Usuari:Martavaquerllull/Subtitulació: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit

En línia

Revisió del 17:55, 3 nov 2014

Els subtítols són versions escrites del text d'una obra d'art escènica o audiovisual, que apareix al mateix moment en què s'està dient. De vegades no és exactament el mateix text, sinó que les frases estan una mica abreujades. Poden usar-se com a traducció, per a facilitar la comprensió a persones sordes o com a recurs dramàtic, entre altres coses.

La subtitulació com una modalitat de la traducció audiovisual (TAV) consisteix a incorporar un text escrit (subtítols) en la llengua meta a la pantalla on s'exhibeix un producte en versió original, de manera que aquests subtítols coincideixin aproximadament amb les intervencions dels intèrprets. Les principals limitacions que troba la subtitulació són de tipus espacial-temporal.

Orígens

El terme subtítol es va utilitzar per primer cop per fer referència als intertítols que acompanyaven a les pel·lícules mudes amb la intenció de fer-les més comprensibles per al públic. Encara que Eisenstein defensava la universalitat del llenguatge purament visual de la imatge cinematogràfica (va qualificar el cinema mut d'esperanto universal), el llenguatge verbal i el no verbal van interaccionar de manera estreta des de l'origen del cinema. Aquest primer ús del terme subtítol no té res a veure amb el concepte actual d'aquest. Els intertítols consistien en una o més paraules escrites sobre un fons que apareixia entre dos escenes d'una pel·lícula, habitualment caràcters blancs sobre fons negre. A l'hora d'exportar aquest material resultava fàcil tallar els fragments dels intertítols i substituir-los per altres en una llengua diferent, per la qual cosa aquesta tècnica es va imposar sobre diverses alternatives. Altra opció era mantindre els intertítols originals i afegir subtítols en la llengua meta.

Amb la incorporació del so al cinema l'any 1927, amb la pel·lícula The Jazz Singer, apareix el dilema de perdre una gran quantitat d'espectadors d'arreu del món que no poden comprendre la llengua que utilitzen els personatges. El primer intent de traducció audiovisual va consistir a realitzar versions subtitulades de les pel·lícules americanes en francès, alemany o castellà. La resta de països adquirien la versió més propera idiomàticament. És en aquest moment quan es va fer la diferenciació entre el terme subtítol i el terme intertítol.

Example de subtítols en anglès extrets d'una emisió televisiva

Normes ortotipogràfiques i d'estil

L'ortografia ha de ser correcta, cal respectar la norma i donar preferència a les veus i grafies pròpies de la llengua meta.
El temps de lectura és limitat, cal usar expressions comprensibles i desxifrables en eixe temps.
Cal equilibrar la llargària de les dos línies del subtítol, dividint el text en unitats oracionals lògiques.
Si canvia el pla cal canviar el subtítol (l'espectador tornarà a llegir-lo instintivament si es manté).
Si dos personatges parlen simultàniament comparteixen subtítol. En un diàleg, en la línia superior s'indica qui parla primer. * * S'usa guió en lloc de ratlla (és més curt).
Cal fer servir abreviatures sempre que no confonguen l'espectador o alenteixen la lectura.
Els textos inserits i els títols s'escriuen en lletres majúscules. Mai s'usen versaletes.
La lletra cursiva només s'empra per a indicar les veus en off dins d'una seqüència, veus en off emeses per qualsevol aparell (telèfon, ràdio, televisor…), la lletra de les cançons i expressions foranes.
Les cometes normals («») sinó les angleses (“”). S'usen per a les expressions no normatives, inventades o pronunciades incorrectament; per a citar referències bibliogràfiques i literàries, títols de publicacions o noms de determinats conceptes especials, així com per a les cites o frases llegides per personatges.
Només s'usen els punts suspensius inicials si abans n'hi ha un silenci prolongat i està tallat el començament de la frase. Alguns laboratoris afegeixen punts suspensius finals per a indicar que la frase continua en el següent subtítol, excepte si la frase acaba en coma, dos punts o punt i coma. La majoria dels laboratoris només usen els punts suspensiu per a indicar omissions o el·lipsis.
No és recomanable combinar signes exclamatius i interrogatius degut a la confusió que pot provocar a l'espectador (¿!).
No s'ha d'iniciar el subtítol amb un guarisme.
Si el subtítol té només una línia es posarà baix.

Cal sintetitzar el màxim possible.
A vegades pot ser recomanable canviar el sentit de les frases (d'afirmatiu a negatiu, d'interrogatiu a negatiu...).
Cal conservar la rima o el ritme sempre que siga possible.
Convé buscar la manera de transmetre els matisos de la pronúncia, el to de veu, l'estat anímic, la ironia... És un dels majors reptes de la subtitulació.

Raons per a la preferència de la subtitulació o el doblatge

Són diverses i es troben interconnectades. Destaquen: el grau d'alfabetització, raons polítiques (proteccionisme), raons econòmiques, la tradició i, finalment, criteris artístics. Aquests darrers han centrat tota l'atenció a les discussions, però per a diversos autors no tenen massa importància.

El primer obstacle per a l'acceptació de la subtitulació es troba relacionat amb l'alfabetització del públic. Diversos factors (polítics, religiosos, climàtics...) han dibuixat una línia divisòria que separa Europa en dos grans blocs pel que fa a la velocitat i el grau d'alfabetització de la població. Cal un elevat nivell d'alfabetització perquè la subtitulació s'impose. Tot i això, aquest no és l'únic factor determinant. Les llengües minoritàries (small languajes) van mostrar major predisposició a acceptar els films estrangers subtitulats, mentre que les majoritàries adoptaren immediatament polítiques de protecció lingüística (especialment allà on prenien força els nacionalismes de caràcter feixista).

El procés de la subtitulació és menys costós que el del doblatge. Es contracta un estudi de subtitulació i un traductor especialitzat realitza la traducció. L'estudi, amb aquesta traducció, s'encarregarà de l'edició, és a dir, d'incorporar la traducció dels diàlegs en subtítols a la pel·lícula original. Per tant s'entén que països amb majors medis econòmics optaren pel doblatge i deixaren de banda la subtitulació. Avui encara trobem raons econòmiques per a decidir si un film es subtitula o es dobla. El cinema amb vocació comercial, especialment el nord-americà, sol doblar-se. Busca majors beneficis en taquilla. Per contra, el cinema d'art i assaig, el material més proper a adjectius com “independent” o “reflexiu”, se sol subtitular. Les sales on es projecta són més menudes, el nombre d'espectadors (i les recaptacions) menors. El fet que un material es doble o es subtitules predisposa una sèrie d'actituds en els espectadors.

Als països on predomina el doblatge la subtitulació és cada cop més popular. La demanda d'escoltar les pel·lícules en versió original no és exclusiva de les elits, sinó més aviat de sectors joves amb coneixement d'altres llengües i consciència de la diversitat cultural existent al planeta.

La tradició i l'hàbit són un dels principals factors perquè les generacions actuals que han crescut consumint material audiovisual doblat o subtitulat preferisquen un sistema de o l'altre, sense cap raó fruit d'una reflexió personal. Optar per la subtitulació és, bàsicament, mantindre intactes els diàlegs i el so originals. Els subtítols només sintetitzen el missatge original, no són una transcripció del text original, de manera que es produeix una pèrdua d'informació. Però es compensa amb allò que l'espectador pot extreure de la interpretació original del text que fan els actors a la pel·lícula.

Formats de subtítols

Subtítols prerenderitzats

Són el tipus de subtítols que s'utilitzen als DVD. Es tracta d'imatges que se superposen al vídeo original durant la reproducció. En aquest cas sí que és necessari que el reproductor suporti el format utilitzat per poder reproduir-los.

Subtítols tancats (softsubs en anglès)

Instruccions separades. Solen ser un text marcat amb els temps perquè sigui sincronitzat amb la reproducció. Són fàcilment editables a partir de l'arxiu de text, o bé a partir de qualsevol programa per crear subtítols, encara que l'estil sempre s'ha de mantenir fix.

SubRip (.srt)

55
00:07:14,500 --> 00:07:18,500
...Per què no pots veure...
la bellesa d'aquest lloc?

56
00:07:18,833 --> 00:07:20,750
La manera com funciona.

57
00:07:20,875 --> 00:07:24,000
Com és de perfecte.

58
00:07:24,083 --> 00:07:27,417
No, Proog, no ho veig.

59
00:07:27,542 --> 00:07:30,333
No ho veig perquè no hi ha res.

60
00:07:31,500 --> 00:07:35,333
Per què coi hauria de
creure-m'ho si no hi és?

Com podem veure, el format SubRip és molt fàcil d'editar. Potser per aquest motiu, és un dels més utilitzats i el que ofereix més compatibilitat amb els reproductors. A més té una precisió prou elevada, d'1 mil·lisegon. A l'hora de modificar l'estil, s'ha de fer a través de codi, d'una manera semblant al codi HTML.. Tal com passa amb la resta de subtítols tancats, la sincronització d'aquests es fa per temps escolat, en indicar el temps a partir del moment que apareix el diàleg fins que ha de desaparèixer.

Subtítols oberts (hardsubs en anglès)

S'"incrusten" al vídeo. Aquesta mena de subtítols no requereixen un programa especial per reproduir-los, però com que són incrustats no es poden treure.

El cas espanyol

Els primers exemples de censura a la cinematografia espanyola els trobem a partir de la creació de la Junta Superior de Censura Cinematogràfica el 18 de novembre de 1937. A aquesta època la gran majoria de pel·lícules projectades eren estrangeres i per aquesta raó els censors prompte feren acte de presència a l'hora de revisar la seua traducció.

Els objectius principals que perseguia la censura eren, per una part, mantindre una moralitat decent i, per altra, evitar la introducció d'ideologies polítiques dissonants amb el règim franquista. Aquests objectius coincidien plenament amb els de la censura a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini. Així, mentre a Alemanya es va fomentar l'ús del doblatge com una manera de crear treball per a actors desocupats, a Itàlia es va crear la Llei de Defensa de l'Idioma l'any 1938. Emulant aquesta llei impulsada per Mussolini a Itàlia, el Ministeri d'Indústria i Comerç espanyol promulgà el 23 d'abril de 1941 una ordre ministerial per la qual quedava prohibida la projecció cinematogràfica en qualsevol altre idioma que no fora l'espanyol. Segons aquesta “llicencia de doblatge” sols es podrien projectar pel·lícules en idiomes estrangers amb l'autorització del Sindicat Nacional de l'Espectacle i del propi Ministeri d'Indústria i Comerç. Açò significava la mort de la subtitulació a la cinematografia espanyola.

El 31 de desembre de 1946 les protestes dels intel·lectuals espanyols contra l'abús del doblatge, que havia provocat la preeminència de les obres estrangeres front a la producció autòctona, junt amb els intents de llavat de cara del govern franquista per tal de desvincular-se dels seus lligams amb els vençuts feixismes europeus permeteren derogar l'ordre ministerial que feia obligatori el doblatge. Tot i això, la subtitulació no aconseguiria guanyar-se el favor del públic i el doblatge continua essent la forma preferida als nostres dies.

És important assenyalar que l'any 1955 les distribuïdores nord-americanes només podien vendre 80 pel·lícules a l'any a Espanya. D'aquestes 80 pel·lícules, 68 havien de ser doblades i les altres 12 subtitulades (Danan 1991:611). A finals de la dècada dels seixanta va ser quan les pel·lícules subtitulades començaren a tindre una audiència considerable. Tenint en compte aquest retard en l'assimilació de la subtitulació per part del cinema espanyol, resulta evident que la censura fou més suau que en el cas del doblatge. A més, la majoria de les pel·lícules subtitulades eren anomenades “d'art i assaig” i estaven dirigides a un públic prou reduït i amb pocs coneixements d'idiomes estrangers (al batxillerat s'ensenyava normalment el francès i no l'anglès), per la qual cosa el govern franquista no es preocupava massa.

En 1951, García Escudero, Director General de Cinematografia i Teatre, afirmava que les pel·lícules subtitulades no estaven sotmeses a una censura estricta i que aquestes havien suposat una via d'escapada a la censura franquista (Ballester 1999:133-134). Un exemple d'aquesta censura light es pot observar a la pel·lícula Cuerno de Cabra de Koziag Rog. Aquesta pel·lícula búlgara subtitulada va tindre un gran èxit gràcies a la poca atenció que la censura espanyola li va prestar (Calvo 2000:61). També trobem exemples que demostren fins on la censura de les pel·lícules subtitulades podia arribar a ser ridícula. Aquest és el cas de la pel·lícula Deserto Rosso (Desierto Rojo)de Michelangelo Antonioni, on un “andiamo a fare l'amore” del protagonista era subtitulat com “vamos a dar una vuelta” (apud Fuente 1995).

La censura fou suprimida amb l'arribada de la democràcia. Així, l'any 1977 el Ministeri de Cultura va introduir una esmena a la Llei de Reforma política de 1976 que va acabar definitivament amb la censura. Finalment, la Constitució de 1978 posà punt final a la censura a Espanya tal com aquesta havia sigut coneguda durant anys, tot i que encara queden alguns espais reduïts on aquesta es fa efectiva.

Procediment

Les principals diferències respecte al procés de doblatge és que hi intervé un grup menor de persones i que la traducció del text es respecta més, ja que no cal sincronitzar-la amb els llavis dels actors. A més, el procediment és menys costós econòmicament parlant. En el cas de la televisió, l'estudi de subtitulació encarrega a un traductor que treballe sobre el text pautat i entregue una traducció amb indicacions en cada escena del codi de temps d'entrada del primer subtítol en cada escena. Un tècnic editarà els subtítols (encara que també pot fer-ho el traductor) de manera sincronitzada. Per al cinema pot resultar més elaborat.

Xosé castro Roig considera que n'hi ha 5 passes en el procés de la subtitulació: localització (spotting, també anomenada fonolocalització o procés de pautar), traducció, adaptació, simulació i impressió. Però la majoria d'autors n'afegeix altres. Per a Fernanda Leboreiro Enríquez i Jesús Poza Yagüe, les fases són:

Telecinatge: realització de còpies que faran de suport per a les tasques de subtitulació (i altres elaboracions).
Localització: anotació dels codis de temps d'entrada i eixida que guiaran la inserció dels subtítols.
Traducció i adaptació. La traducció es veu especialment limitada per l'espai i el temps, principals consideracions de l'especialista.
Simulació: es projecta la pel·lícula alhora que els subtítols i el client té la possibilitat d'opinar i aportar modificacions.
Impressió amb làser i rentat (per a retirar la pols que es genera en el moment de la impressió i que enfosqueix el subtítol), o qualsevol altra tècnica. La introducció del DVD i tècniques digitals modifica els procediments.
Per a finalitzar, el visionat i l'expedició o lliurament al client. Les empreses de subtitulació arxiven les versions originals amb les subtitulacions realitzades.

Curiositats

Darrerament els avenços tecnològics i l'aparició de programes informàtics de subtitulació assequibles i gratuïts han afavorit l'aparició del que podríem considerar un nou tipus de subtitulació: el fansub. Es diferencia de la resta pel fet de ser una forma pròpia de la Xarxa i per la condició dels traductors: no són, en molts casos, especialistes formats, sinó aficionats consumidors del producte traduït. En desconèixer la normativa, les traduccions són més instintives, creatives i individualistes. És més habitual, però, trobar errades de tota mena als fansubs que a les traduccions realitzades per professionals. Altra dada important és que és una activitat desinteressada, sense ànim de lucre. EL subbing (manera preferida front a subtitling) es va iniciar als anys 80 amb la popularitat dels anime japonesos. La intenció era saltar l'obstacle que imposava la barrera idiomàtica i l'escassa distribució. Avui^{[cal citació]} ja és habitual trobar fansubs de diversos productes, especialment sèries de televisió nord-americanes.

Bibliografia

BARTOLL, Eduard. La subtitulació: aspectes teòrics i pràctics. Vic, Eumo editorial, 2012. ISBN 9788497664424
CHAUME, Frederic. Cine y traducción. Fuenlabrada (Madrid), Cátedra, 2004. ISBN 84-376-2136-4
DÍAZ CINTAS, Jorge. La traducción audiovisual: el subtitulado. Salamanca, Ediciones Almar, 2001. ISBN 84-7455-069-6
DÍAZ CINTAS, Jorge. Nuevos retos y desarrollos en el mundo de la subtitulación, Puentes (Nº 6, novembre 2005), pp. 13-20.
DURO, Miguel (Coord.). La traducción para el doblaje y la subtitulación. Paracuellos de Jarama (Madrid), Cátedra, 2001. ISBN 84-376-1893-2
PEREIRA RODRÍGUEZ, A. M. i LORENZO GARCÍA, L. Evaluamos la norma UNE 153010: Subtitulado para personas sordas y personas con discapacidad auditiva. Subtitulado a través del teletexto. Puentes (Nº 6, novembre 2005), pp. 21-26

Enllaços externs

@@ Línia 56: / Línia 56: @@
 Són el tipus de subtítols que s'utilitzen als DVD. Es tracta d'imatges que se superposen al vídeo original durant la reproducció. En aquest cas sí que és necessari que el reproductor suporti el format utilitzat per poder reproduir-los.
-==== VobSub (.sub+.idx) ====
-Els VobSub són els que s'utilitzen als [[DVD]]s. Aquest format es basa en imatges que després s'incrustaran al vídeo. Tenen una precisió d'1 mil·lisegon i se sincronitzen a partir del temps de reproducció que ha transcorregut.
 === Subtítols tancats (softsubs en anglès) ===
@@ Línia 99: / Línia 97: @@
 S'"incrusten" al vídeo. Aquesta mena de subtítols no requereixen un programa especial per reproduir-los, però com que són incrustats no es poden treure.
-== Programes informàtics i subtítols ==
-Hi ha programes adaptats per a l'escriptura còmoda de subtítols, programes reproductors de vídeo que permeten de fer simultani un fitxer de vídeo amb un fitxer de subtítols, i programes d'edició de vídeo que permeten d'incloure pistes de subtitulatge provinents d'un fitxer extern o amb eines pròpies per al tractament de subtítols.
@@ Línia 129: / Línia 125: @@
 == Curiositats ==
-* A [[Bèlgica]] trobem un cas de [[bilingüisme]] força especial. En cada ciutat s'ofereixen subtitulacions en francés o [[neerlandès|flamenc]], segons la llegua parlada en cada zona. A [[Brussel·les]], on les dues llengües són oficials, la [[televisió analògica]] ofereix doble subtitulació, de manera que un terç de la pantalla queda pràcticament cobert pels subtítols. Amb l'arribada de la [[TDT]], que permet l'espectador seleccionar l'opció preferida, açò es soluciona.
-[[TVE]] no permet la inclusió de noms de marques comercials als programes de producció pròpia.{{Citació necessària|data=novembre de 2012}} Per tant, en programes doblats i subtitulats, aquests noms només es mantenen si guarden una relació molt estreta amb el fil argumental.
-* És habitual la confusió entre ens diferents tipus de subtitulació intralingüística. El material subtitulat ha augmentat considerablement els darrers anys, especialment degut als avenços tecnològics. Els suports audiovisuals presenten cada cop més capacitat, de manera que s'hi poden incloure més pistes d'àudio i de subtítols. En països dobladors com ara Espanya, Alemanya, Àustria, França o Itàlia les persones sordes o amb deficiència auditiva han tingut complicat durant molt de temps l'accés als continguts audiovisuals. Fins i tot als països amb major tradició subtituladora, com poden ser Portugal, Grècia o els països escandinaus, aquest públic ha consumit els mateixos subtítols interlingüístics que els espectadors oients, els quals són totalment inapropiats per a les seues necessitats, ja que no incorporen la càrrega d'informació paralingüística indispensable. El llarg període que ha estat donant-se aquesta confusió i l'augment del grau de consciència respecte a aquests col·lectius ha conduït a un procés d'hibridació. Podem trobar solucions pròpies de la SPS en subtítols per a oients, com l'ús de diferents colors o d'[[emoticona|emoticones]]. També és important seguir reivindicant la presència de la SPS a les sales de cinema. Cal pensar que les persones sordes o amb problemes auditius tenen barrada l'assistència a les estrenes (fins i tot de productes nacionals) i han d'esperar mesos fins a l'aparició del material en DVD. A Espanya, les estrenes de pel·lícules estrangeres subtitulades són ben minses, les quals, com s'ha vist, no tenen en compte les necessitats particulars d'aquest sector de població.
-* S'ha realitzat una important inversió de temps i diners per a desenvolupar la traducció automàtica, però encara no s'han assolit els resultats esperats. Estan en marxa una sèrie de projectes força interessants, com ara el VisiCast, que fa servir un avatar, una figura humana virtual que simula dur a terme les tasquesd'un intèrpret virtual. L'objectiu és poder convertir, en un futur, els subtítols de teletext en llenguatge de signes animat. Altre projecte és el programa Musa (''Multilingual Subtitling of Multimedia Content''), que detectarà l'inici i l'acabament dels diàlegs per tal de segmentar els diàlegs en subtítols i aquests en línies a les quals assignarà temps d'entrada i d'eixida i en proposarà una traducció a un idioma determinat.
 * Darrerament els avenços tecnològics i l'aparició de programes informàtics de subtitulació assequibles i gratuïts han afavorit l'aparició del que podríem considerar un nou tipus de subtitulació: el ''[[fansub]]''. Es diferencia de la resta pel fet de ser una forma pròpia de la Xarxa i per la condició dels traductors: no són, en molts casos, especialistes formats, sinó aficionats consumidors del producte traduït. En desconèixer la normativa, les traduccions són més instintives, creatives i individualistes. És més habitual, però, trobar errades de tota mena als fansubs que a les traduccions realitzades per professionals. Altra dada important és que és una activitat desinteressada, sense ànim de lucre. EL ''[[subbing]]'' (manera preferida front a ''subtitling'') es va iniciar als anys 80 amb la popularitat dels ''[[anime]]'' japonesos. La intenció era saltar l'obstacle que imposava la barrera idiomàtica i l'escassa distribució. Avui{{Citació necessària|data=novembre de 2012}} ja és habitual trobar fansubs de diversos productes, especialment sèries de televisió nord-americanes.