1 Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.52-195 i 268-270.
  36. Oliva i Llorens, J; 2008, p. 7-11.
  37. Oliva i Llorens, J; 2008, p. 7.
  38. Oliva i Llorens, J; 2008, p. 15-21.
  39. Oliva i Llorens, J; 2008, p. 32.
  40. Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J.; 2006, p.52-195 i 200-210..
  41. V.V.A.A., 2012, p. 57.
  42. Mir,C, 2014, p. 155-169.
  43. Pascual García, S; 2010, p.155-156.

Bibliografia[modifica]

  • Aguilar Fernández, P. Memoria y olvido de la Guerra Civil española. Madrid: Alianza Editorial, 1996. 
  • Aguilar Fernández, P. Políticas de la memoria y memorias de la política. Madrid: Alianza Editorial, 1996. 
  • Aguiluz Ibargüen, Maya «Memoria, lugares y cuerpos». Athenea Digital [Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM).], 6, octubre 2004. ISSN: 1578-8946 [Consulta: 15 octubre del 2014].
  • Aróstegui, J.; Gálvez, S. Generaciones y memoria de la represión franquista. Un balance de los movimientos por la memoria.. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010. 
  • Aróstegui, J. «Traumas colectivos y memorias generacionales: el caso de la guerra civil». A: Aróstegui, J., i Godicheau,F.. Guerra Civil: Mito y memoria. Madrid: Marcial Pons, 2006, p. 57-92. 
  • Aróstegui, J.; Marco, J.; Gómez Bravo, G. «Visiones, enfoques y evidencias: la Cátedra de Memoria Histórica del Siglo XX». A: Historiografías 3, 2012, p. 77-88. 
  • Aznar, J.Mª. España. La segunda transición. Madrid: Espasa Calpe, 1994. 
  • Balcells, Albert. Llocs de memòria dels catalans. Barcelona: Proa, 2008. 
  • Barahona, A.; Aguilar, F.; González, C. Las políticas hacia el pasado. Juicios, depuraciones, perdón y olvido en las nuevas democracias.. Madrid: Istmo, 2002. 
  • Barallat, Mercè. La repressió a la postguerra civil a Lleida (1938-1945). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991. 
  • Barbal, J. Els fets de la guerra civil a Rialp (Pallars Sobirà. Memòries.. Tremp: Garsineu Edicions, 1996. 
  • Barrull Pelegrí, Jaume. Violència popular i justícia revolucionària. El tribunal popular de Lleida (1936-1937). Lleida: Pagès Editors, 1995. 
  • Belart, P. Diari d'un soldat: 1937-1939. Tremp: Garsineu, 2004. ISBN 8495194694. 
  • Benet, J. El president Companys, afusella. Barcelona: Edicions 62, 2005. 
  • Benet, J. Memòries I. De l'esperança a la desfeta 1920-1939. Barcelona: Edicions 62, 2008. 
  • Cuadrat Realp, J. Martiritzada. Narració històrica novel·lada. La guerra civil espanyola. Lleida: Imprenta Montserrat, 1979. 
  • Duró Fort, Robert. Isona : la reconstrucció d'un poble de la línea de front del prePirineu català. Tremp: Garsineu, 2002, p. 71-146. ISBN 8495194414. 
  • Ferrádiz, Francisco. «Lugares de memoria (Las piezas de la memoria).». A: Diccionario de memoria histórica. Conceptos contra el Olvido.. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2011, p. 21-27. 
  • Font, Jordi. «Un equipament amb vocació transfronterera: el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME).». A: Euroinstitut Català Transfronterer. Recull de conferències 2010-2012.. Perpinyà: Balzac Editeur, 2013, p. 23-28. 
  • Galitó, P; Gimeno, M; Pita, R; Tarragona, J. Les batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. L'atac final contra Catalunya (abril-desembre 1938). Lleida: Pagès, 2006. ISBN 84-9779-423-0. 
  • Mir, Conxita; Corretgé, Fabià; Farré, Judit; Sagués, Joan. Repressió econòmica i franquisme. L'actuació del Tribunal de Responsabilitats Polítiques a la província de Lleida. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997. 
  • Mir, Conxita; Garrós, Aida; Ramon, Gabriel. Vestigis, memòries i símbols a les comarques de Lleida (1931-2014). Juneda: Editorial Fenoll, SL, setembre 2014. ISBN 978-84-942430-5-9 [Consulta: octubre 2014]. 
  • Mir, Conxita; Goñi, Xavier. Un camp de batalla de la guerra civil al front del Segre: el Merenguer i la Lleva del Biberó (1938) (Enregistrament de vídeo). Lleida: Servei d’Història, Documentació i Patrimoni. Universitat de Lleida, 2006. ISBN 8484092046. 
  • Nora, Pierre. «Entre Memoria e Historia: la problemática de los lugares». A: Les Lieux de mémoire. Vol 1: La République. Paris: Gallimard, 1984, p. 17-49. 
  • Oliva i Llorens, Jordi. Línia L-2. Itinerari pels espais de la Guerra Civil a la Segarra. Lleida: Pagès, 2008, p. 9 - 44. ISBN 978-84-9779-682-8. 
  • ORDRE IRP/91/2010, de 18 de febrer. DOGC n. 5. 576, 2010, p. 14651 [Consulta: octubre 2014]. 
  • «Organismos del Nuevo Estado: La Dirección General del Regiones Devastadas y Reparaciones». Reconstrucción [Madrid], núm.1, dic 1940, pàg. 1-48.
  • Pascual García, Sonia. La guerra civil espanyola i el seu patrimoni: exemples de les intervencions arqueològiques a la demarcació de Barcelona i de Lleida. Ebre 38. Núm 4, 2010, p. 145-162. ISBN 1696-2672 [Consulta: 20 novembre del 2014]. 
  • Redero, Manuel. Transición a la democracia y poder político en la España postfranquista (1975-1978). Salamanca: Librería Cervantes, 1993. 
  • Sagués San José, Joan. La Lleida vençuda i ocupada del 1938: una feina de guerra va dividir la ciutat durant 9 mesos.. Lleida: Pagès. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2014. 
  • Sagués, Joan. Una ciutat en guerra: Lleida en la guerra civil espanyola (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. 
  • Satorra i Martí, Jordi; Salvador Gassió i Mónico, Ramon. «Els nostres carrers». A: Els carrers de les Borges Blanques i les petjades de la història. Garrigues: Editorial Cultural Sud-Oest, 2006, p. 25-251. ISBN 84-933749-5-7. 
  • Satorra i Martí, Jordi; Rubió Sobrepere, Josep. Les Borges Blanques sota les bombes. 70 anys (1938-2008). Les Borges Blanques: Ajuntament de les Borges Blanques, 2009. ISBN 978-84-936525-6-2. 
  • Segura, Antoni. «El memorial democrático (La Vanguardia)». A: Ventura, Núria. La memòria històrica: Dossier 76. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2009, p. 70. 
  • Segura, Antoni. «Represión, víctimas y desaparecidos (El País)». A: Ventura, Núria. La memòria històrica: Dossier 76. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2009, p. 101-102. 

Enllaços externs[modifica]